Penso que Sarri té perfil de Nobel de Literatura

Joseba Sarrionandia arriba amb una proposta ambiciosa, potser una cosmogonia, un projecte transversal, que ja ha conreat reeixidament, on els gèneres literaris s’incardinen i neix un gènere de gèneres, com la cançó de cançons de Raimon. És “Moroak gara behelaino artean?”. El llibre, que he pogut veure i sospesar en èuscar i en semiòtiques beceroles de la traducció, es val la publicació en català, i ja ve avalat amb el Premi Euskadi. Aquest gran llibre de Sarri al català ha de ser un gaudi per a qui el versiona, i un gaudi per a qui el llegirà.

Però aquest comentari valdria per qualsevol altre bona idea literària, i jo voldria anar més enllà. Vull raure en l’autor. Sarrionandia, Sarri en legalissim àlies tot i l’address unknown. Sarri no és una persona que fa llibres, és un escriptor!; dels primers, n’hi ha a dojo; els segons, haurien de ser una espècie protegida. El que surt del seu cap és sempre literatura, en la forma i format que li vagui. Vull destacar, en aquest sentit, un d’aquests aspectes que em crida sempre l’atenció: Sarri reflexiona sense perdre el fil narratiu, sense deixar de contar una història ni demorar la lírica, no necessita l’assaig canònic, fins i tot en el relat situacional, que seria el més difícil per prendre aquesta volada. Sarri reflexiona i/o assaja en tots els gèneres literaris.

Penso que Sarri té perfil de Nobel de Literatura. Quan els amics de Topalekua, l’espai català de Donostia, em van demanar que prologués un llibre de contes de gent diversa arran la capitalitat cultural, text en el qual havia de sortir necessariament l’eslògan oficial “ones d’energia ciutadana”, vaig escriure això, que m’agrada de citar perquè d’això parla, per cloure aquest comentari, datat a Torredembarra el 13 de juliol de 2012.

 

El surfista

De fet, la manera millor que se m’acut per definir-me és que soc un surfista. Tothom va quedar astorat quan va pronunciar solemnement aquesta frase. El mar és la dialèctica entre la quietud i el moviment, entre el silenci i la fressa, la foscor i la llum, tota la gamma cromàtica del negre nocturn de Chopin al platejat de la lluna d’aquells cels del meu amic Atxaga, ametllers de febrer emblanquinen les algues, sobre la prevalença estadística dels blaus i dels verds, va prosseguir abans de concloure en metàfora de l’anar per la vida damunt d’una planxa que flota o s’enfonsa i empeltat al pal d’una vela, el segur aferrador que et pot arrossegar a l’infinit zenital o al fons del pou abissal. Jo soc un surfista, els treus rius de la meva vall van menar al Cantàbric, vaig començar a les platges properes de Zarautz, on el vent llesca la vela, i la vida em va portar a mars llegendaris, seguint sempre la força de les ones d’energia ciutadana. La força que ha propulsat la meva literatura en aquesta llengua que els sonarà estranya, que és una llegida i és quasi una altra en la pronúncia. L’èuscar és el nostre únic territori lliure! El públic va sortir finalment de la seva perplexitat i la cerimònia de l’enteniment va rimar en consonant, de poesia parlem, amb la cerimònia de lliurament del primer Premi Nobel de Literatura atorgat a un escriptor euskaldun. Abans de retirar-se, va demanar al Rei de Suècia afegir unes paraules fora de protocol. Sa majestat va assentir, era prou clar que l’addenda era pactada, perquè tot havia estat clissat amb comptafils davant d’un premiat que havia passat per la presó i l’exili. El surfista va cridar dues persones que eren en la platea, tots dos pentinaven canes. Un destacava per una perilla setinada en un posat seriós i l’altre per un punt de zèfir en l’orella esquerra al capdamunt d’un somriure trapella. Els va oferir el guardó donant la volta a una fórmula evangèlica, pax vobis, perquè la pau no hauria estat possible sense vosaltres dos. Ni la pau ni les cobles del meu poble, “Soterriko koblak”. Va sonar el registre més agut de Mikel Laboa cantant-les pels altaveus.

Antoni Batista, periodista

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà Els camps necessaris estan marcats amb *