La literatura que ve
De la ciència, el mètode de prova i error. De la filosofia, les preguntes que no es fa ningú. De la poesia, la consciència del que encara no té un nom. De la mística, l’ancestral recerca de la transcendència. I també el compost mil·lenari dels mites, la necessitat de crear i d’explicar-nos històries que donin sentit a la vida en un planeta ferit.
Una literatura per a l’era de l’emergència climàtica, de la consciència biocèntrica i del naixement d’un futur multiplanetari. Una literatura que defuig les classificacions, on els gèneres es barregen i cada obra és una exploració de territoris sense cartografiar. La ciència que necessita la ficció per ser desitjada. La ficció que necessita la ciència per ser versemblant. Les espècies literàries que continuen mutant, com les espècies literals. Espècies marcianes, espècies companyes. Són les friccions d’un esdevenir que ens interpel·la. És la literatura, que sempre ens amplifica. La literatura que ve, la literatura que arriba.
