Introducció: No hi ha res més enllà

Per Jordi Borràs

«Non terrae plus ultra» era l’advertència que durant segles havia de dur gravada amb sang i foc tothom que es feia a la mar per no oblidar que més enllà de les dues Columnes d’Hèrcules, situades a banda i banda de l’estret de Gibraltar, no hi havia res més que la fi del món. Non terrae plus ultra, o el que és el mateix, no hi ha terra més enllà, va ser precisament el que Cristòfol Colom es va encarregar de desmentir en arribar a l’altra punta de l’oceà Atlàntic l’any 1492.

 

Pocs anys més tard d’aquest fet transcendental, el 1515, el duc Carles de Gant i futur jove emperador Carles I de la Corona Hispànica i V del Sacre Imperi Romanogermànic, el va adoptar com a divisa seguint els suggeriments de Luigi Marliano, el seu metge i conseller personal. D’aquella divisa però, despullada de tot sentit després de l’arribada a Amèrica, només en restà el Plus ultra (més enllà), com a expressió del dinamisme d’aquell imperi on mai no es ponia el sol.

 

El Plus ultra es va incorporar a l’escut monàrquic fa cinc segles i encara hi continua (també com a divisa de l’actual d’Espanya), tot i que durant el franquisme es va minimitzar. Llavors es va substituir aquest eslògan per «Una, grande y libre», que es va incorporar a l’escut de l’àliga de Sant Joan. Tot amb tot també es van mantenir les dues Columnes d’Hèrcules amb el Plus ultra.

 

És per això que quan em vaig plantejar la necessitat de fer aquest llibre, no vaig dubtar de la idoneïtat de fer servir la vella consigna d’un imperi decadent. De fet, anar més enllà ha estat allò que històricament han fet sempre els successius governs espanyols per mantenir Catalunya subjecta i sotmesa. I ho han fet més enllà de cap llei, interpretació històrica, i fins i tot, de qualsevol lògica. Pels governants de torn, d’aquesta manera d’entendre una Espanya vella i caduca, mai hi ha hagut una Catalunya més enllà de la seva obtusa concepció colonial. Els qui comanden Espanya a dia d’avui ni tan sols poden entendre que a Catalunya hi pugui haver la voluntat popular de decidir anar més enllà dels camins vergonyants que dicten per als catalans.

 

Cinc anys a peu de carrer

Des de fa pocs anys el conflicte entre l’Estat espanyol i aquesta part de la nació Catalana ha agafat una embranzida sense precedents. Tres segles després que Catalunya perdés les seves llibertats i constitucions som, de nou, en un punt crucial per a la història d’aquest país. Com no podia ser d’una altra manera, els moviments opositors a la revolta independentista que viu Catalunya des del 2009, no s’han quedat de braços plegats.

 

Plus ultra no tracta sobre el procés independentista, ni de la història del país, ni dels potents moviments socials que se n’han derivat. Afortunadament d’aquest tema se n’han publicat desenes de milers de pàgines al llarg dels anys i especialment durant l’últim lustre. Però en canvi, sorprenentment, s’ha escrit molt poc del moviment reaccionari que ha originat: la resposta dels que no volen que els catalans puguin decidir lliurement si s’emancipen o no. El nacionalisme espanyol en estat pur, allò que encara persisteix del vell imperialisme, és un dels leitmotiv del llibre, sens dubte, però també n’hi ha altres.

 

A través de la feina com a fotoperiodista he tingut la sort de poder cobrir desenes d’actes relacionats amb el conflicte nacional entre Catalunya i Espanya, parant especial atenció amb els que estaven vinculats amb el nacionalisme espanyol. Potser el fet que durant molts anys l’espanyolisme hagi reduït les manifestacions al carrer amb celebracions periòdiques molt concretes, com la del 12 d’octubre —durant dècades es conegué amb el descriptiu nom de «Día de la Raza»— m’han fet posar el zoom a tota celebració relacionada amb la militància espanyolista. És a partir del moment en que l’eco del clam independentista es comença a multiplicar de manera exponencial que els partidaris de la unitat d’Espanya procuren prendre, amb més o menys fortuna, els carrers de Catalunya. Cal dir però, que es fa difícil comparar tots dos moviments, ja sigui per com estan estructurats, per la seva incidència política o per la capacitat de mobilització que han demostrat tenir. Només una dada a tall d’exemple: si la diada de l’Onze de setembre de 2013 organitzada per l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i que va rebre el nom de Via Catalana —una cadena humana d’uns 400 quilòmetres amb l’objectiu de reivindicar la independència de Catalunya— va aconseguir reunir un total d’1.600.000 manifestants, un mes més tard, el 12 d’octubre, durant la diada de la Hispanidad, organitzada per la plataforma Som Catalunya, somos España, només van aconseguir aplegar 30.000 persones tot i l’arribada massiva d’autocars organitzats des de diferents punts de l’Estat espanyol.

 

No estaria fora de lloc doncs, sentenciar que el front espanyolista ha perdut de llarg la partida als carrers de Catalunya. Una base social majoritàriament desmobilitzada, amb una actitud reaccionària i que molts cops es manifesta a retruc de les grans convocatòries fetes pels independentistes i que no ha aconseguit mobilitzar —comparant les xifres més optimistes de l’espanyolisme amb les més pessimistes de les mobilitzacions sobiranistes— ni un 5 per cent del capital humà que mou el front independentista.

 

Evidència d’aquest migrat poder de convocatòria ho són les primeres fotografies que il·lustren aquest projecte, les de la concentració organitzada per Falange Española de las JONS (FE de las JONS) en contra de la celebració de la primera consulta popular (sense el suport del Govern català) sobre la independència de Catalunya feta a Arenys de Munt l’any 2009. Aquestes primeres imatges són, sense cap mena de dubte, el paradigma de la mena d’actes que ha desenvolupat l’espanyolisme durant el període 2009-2014: una actitud hostil, un paper rellevant de la ultradreta, un «no» per bandera que a voltes ha calgut positivar(1), i en general, actes amb poca participació. Aquests són, a grans trets, les característiques de la gran majoria de concentracions que ha aconseguit fer el front espanyolista a Catalunya i que surten fotografiades en aquest llibre.

 

Així doncs, aquest document no pretén ser un recull d’imatges. De fet el llibre que teniu a les mans ha estat concebut com quelcom que vol anar més enllà. Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya, és una obra a cavall de la fotografia documental, el periodisme d’investigació i la recerca històrica. La manca de bibliografia sobre aquesta temàtica, ja sigui des del punt de vista periodístic, històric o fotogràfic, m’ha empès a fer de la millor manera que he sabut una obra que reculli aquest moviment i les seves característiques, tot plegat canalitzant-ho a través de la fotografia, que és segurament un dels llenguatges amb que em sento més còmode. La necessitat de contextualitzar unes imatges que per si soles no poden explicar tot el que mostren —malgrat la contradicció, hi ha elements que van molt més enllà d’un «frame» concret— em va dur a estructurar el llibre a partir de la recerca de tots els actes fotografiats i els vincles que tenien entre ells. És per això que Plus ultra no segueix un ordre cronològic, sinó que es basa en una sèrie de capítols dividits en temes diferents, cadascun dels quals a bastament documentats.

 

Dels cinc anys que he dedicat a cobrir les convocatòries espanyolistes n’he acabat obtenint milers de fotografies. Un cop classificades i ordenades, finalment n’he seleccionat 223 que són les que formen aquest volum. Ha estat una tria complexa, feta a partir de criteris comunicatius més que no pas estètics, passant diferents purgues fins a obtenir-ne la xifra resultant. Segurament, la feina més delicada a l’hora de fer aquest llibre.

 

La negació com a bandera

Es fa difícil desgranar un fenomen tan polièdric com el nacionalisme espanyol, i més concretament en com afecta a Catalunya, que és del que tracta Plus ultra. De fet, si ens hem de guiar per aquells que majoritàriament el conformen, aquest llibre no tindria motiu de ser. En primer lloc perquè la gran majoria de nacionalistes espanyols no es consideren nacionalistes(2). Curiosament la descripció més usada durant aquests últims anys ha estat la de «no nacionalistes». Aquest oxímoron, que ha fet fortuna en el cas català(3), ha acabat calant, fins i tot, entre la premsa, la historiografia i la política. Segurament seria més difícil digerir aquesta contradicció sense la lectura imprescindible de qui ha estudiat aquest assumpte de manera global, Michael Billig amb el llibre Nacionalisme banal(4). Billig se centra en l’anàlisi dels nacionalismes que generalment no són mereixedors de cap estudi. És a dir, el que el mateix autor anomena com la forma «assenyada» de nacionalisme que de tan familiar, comú i rutinari en els estats nació establerts, amb prou feines se li para atenció. «Als estats nació establerts hi ha també les banderes que pengen diàriament de les esplanades de les benzineres, fora dels edificis oficials, als uniformes dels funcionaris, etc. Aquestes banderes no són onejades de manera conscient. A penes se n’adonen els ciutadans de l’estat mentre s’ocupen dels seus afers diaris.»(5) L’autor mostra els diferents nacionalismes que hom pot trobar quan es posa sobre la taula aquest fenomen.

 

No es fa gens difícil doncs, traslladar la tesi de Billig al cas espanyol si parem atenció en afirmacions tan aclaridores com aquesta: «Segons l’ús habitual, George Bush no és un nacionalista; però els separatistes del Quebec o Bretanya sí que ho són, com també ho són els líders d’extrema dreta com ara el Front Nacional a França; i les guerrilles sèrbies, que maten per estendre les fronteres de la seua pàtria. (…) Els buits en el llenguatge polític rarament són innocents. El cas del “nacionalisme” no és una excepció. Pel fet d’estar semànticament restringit a dimensions petites i colors exòtics, el “nacionalisme” arriba a identificar-se com un problema: té lloc “allà” a la perifèria, no “aquí” al centre. Els separatistes, els feixistes i les guerrilles són el problema del nacionalisme. Els costums ideològics, pels quals les “nostres” nacions són representades com a nacions, no tenen nom i, per tant, passen desapercebuts. La bandera nacional penjant defora d’un edifici públic als Estats Units no atrau especialment l’atenció. No pertany a cap gènere sociològic especial. Com que no té nom, no pot ser identificat com a problema. Ni per implicació, la representació diària dels Estats Units és un problema».(6)

 

El cas espanyol encaixa a la perfecció amb això que Billig anomena «nacionalisme banal» (l’autor ressalta que banal en cap cas vol dir inofensiu), un nacionalisme al qual no se li presta cap mena d’interès tot i que se situa just al centre de la «nació», en constant desacord amb els nacionalismes anomenats perifèrics els quals sí que prenen tot el protagonisme respecte el «problema» del nacionalisme. És curiós com la perversió del llenguatge ha acabat arrelant fins al punt que encara avui en dia es parla d’«el problema basc» o «el problema català», referint-se a les reivindicacions nacionals d’ambdós països; quan segurament seria molt més lògic parlar d’«el problema espanyol». Trobem reivindicacions nacionals arreu dels Països Catalans, els territoris bascos, a Galícia, i també en menor mesura a Andalusia, Astúries, Aragó, les illes Canàries i, fins i tot, a Castella. Així doncs, potser caldria preguntar-se seriosament qui és que genera els conflictes nacionals a l’Estat espanyol.

 

Una de les altres característiques d’aquest «no nacionalisme» espanyol és, precisament, la repulsió més absoluta cap als «nacionalismes perifèrics» i particularment cap al català, que moltes vegades es manifesta amb un anticatalanisme furibund o amb la catalanofòbia. És interessant repassar un estudi del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS) sobre estereotips regionals de 1994 (no n’hi ha d’altre de més recent a nivell estatal) on ja es constatava que els catalans encapçalaven la llista dels espanyols «més antipàtics» seguits dels bascos que coronaven el segon lloc.(7) Un autor andalús, Javier Pulido va publicar el 1985 a la revista Nación Andaluza un altre estudi titulat «La Catalanofobia, expresión ideológica de masas del españolismo» i Francesc Ferrer i Gironès el va analitzar. «Pulido, en el seu treball, reclama que cal una denúncia militant, radical i permanent, contra tots els espanyolistes que juguen demagògicament a l’anticatalanisme com una maniobra que s’ha estès per tota la península, per amagar l’autèntica carència de continguts culturals i històrics del que anomena «españolidad». La deformació i ridiculització de tot allò català és la lluita contra les nacions oprimides per una alternativa ideològico-cultural configurada subliminalment per una arrel imperial castellana».(8)

 

És per això que és impossible parlar de nacionalisme espanyol sense parlar d’un fenomen com la catalanofòbia amb tot el que implica: el rebuig de la llengua, la cultura i falsejament de la pròpia història. Hi ha diversos autors que han estudiat aquesta qüestió i aquest llibre li dedica un apartat sencer, escrit per l’historiador Roger Prims, que repassa de manera àgil aquest corrent de pensament.

 

És important subratllar però, tal i com apunta Ferrer i Gironès al seu llibre Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història,(9) que «la catalanofòbia no és pas una ideologia d’avui, ni del segle passat, és una forma de pensar que té uns orígens molt reculats, els quals han estat la causa del naixement del catalanisme. És a dir, de resultes de la catalanofòbia neix la lluita dels catalans per defensar les seves llibertats o reclamar la sobirania. El catalanisme polític no neix espontàniament, sinó que, tal com ha quedat demostrat, en el decurs de la història sempre ha estat conseqüència d’un atac, d’una voluntat contrària, d’una coacció o d’un menysteniment».(10)

 

No és d’estranyar doncs, com moltes vegades s’ha apuntat, que l’Estat espanyol ha estat, sempre, la millor fàbrica d’independentistes. Malgrat tot però, els mateixos nacionalistes que s’anomenen «no nacionalistes» s’han encarregat de negar, reiteradament, l’existència de la catalanofòbia. A tall d’exemple i seguint amb les contradiccions d’aquest «no nacionalisme», trobem que mentre l’any 2004 el Partido Popular (PP) organitzava una recollida de signatures contra la proposta de l’Estatut de Catalunya i on, fins i tot, l’actual president espanyol, Mariano Rajoy, es fotografiava amb les 876 caixes dels documents rubricats que va entregar al registre del Congrés dels Diputats;(11) pocs anys més tard, el 2012, el mateix partit realitzava una altra campanya amb el lema de «Me gusta Cataluña» on diferents dirigents del PP com el mateix president Mariano Rajoy, mostraven en un vídeo les virtuts del nostre país amb frases com «tinc molts amics catalans», o «m’agrada Catalunya, m’agrada la seva gent, el seu caràcter obert, la seva empenta. Són treballadors, fan coses, la gent compleix. M’agrada Catalunya», dita pel mateix Rajoy.(12) Una de les altres característiques innegables de l’espanyolisme i que també estudia aquest llibre amb el suport d’un text del doctor en història Carles Viñas, és el vincle del nacionalisme espanyol amb l’extrema dreta. No és casual que a gairebé tots els actes on hi ha posicionaments espanyolistes hi trobem antics franquistes «reciclats» i militants ultradretans de nova fornada, sent força comú que aquesta militància se situï en l’organització de molts d’aquests actes. De fet, un dels motius per concebre aquest llibre ha estat, precisament, la denúncia de la connivència absoluta entre ambdós mons. Tant és així que a voltes costa discernir entre qui alimenta qui.

 

Una de les conclusions a les quals he arribat després d’anys de seguiment al món ultradretà i als moviments espanyolistes és que l’aïllament de l’extrema dreta espanyolista a Catalunya s’ha trencat amb l’impuls de les forces unionistes. La inflamació del conflicte nacional durant aquest últim quinquenni ha desembocat amb l’acceptació, assimilació i integració de consignes, demandes i fins i tot organitzacions ultradretanes entre les plataformes «civils» que conformen el moviment espanyolista a casa nostra. No només això, sinó que veiem com molta de la vella guàrdia neofeixista, que va militar en grups d’«incontrolats»(13) i d’extrema dreta durant els anys 70 i 80 del segle passat, avui en dia ha recuperat la militància per alinear-se sota el paraigua de l’espanyolisme civil. Ras i curt, llums i taquígrafs i totes les alarmes enceses: han alimentat la bèstia, i el que no han aconseguit amb les consignes nostàlgiques del franquisme, de rebuig a la immigració o al sistema democràtic, ho han aconseguit amb aquella característica comuna entre la fragmentada constel·lació de l’extrema dreta i l’espanyolisme parlamentari: el discurs ultrapatriota.

 

Només així es pot entendre que tant a la presentació de Societat Civil Catalana (SCC) com en la gestació i els primers actes de l’associació Moviment Cívic d’Espanya i Catalans, o de l’entitat historicista Somatemps —per citar tres exemples d’aquest espanyolisme «civil» presumptament allunyat dels partits—, el pes de l’extrema dreta hagi estat de primer ordre. Aquesta afirmació queda reforçada i àmpliament il·lustrada amb el material gràfic que conforma aquest llibre. Unes fotografies que posen de manifest el que considero com la feblesa democràtica del moviment espanyolista que, a parer meu, no hauria d’acceptar, es tingui l’opció nacional que legítimament es vulgui, l’aixopluc d’ideologies com el feixisme o el nazisme. Encara més, haurien de ser motiu de denúncia constant i en cap cas permetre que l’espanyolisme sigui el caldo de cultiu perfecte per a l’extrema dreta. En aquest sentit, em reafirmo en pensar que els primers interessats en denunciar-ho haurien de ser els mateixos moviments unionistes. Malauradament res més lluny de la realitat, potser perquè, tal i com veurem al llibre, els lligams entre els dos mons són, ara per ara, indissociables.

 

Quan el botxí es vesteix de víctima

«Ja vaig aprendre fa molts anys que és bo deixar part del passat en el misteri». Aquesta frase és la resposta que el periodista Andreu Barnils va rebre quan preguntà al prestigiós advocat José María Fuster-Fabra Torrellas, habitual orador als mítings de Ciutadans – Partido por la Ciudadanía (C’s), sobre el seu passat de dirigent neofeixista.(14) Només és un exemple, un de tants, sobre com part d’aquest espanyolisme «democràtic» no només no renega del seu passat ultradretà sinó que molts cops l’intenta ocultar, el minimitza o bé el justifica.

 

Aquests sectors de l’espanyolisme, que normalment trobem al sí de partits amb representació parlamentària o en associacions i plataformes unitàries —allunyats en molts aspectes d’aquelles organitzacions que sí que es declaren orgullosament feixistes— no només intenten negar tota connexió, malgrat les evidències, de l’espanyolisme amb el franquisme, sinó que molts cops comparen, des d’un victimisme delirant, l’independentisme amb aquest període històric, o fins i tot, directament amb el nazisme. Un exemple de tot plegat és el que es considera com a tret de sortida del que es va conèixer com «la guerra de la llengua»(15) quan el conservador rotatiu madrileny ABC il·lustrà, amb el titular de portada del 12 de setembre de 1993: «Igual que Franco pero a lrevés; persecución del castellano en Cataluña».(16)

 

Amb el fil argumental del tema lingüístic, motiu continuat de les ires del nacionalisme espanyol, hi trobem també declaracions de tots els colors i molt més recents. Un exemple són les del líder de C’s Albert Rivera, quan va dir, referint-se a la sentència del Tribunal Suprem espanyol que posava fi al model escolar d’immersió lingüística a Catalunya, que «s’han acabat 70 anys de monolingüisme obligatori»,(17) referint-se als 40 anys de dictadura franquista i als 30 d’immersió lingüística. De fet, les comparacions dels representants de C’s amb el feixisme i el nazisme són força recurrents. En trobem d’altres del mateix Rivera, com quan a través de la xarxa social Twitter va penjar una fotografia on es veia un grup de joves escolars alemanyes fent-se una foto davant d’una enorme bandera amb l’esvàstica nazi, acompanyant la imatge amb el text «Heldenbergen, Alemanya,1935. Escola alemanya amb símbol ideològic i partidista en un edifici públic. Final fatal…».(18) També l’exdiputat de C’s i impulsor de SCC José Domingo va comparar el professorat català amb Adolf Eichmann, el màxim responsable del genocidi perpetrat als camps d’extermini nazis. Segons argumentava «són insensibles col·laboradors necessaris» de la immersió lingüística.(19) L’exdiputat i portaveu parlamentari de C’s Jordi Cañas(20) digué en sessió parlamentària que «la propaganda s’ha de limitar a un nombre petit d’idees i repetir-les incansablement, presentar-les una vegada i una altra des de diferents perspectives però sempre convergint sobre el mateix concepte. És el sisè dels principis de la propaganda de Goebbels».(21) Cañas comparava així una moció presentada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) amb el ministre de propaganda nazi. Convé ressaltar el macabre cinisme tenint en compte que Lluís Companys i Jover, 123è president de la Generalitat de Catalunya durant la república i president d’ERC, fou precisament detingut per la Gestapo i entregat a les forces franquistes, per afusellar-lo finalment el 15 d’octubre de 1940, convertint-se així en el primer president de govern del món escollit democràticament que va morir executat.

 

Reprenent el fil del victimisme del nacionalisme espanyol, també des del PP i la seva sucursal catalana, el Partit Popular de Catalunya (PPC), han fet bandera de la mateixa política victimista aplicant la Llei de Godwin(22) a tort i a dret. Així doncs trobem, per exemple, com l’actual ministre d’Exteriors del Govern del PP, José Manuel García-Margallo, va comparar el nacionalisme català amb el nazisme,(23) o el regidor del PPC de Rubí, Jonatan Cobo Ortega, que a través de la xarxa social Twitter va fer diverses al·lusions comparant Catalunya amb el règim nazi. Aquest darrer va penjar un fotomuntatge on es representava el president de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas, vestit amb l’uniforme de les SS amb la llegenda «la història es repeteix».(24) També l’equip de comunicació del PPC d’Altafulla va titllar l’ANC de nazi en confrontar dues imatges, l’una d’un congrés del Partit Nacionalsocialista alemany i l’altra d’una assemblea de l’ANC, amb la llegenda «Si no troba les set diferències no es preocupi… és que no existeixen».(25)

 

La llista és llarga, molt llarga. Dels incomptables exemples a l’hora de comparar l’independentisme, el model lingüístic català, o directament el Govern de la Generalitat amb el feixisme o el nazisme, el que més sobta, és que ho facin representants de C’s i PP (els dos partits espanyolistes amb incidència parlamentària a Catalunya) que compten, precisament, amb exfranquistes o antics militants neofeixistes a les seves files. Cal tenir present que Manuel Fraga, fundador i president del PP fins el dia de la seva mort, va ser un antic ministre franquista.(26) De fet, molts dels primers representants d’aquest partit provenien directament del poder polític que conformà la dictadura franquista. La llista d’electes del PP amb vincles directes amb el franquisme seria interminable.

 

Pel que fa a C’s, tot i que des d’un bon principi els padrins del partit van vetllar per intentar mantenir l’aurèola d’organització nova, amb la «regeneració democràtica» com a bandera i de certs aires progressistes —aprofitant que alguns dels seus fundadors van tenir una militància en formacions d’esquerra durant el seu passat— la tàctica no els hi va acabar de funcionar. Entre d’altres raons perquè el 22 de novembre de 2006 El Periódico publicava en exclusiva que el jove líder d’aquesta formació, Albert Rivera, havia militat al PPC durant quatre anys, cosa que va amagar fins que les proves no li van deixar més remei que reconèixer-ho.(27) A més a més el partit de Rivera tampoc s’escapa de la connexió ultradretana. Per citar-ne només un exemple: el portaveu i coordinador de la junta local de C’s de Mataró, Juan Carlos Ferrando, un antic candidat de Falange Española de las JONS-Auténtica (FE de las JONS [a]).

 

Si en una cosa incideix aquesta obra és, precisament, en aquestes connexions. Cal dir però, que aquest no és un llibre d’història, per bé que tampoc és només un llibre de fotografia. És per això que procura incidir en aquells casos en els que es disposa de material gràfic, exposant els més rellevants, com una manera de destriar els molts episodis on es posen en evidència els vasos comunicants entre aquests dos partits i l’extrema dreta. D’exemples d’aquest tipus, desgraciadament, n’hi ha per fer-ne un volum enciclopèdic.

 

Vista la hipocresia d’aquests partits a l’hora de mirar cap a una altra banda quan aixopluguen ultradretans «reciclats» i acusar de manera sistemàtica l’adversari amb aquesta «reductio ad Hitlerum»(28) com a argument fal·laç en contra de l’independentisme (hom pot trobar una extensa bibliografia de com el catalanisme i l’independentisme han estat perseguits històricament pel feixisme), també cal ressaltar un apunt històric molt aclaridor recollit a través d’un article de Joan Pérez i Ventayol, on argumenta el següent: «Aquesta comparança forma part d’un discurs que l’espanyolisme planteja en termes retòrics i morals, i no tan sols implica la banalització de la persecució nazi i el menyspreu de les seves víctimes, sinó un intent de desprestigiar el catalanisme portes enfora. La ràpida vinculació que s’estableix amb tots els aspectes agressius que du associada l’acusació de nazi genera un rebuig inconscient quasi immediat. Per contra, l’equiparació als jueus permet presentar-se com a víctima i per tant captar simpaties. Ara bé, aquesta idea preconcebuda i molt reconeixible (sic) del que vol dir nazi i jueu avui en dia no ha estat sempre la mateixa. L’equiparació del catalanisme amb el nazisme és relativament nova. Com a màxim pot tenir setanta anys, des de la fi de la Segona Guerra Mundial, tot i que el seu ús és molt posterior. En canvi, i paradoxalment, un altre dels principals exercicis d’identificació que els sectors espanyolistes han cultivat històricament, el de titllar els catalans de ser jueus, en té com a mínim el doble. (…) L’única finalitat d’aquestes acusacions ha estat propagandística i amb intenció de desacreditar el catalanisme i els catalans, independentment del concepte utilitzat. (…) Inicialment, l’acusació de jueu i de totes les seves connotacions pejoratives era un dels recursos utilitzats pels grups ultracatòlics i antiliberals com a forma de reacció als canvis socials i ideològics que portava la modernització i la secularització de finals del segle XIX i principis del XX. Els impulsors d’aquest procés de canvi —republicans, liberals, socialistes, moviments amb idees avançades…— eren acusats d’estrangers, de jueus, de maçons o d’anticristians. La incriminació de ser hebreu, a més, apel·lava a les creences i als mites antijueus molt arrelats a la cultura popular d’aleshores. Amb l’aparició de nous marcs de referència nacionals diferents de l’espanyol, com fou el catalanisme, hi hagué una reacció semblant contra intel·lectuals i polítics catalans».(30)

 

Així doncs veiem com aquesta comparació no és nova, senzillament se n’ha modificat el símil, curiosament de manera totalment antagònica. El fet que el Tercer Reich sigui un dels episodis més terribles de la història de la humanitat va contribuir a canviar víctima per botxí, i és, a partir de l’últim terç del segle XX, quan comença l’equiparació del catalanisme amb el nazisme. De fet, en un dels capítols d’aquest llibre podem veure fins a quin punt aquest cinisme pot deixar atònit el lector. És molt interessant mirar les fotografies de les pàgines 104 i 105 on s’il·lustra com durant la concentració espanyolista del 12 d’octubre de 2012 hi havia un grup de gent que lluïa braçalets grocs amb l’estrella de David, fent l’analogia de «víctima perseguida per l’independentisme», quan a escassos metres diversos grups de manifestants ultres portaven ben visibles tota mena de simbologia nazi-feixista.

 

Clama al cel doncs, com és possible que si els partits i moviments del bloc espanyolista tenen tanta sensibilitat a l’hora d’acusar l’independentisme de nazi-feixista, no tinguin cap mena de mania, tal i com demostra aquest llibre, de manifestar-se conjuntament amb grups ultradretans. No deixa de ser escandalós que moltes d’aquestes organitzacions tinguin reconeguts vells militants de l’extrema dreta a les seves formacions, o que durant aquests últims anys hagin sortit a la llum —gràcies a la popularització de les xarxes socials— una gran quantitat de fotografies d’afiliats, la majoria d’ells del PP, retratats fent la salutació feixista o envoltats d’emblemes nazis i feixistes. Accions, per cert, que majoritàriament no han tingut cap mena de repercussió disciplinària al si dels partits.(30)

 

Precisament PPC i C’s es van negar a condemnar un dels últims i lamentables espectacles protagonitzats per sectors ultranacionalistes al Parlament de Catalunya. Durant la sessió de control del 29 d’octubre de 2014, un grup d’assistents al ple convidats pel grup popular a instàncies de la diputada María José García Cuevas, es va dedicar a aplaudir i cridar a favor de les intervencions del PPC i C’s, que acusaven el Govern de «coaccionar» els directors d’institut perquè cedissin els centres per a la consulta sobre la independència del 9 de novembre de 2014. Un cop la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, va ordenar l’expulsió dels 6 convidats després d’advertir-los diverses vegades, van cridar consignes a favor de la unitat d’Espanya i fins i tot un d’ells, Miguel Bosch Sánchez, representant del Moviment Cívic 12-O, va alçar el braç fent la salutació feixista. En aquell grup també hi havia el cap de llista pel PPC de Tona i promotor de l’Asamblea por una Escuela Bilingüe de Cataluña, Francisco Ribas, així com la líder de Vox a la demarcació de Barcelona i habitual del Casal Tramuntana, Ariadna Hernández. Durant la tarda del mateix dia, tots els grups parlamentaris excepte C’s i PPC, van emetre un comunicat condemnant i lamentant l’exhibició feixista a la cambra catalana. L’endemà mateix, la mesa del Parlament reunida de manera extraordinària, va acordar vetar temporalment l’entrada al Parlament de Catalunya de Miguel Bosch Sánchez —autor de la salutació feixista—. Tot i que la mesa va declinar portar el cas a la fiscalia, en no considerar-se delicte aquest típus d’accions segons la legislació espanyola, sí que va instar la fiscalia a actuar d’ofici si hi trobava elements punibles.

 

L’espanyolisme. Patrimoni de la dreta?

Si cal cercar un espanyolisme més o menys organitzat des de l’esquerra, només el trobarem des del punt de vista intel·lectual, però no agitatiu. El paradigma d’aquest nacionalisme absent o de rebotiga el trobem concretament al Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), la sucursal catalana del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) i actualment en clara descomposició després de les fugues del partit dels sectors més catalanistes. Hi ha dos corrents que gestionen clarament aquesta tendència dins del PSC: Socialistes en Positiu i Àgora Socialista. A l’entorn del PSC, però no com a corrent intern, també es va gestar l’Associació Federalistes d’Esquerres, inscrita al Registre d’Entitats Jurídiques de la Generalitat de Catalunya el novembre de 2013 i que pretén sumar sectors més amplis que la militància estricta del PSC. Aquest «think tank» podria ser l’equivalent per l’esquerra de Somatemps, però sense el seu pes agitador. L’entitat és presidida per Manuel Cruz i una de les vicepresidències està ocupada pel també vicepresident de SCC, Joaquim Coll i Amargós, afí al PSC. A la junta directiva també hi consta com a vocal l’exfiscal anticorrupció Carlos Jiménez Villarejo, destacat membre de Podemos, exdiputat europeu per aquest partit i conegut pel seu anticatalanisme ferotge que, entre d’altres fets destacables, va provocar l’empresonament —de forma preventiva i sense fiança— de quatre joves independentistes de La Crida l’any 1985, detinguts injustament quan feien una acció pacífica en defensa de la normalització de la llengua catalana.(31)

 

Seguint el filó de l’espanyolisme, al si del PSC-PSOE fins i tot es dóna la paradoxa que l’exvicepresident espanyol i dirigent del PSOE Alfonso Guerra va poder tenir un paper clau a l’hora de crear un nou partit que restaria milers de votants als socialistes: C’s.(32) Una de les seves fundadores, María Teresa Giménez Barbat, explica al seu llibre Citileaks. Los españolistas de la Plaza Real (Anécdota, 2012) que el mateix Guerra —a qui qualifica de «fada madrina» del nou partit—, preocupat per la «deriva ideològica» d’un PSC capitanejat per Pasqual Maragall, va ser qui va contactar amb l’empresari Miguel Rodríguez, propietari de la marca de rellotges Festina.(33) Fou Rodríguez qui va fer la primera gran aportació al partit liderat per Albert Rivera, cedint la seu que fins fa poc va tenir el partit a la plaça Urquinaona de Barcelona.(34)

 

Un dels intents fallits d’agrupar certs sectors d’esquerra des d’una òptica d’obediència espanyola ha estat la plataforma Alternativa Ciudadana Progresista (ACP), dirigida per antics impulsors de C’s i que va promoure el manifest «Por la unidad del pueblo trabajador. Decidamos ¡No a la independencia!» signat per 300 militants, intel·lectuals i activistes d’esquerres i impulsat, en gran part, per dirigents del Partit Socialista Unificat de Catalunya viu (PSUC viu) amb l’històric dirigent Paco Frutos al capdavant i també per la Unificación Comunista de España (UCE), organització maoista que l’entitat Atención e Investigación de Socioadicciones (AIS) va incloure fa uns anys a la llista de sectes que operen a l’Estat espanyol.

 

A banda d’excepcions que podem trobar en sectors de la coalició Iniciativa per Catalunya Verds–Esquerra Unida i Alternativa (ICV-EUiA),(35) on generalment predomina certa indefinició de l’horitzó nacional però sí la defensa del dret d’autodeterminació, el panorama més incert respecte al futur de Catalunya com a estat independent és a la nova formació Podemos i a la sucursal catalana Podem. Si bé és cert que els dirigents de la formació a Catalunya ara mateix són el sector més afí a posicionaments partidaris de l’autodeterminació, on fins i tot hi ha alguns dirigents que havien militat a les files de l’independentisme, la política vertical i centrífuga de l’organització fa que no hi hagi una posició clara respecte al dret d’autodeterminació i encara menys sobre el model territorial a l’Estat espanyol.

 

No és d’estranyar doncs que hagin aparegut casos de destacats espanyolistes a les files de Podem. Aquest és el cas d’Enric Martínez, que va presentar candidatura per ocupar el lloc de secretari general de Podemos, càrrec que va guanyar per majoria indiscutible el madrileny Pablo Iglesias. Enric Martínez però, ha fet gala del seu aferrissat anticatalanisme com a representant de Podem en diverses tertúlies televisades i articles a la premsa. Martínez, que lidera el corrent intern anomenat Podemos Unidos, va ser present a la concentració ultraespanyolista del 12 d’octubre de 2013, on va ser fotografiat lluint una bandera republicana espanyola —l’única que es va veure en tot l’acte— que contrastava força amb la simbologia feixista present a pocs metres d’on es trobava. Un dels altres dirigents espanyolistes de Podem és Vicente Serrano, portaveu d’aquesta formació a Nou Barris i fundador de la plataforma espanyolista Foro Babel i de C’s. També és impulsor de la plataforma ACP. A tall anecdòtic també és destacable el cas del metge i exmilitant del PSC Emílio Rojo, electe al Consell Ciutadà de Podem a Barcelona. Pocs mesos abans de ser escollit com a membre del Consell Ciutadà, Emilio Rojo havia participat en un simposi organitzat per SCC sota el nom de «Para la salud, mejor unidos», on diversos professionals de l’àmbit de la salut argumentaven que la independència de Catalunya tindria resultats nefastos pels catalans, tant pel que fa a la gestió de la sanitat pública i la investigació com directament per a la salut dels ciutadans. Rojo va participar al simposi amb el text «Juntos o separados: ¿Y el bienestar mental?» on defensava que l’opció unionista seria la millor per aquelles persones i col·lectius més vulnerables des del punt de vista sociosanitari.(36)

 

En resum, i per això el sentit d’aquest apartat: cal deixar clar que l’espanyolisme no és en cap cas patrimoni exclusiu de la dreta ni tampoc de l’extrema dreta. El nacionalisme espanyol és un corrent de pensament que podem trobar repartit per la gran majoria de l’arc parlamentari de la capital de l’Estat espanyol i en bona part del Parlament català, entre les que hi ha, evidentment, també organitzacions de tot el ventall de l’esquerra. Malgrat aquesta evidència, Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya, només s’ha centrat en l’estudi d’aquelles organitzacions que han esperonat l’espanyolisme al carrer, en actes, manifestacions i tota mena de convocatòries i aquí sí que es pot afirmar amb tota contundència que han estat la dreta i l’extrema dreta les que n’han capitanejat el moviment. La inactivitat —excepte comptades excepcions— dels sectors espanyolistes d’alguns dels partits d’esquerra que actuen a Catalunya, i la marginalitat i la poca o nul·la operativitat d’algunes de les seves associacions i iniciatives seria sens dubte mereixedora d’un interessant estudi, però en cap cas és el propòsit d’aquest llibre.

 

També és important subratllar que «la part no fa el tot», i si bé és cert que l’espanyolisme a Catalunya està visiblement capitanejat per partits de dreta i d’extrema dreta, en cap cas es pot equiparar el nacionalisme espanyol a aquestes ideologies, malgrat la destacada influència que hi pugui tenir. És per això que Plus ultra no pretén fer un maniqueisme reduccionista amb el binomi «espanyolisme/conservadorisme versus independentisme/progressisme», però és evident que la realitat que mostra aquest llibre, àmpliament documentada, il·lustra sense cap mena de dubte com l’espanyolisme és abanderat pels sectors més conservadors, identitaris i reaccionaris de la societat catalana.

 

 

NOTES

1 La consigna que més fortuna ha fet entre el moviment unionista a Catalunya per tal de positivar el no a la independència ha estat la de «mejor unidos», traducció literal del «better together» que els unionistes britànics van utilitzat en referència al procés sobiranista d’Escòcia.

 

2 L’adjectivació com a «nacionalista» en el cas espanyol ha quedat relegada pràcticament només als membres de partits i grups ultradretans, que s’acostumen a autoanomenar amb l’apel·latiu de «patriotes».

 

3 També hi ha precedents a d’altres indrets sobre com l’espanyolisme s’ha etiquetat per defugir el seu nacionalisme , com per exemple la que durant molts anys va ser utilitzada entre els espanyolistes bascos referint-se a ells mateixos com a «constitucionalistes».

 

4 Billig, Michael (2006). Nacionalisme banal. Editorial Afers, Universitat de València.

 

5 Billig, op. cit, pàgs. 11-12.

 

6 Billig, op. cit, pàgs. 22-25.

 

7 Casals, Xavier (2010) El oasis catalán (1975-2010) ¿Espejismo o realidad? Edhasa, pàg. 199.

 

8 Ferrer i Gironès, Francesc (1986). Catalunya light…?. El Llamp, pàg. 65.

 

9 Ferrer i Gironès, Francesc (2009 – edició per a llibre electrònic) Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història. Edicions 62.

 

10 Ferrer i Gironès, op. cit.

 

11 La campanya que dugué el lema de «Todos tenemos el derecho a opinar», va recollir, segons dades que va facilitar el mateix partit, signatures de 4.028.396 espanyols. El nou Estatut de Catalunya finalment va ser aprovat en referèndum popular i entrà en vigor el 2006. Quatre anys més tard però, el 28 de juny de 2010, el Tribunal Constitucional va declarar inconstitucionals un total de catorze articles. Aquesta sentència va provocar la gran manifestació del 10 de juliol de 2010 sota el lema «Som una nació. Nosaltres decidim» amb una assistència massiva d’1.500.000 persones segons els organitzadors.

 

12 Vegeu «Al PP le gusta Cataluña», La Vanguardia (29/X/2012).

 

13 Adjectiu de caire periodístic que es va fer molt popular a mitjans de la dècada dels 70 del s. XX per descriure els grups armats que actuaven durant aquell període. Xavier Casals sustenta que aquest mot es va crear després d’un atemptat a València l’any 1976 reivindicat pel Comando Incontrolado Patriótico – Cazarojos (CIP).

 

14 Vegeu Andreu Barnils, «Fuster-Fabra, un advocat de la ultradreta per als mossos», Vilaweb (22/XI/2013).

 

15 Voltas, Eduard (1996) La guerra de la llengua. Empúries.

 

16 Balanzà, Albert (2006) Boadella & cia. Els intents de crear un partit espanyolista a Catalunya. Ara Llibres, pàg. 25.

 

17 Casals, Xavier (2013) El pueblo contra el parlamento. Ediciones de Pasado y Presente, pàg. 118.

 

18 Vegeu Andreu Pujol, «Ciutadans, nazisme i feixisme». El Matí Digital (21/VI/2013).

 

19 Vegeu «Un exdiputat compara el professorat català amb el cap dels camps nazis». Nació Digital (5/IX/2013).

 

20 Jordi Cañas va renunciar a la seva acta de diputat arran de ser imputat en un cas per un presumpte cas de frau fiscal de 429.000 €. Tot i això, actualment segueix militant a C’s i treballa pel partit com a assessor al Parlament Europeu. Vegeu El diputat de C’s Jordi Cañas deixa l’escó en ser imputat. El Punt Avui (25/IV/14).

 

21 Vegeu «Indignació d’Aragonès amb Cañas per comparar ERC amb el nazisme». Vilaweb (28/2/2013).

 

22 La Llei de Godwin, també anomenada Regla de Godwin de l’Analogia amb els Nazis (de l’anglès Godwin’s Rule of Nazi Analogies) és un adagi formulat per Mike Godwin el 1990. La llei proposa el fet següent: «A mesura que una discussió a la xarxa creix, la probabilitat que es produeixi una comparació amb els nazis o Hitler tendeix a u». La regla no diu si l’ús de la comparació amb els nazis o Hitler en cada cas concret és adequada, només afirma que és probable que s’esdevingui. En l’àmbit cultural català aquesta regla és també vàlida, encara que la probabilitat de comparació amb els feixistes, franquistes o amb Franco és també alta, a falta d’estudis científics que ho corroborin.

 

23 Vegeu «García-Margallo critica el nacionalisme i el compara amb el “nazisme i el marxisme”». Ara (11/X/2012).

 

24 Vegeu «El PP de Rubí associa la independència amb el nazisme». Nació Digital (16/X/2012).

 

25 Vegeu «El PP d’Altafulla equipara l’ANC a un congrés nazi». Nació Digital (1/VII/2013).

 

26 Manuel Fraga Iribarne va ocupar el càrrec de ministre d’Informació i Turisme (1962-1969) durant el govern de Francisco Franco i posteriorment, el 1975 ocupà els càrrecs de ministre de Governació i vicepresident del govern de Carlos Arias Navarro (1975-1976).

 

27 Extrem que la formació de Rivera va negar fins l’endemà, quan el mateix diari va fer públic el full d’afiliació a les Nuevas Generaciones (NNGG), les joventuts del PP, amb data de 10 de setembre de 2002 i baixa del 15 de juny de 2006, menys d’un mes abans del primer congrés fundacional del partit espanyolista.

 

28 La reductio ad Hitlerum, també argumentum ad Hitlerum o reductio/argumentum ad Nazium és un neollatinisme que significaria «reducció a Hitler» (o «reducció als nazis»). És una fal·làcia moderna del tipus «Ad hominem». A l’ús d’aquesta argumentació també se l’anomena jugar la carta dels nazis. L’argument fa un ús retòric de la càrrega emocional que la comparació amb Hitler o els nazis porta associada, car en la majoria de cultures tot allò associat a Hitler o als nazis és directament condemnable. L’argument pot ser emprat com a tàctica per a desviar l’atenció en discussions, ja que una comparació d’aquest tipus porta a respostes irades i menys raonades. Una variant de la fal·làcia és la comparació dels arguments de l’oponent amb l’Holocaust. D’altres variants inclouen comparacions amb la Gestapo, amb les SS, de forma més general amb el feixisme o el totalitarisme.

 

29 Vegeu Joan Pérez i Ventayol «Nazis o jueus: les acusacions anticatalanes al llarg de la història», Vilaweb (4/V/2014).

 

30 Vegeu «Cap sanció als dirigents juvenils del PP valencià fotografiats fa un any amb gestos i símbols feixistes», Vilaweb (5/VII/2014).

 

31 Vegeu Francesc Figuerola «El fiscal Carlos», Vilaweb (28/V/2014).

 

32 Casals, Xavier (2013) El pueblo contra el parlamento. Ediciones de Pasado y Presente pàg. 117.

 

33 Vegeu Bernat Ferrer, «Giménez Barbat: “Alfonso Guerra va donar un impuls determinant a Ciutadans». Nació Digital (12/VI/2012).

 

34 Vegeu Jordi Graupera, «Un dels nostres: Qui és l’Albert Rivera?». El Singular Digital (9/IV/2013).

 

35 És especialment rellevant en posicionaments espanyolistes el sector del PSUC viu, formació integrada a EUiA.

 

36 Vegeu Jordi Palmer «Un electe de Podem Barcelona justifica l’unionisme per raons psiquiàtriques», Nació Digital (2/I/2015