Fragment del llibre:
Pròleg de Natza Farré a El menjar no es llença

ESPIGOLAR, pròleg de Natza Farré a El menjar no es llença

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’espigolar va ser gràcies a la imprescindible Agnès Varda. La cineasta ens mostrava a la pel·lícula Els espigoladors i l’espigoladora les persones que recullen el que l’opulència menysprea. Mentre uns llencen, els altres aprofiten. A vegades per necessitat, però no sempre. Hi ha qui es nega a participar en el malbaratament alimentari per no formar part d’aquest despropòsit contemporani. Espigolar —ho vaig entendre aleshores— representa estimar el nostre entorn. Per això el símbol de la pel·lícula d’Agnès Varda era una patata en forma de cor. Per això el cor té forma de patata.

La segona vegada que vaig sentir a parlar d’espigolar va ser a casa d’unes amigues que em van explicar que es dedicaven a anar als camps a recollir el que la pagesia ja no pot vendre perquè la societat de consum vol la perfecció de les collites. Les collites perfectes són, justament, les imperfectes. El primer món és un món que ha de canviar les regles per convertir el planeta en
un lloc sense categories. Es comença per un repartiment just i conscient dels recursos naturals. Per veure-hi un cor en una patata.

De tant sentir-la, la frase “El menjar no es llença” a vegades sembla que hagi perdut el sentit. Però l’hem de recuperar i donar-li tota la importància que mereix. Potser dient-la d’una altra manera, sense que soni com aquella esbroncada que ens fumien els pares. En un moment de crisi climàtica com el que estem vivint, sotmetent la terra a una malaltia evitable, els nostres gestos quotidians són els que poden revertir una situació especialment injusta. Tot allò que fem de manera individual es converteix en un acte col·lectiu perquè formem part d’una societat. Sovint ens volen fer creure que les nostres accions petites no són importants. Però, precisament, són aquestes petites accions les que ho són. Ni que sigui per l’egoisme de viure amb la consciència ben tranquil·la ens surt més a compte fer-ho bé que malament. A vegades l’egoisme no és dolent. Però s’ha de saber quan posar-se’l.

Els nostres avis i àvies van viure uns temps en els quals els ventres tenien molta gana i els cossos tenien molt fred. La nostra responsabilitat és no tornar a passar per aquells temps. Quan veig els rostres de la infància i de la joventut que tot just comencen el periple de la vida, hi veig el futur de tots nosaltres. Perquè hem de tenir present que som en una cursa de relleus, on ens anem passant el testimoni i on tots tenim un paper. No està gens de moda pensar a llarg termini però venim de moltes mans treballant la terra i són moltes, encara, les que han d’estimar-la.

Aquest llibre és un exemple de resistència. I mentre hi hagi resistència, hi ha esperança.

 

Pròleg del llibre: El menjar no es llença. El relat de les criatures per a l’aprofitament alimentari, de diverses autores

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.