Fragment del llibre:
Pròleg de Pau Llonch Méndez a Tots els regnes de la terra

Pròleg de Pau Llonch Méndez a Tots els regnes de la terra

 

Salvador López Arnal ―en això― tenia raó: ningú no ha demostrat de forma incontrovertible que els grans assajos filosòfics hagin de tenir la forma de l’Ontologia de l’ésser social o de la Crítica de la raó pura, i bona part de l’obra de Santiago Alba Rico consisteix, entre moltes altres coses, a demostrar-ho. De la mateixa manera, tampoc no està escrit enlloc que els textos d’intervenció política, i alhora historiogràfics, hagin de presentar-se en la forma apressant i pamfletària del Manifest Comunista. Aquest llibre que tens a les mans consisteix, entre moltes altres coses també, a confirmar-ho de forma irrefutable.

            Tots els regnes de la terra és una esplèndida crònica novel·lada d’una història singular, inusitada i atípica, com ho està sent l’experiment de la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca i la crisi de Sabadell. No obstant això, no ha estat en absolut una singularitat accidental; l’experiència militant de la PAHC està emmarcada en una perspectiva que afortunadament pren cada cop més centralitat en les pràctiques de l’esquerra: la d’un sindicalisme social que vol transcendir les fronteres estrictes del món del treball. Però normalitzar aquesta forma de sindicalisme no centrat en l’àmbit productiu no ha estat fàcil.

David Harvey ha atribuït a les dificultats de l’esquerra per concebre la unitat contradictòria entre la producció i la realització del valor la seva ceguesa a l’hora d’organitzar-se sindicalment en l’àmbit de la circulació de les mercaderies. L’enèsima demostració que la teoria és imprescindible per guiar les nostres pràctiques. Si cada mode de producció específic tendeix a generar un tipus distintiu d’oposició, sembla evident que alguns no han entès ni un borrall de les transformacions estructurals que el capitalisme ha sofert en les nostres societats els darrers quaranta anys. Pel geògraf marxista, les lluites de classe al voltant de la realització ―al voltant d’habitatges assequibles, per exemple― són tan significatives per a la classe treballadora com les lluites sobre salaris i condicions de treball en l’actual fase postfordista i postcrisi d’acumulació. Els protagonistes que coneixeràs en aquest llibre en són una mostra vívida.

Malgrat els retrets de reformisme que sovint s’han brandat amb altivesa bufonesca des d’alguns púlpits militants, la PAHC ha demostrat que socialitzar perspectives transformadores i totalitzadores mitjançant una comprensió crítica de la realitat no s’aconsegueix a mercè d’un discurs prefabricat, sinó a partir de vinculacions en lluites parcials i reformistes, però que poden aspirar a posar en escac el sistema en l’àmbit de la seva legitimació. De fet, al marge de quin sigui el seu futur, la PAHC ja ha ofert una recepta amb quatre ingredients bàsics per a tots els projectes que vulguin sortir dels espais de confort de la militància de sempre per disputar l’hegemonia al capital i, alhora, subjectivar la nostra classe en un projecte de vida que l’ompli de sentit: cal posar al centre de les prioritats la desalienació i la politització, i la felicitat que genera, sense paternalismes de cap mena. Cal fer-ho mitjançant la presa en consideració de necessitats objectives realitzables, almenys parcialment. Cal fer-ho mitjançant la recuperació de noves temporalitats més humanes, més lentes, per consolidar i fer irreversibles els processos de transformació. I finalment, convé fer-ho incorporant reivindicacions reformistes i parcials, sempre amb la mirada posada en la necessitat de vincular i fer apuntar les lluites presents cap a un horitzó en el qual, plegats, dibuixem un imprescindible imaginari postcapitalista a aquesta crisi. La filosofia de la praxi de l’aquí i de l’ara.

            Tots els regnes de la terra no és l’obra d’un acadèmic de llarga trajectòria, encara que pel seu impuls narratiu electritzant pugui semblar-ho. El seu autor és una personificació, vivaç i sensible, de les contradiccions d’una generació: la de les dones i homes que van començar a ser-ho en ple esclat de la Gran Recessió. Això fa que, malgrat només tenir deu anys més que el Dani, no se’ns pugui considerar de la mateixa generació. No ho som, per una raó qualitativa que no m’ha estat fàcil d’entendre, i que fa de la gent com ell una esperança de futur incomparable: la meva generació va viure massa anys instal·lada en la comoditat de predicar al desert la perversitat d’un capitalisme encara vigorós, quan per la majoria social que ens envoltava aquesta perversitat no s’havia manifestat amb tota la seva cruesa, almenys a casa nostra. Això va obligar-nos a assajar formes organitzatives i discursives, moltes de les quals no han servit pràcticament de res quan la crisi ho ha escombrat tot. Ser honest implica reconèixer-ho. Però malgrat l’evidència, la inèrcia ha petrificat alguna de la nostra gent en posicions tristament identitàries; les organitzacions polítiques s’han convertit en fins en si mateixos, enquistades amb les mateixes consignes de sempre, i quelcom semblant ha passat amb els espais d’oci i realització. L’autor d’aquest llibre ha tingut la sort de viure amb naturalitat fora del pes d’aquestes inèrcies. Parafrasejant el moro de Trèveris, no cal que estiguin mortes les generacions perquè les seves tradicions “pesin com un malson damunt els cervells dels vius”. Sense aquesta càrrega, el Dani ha pogut privilegiar el fet de ser testimoni i part activa d’una vida de lluita com la de la PAHC, i que hagi fet perdurable aquest testimoniatge en aquest llibre és un regal per a tots els lectors i també una prova del que intento expressar.

Soc incapaç de fer una valoració desinteressada i distant de la gent que apareix en aquest llibre i de les seves vides. Perquè són, vull pensar, també la meva. Però agraeixo infinitament al Dani haver-nos fet plorar a raig revivint-ne aquests fragments. L’angoixa, la por, la ràbia, l’amor, l’entrega, l’insomni, els salts al buit o la tendresa que han viscut els protagonistes d’aquesta lluita són fets incontrovertibles que el lector ―d’això sí que no en tinc cap dubte― sabrà valorar de ciència certa.

Pau Llonch Méndez

Pròleg del militant i músic Pau Llonch Méndez a Tots els regnes de la terra. Una història de la PAH, de Daniel Bastús. Actualment en campanya de micromecenatge.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.