Pròleg Mohamad Bitari, compilador de Jo soc vosaltres

 

A principis de l’any 2016, la direcció del Centre Cívic La Sedeta, la biblioteca Vila de Gràcia i l’associació Sodepau em van demanar que preparés una sessió literària com a part de les activitats de la XXV Setmana Cultural: Gràcia amb Síria . Vaig respondre als organitzadors que valia la pena que em deixessin rumiar bé en què els anava a oferir, però atès el poc temps del que disposava, els vaig sol·licitar una reunió urgent i, després de donar-hi algunes voltes, els vaig fer aquesta proposta: presentar una semblança de sis poetes de nacionalitat siriana, acompanyada de la lectura d’una mostra de la seva obra. L’única condició, per la meva part, era que, a més de ser actuals, els poetes havien de ser inèdits en català; la meva intenció era oferir materials nous, no basar-me en traduccions ja existents de l’àrab al català.

En mi va recaure, doncs, la tasca de la tria dels i les poetes i com que jo, com aquell qui diu, havia crescut immers en el
món literari sirià –especialment en el camp de conreu de la poesia– i havia mantingut relacions personals amb molts dels seus representants, no vaig tenir gaire dificultats en fer una selecció de noms. Un cop traçades les línies principals del projecte, vaig acabar de perfilar la nòmina de poetes escollits: Raed Wahesh, Rasha Omran, Talal Bu Khadar, Abdul·alh Al-Hariri, Nisrín Akram Khouri i Wael Saadeddín.

El temps no jugava a favor meu i, per això, vaig afanyar-me a contactar amb els implicats i les implicades: missatges amunt i avall, enviaments de textos i llargues converses per correu electrònic; intercanvis d’impressions i d’opinions, discussions… Tanmateix, la feina no acabava aquí, per les raons que vaig descobrir quan, aferrat a l’escriptori, reunia les informacions proporcionades, rellegia els textos, repensava els termes de les converses que havien tingut lloc entre nosaltres i n’ordenava les idees. En alguns casos, la feina encara era més complexa per raons afegides: Rasha Omran es trobava en un estat de salut força crític, Abdul·lah Al-Hariri patia els bombardejos a què les milícies afins al govern sirià sotmetien els territoris del sud de Damasc i Wael Saadeddín estava detingut a les presons del Servei d’Intel·ligència Militar (mukhabaraat) del règim pel seu activisme en suport de la revolució que havia sacsejat el país a principis de l’any 2011.

La comunicació amb la poeta Rasha Omran, en efecte, va ser d’allò més difícil. Aleshores, ella ja no residia a Síria, s’havia traslladat al Caire. Egipte, en aquells moments, tampoc es trobava en la millor de les situacions possibles després del cop d’estat militar de 2013. Quan i com podíem, ella i jo, establíem contacte i intentàvem resoldre les qüestions pertinents al projecte via Facebook o e-mail. En el cas d’Abdul·lah Al-Hariri, havia d’esperar hores i hores, i de vegades dies, per a establir-hi comunicació, a veure si minvava la intensitat dels bombardejos, si els enfrontaments de les parts en conflicte no s’aferrissaven o si els helicòpters i avions dels exèrcits rus i sirià que sobrevolaven la zona ho permetien. Sovint, sota el setge, Internet no estava disponible. Eren moments molt durs i, mentre, temia que m’arribés un missatge d’algun dels meus amics residents al sud de Damasc per a informar-
me que Abdul·lah havia mort. Diàriament, esperava que Abdul·lah m’escrivís o pogués fer-me un truc de telèfon, si més no, per a assegurar-me que encara estava viu i que el míssil que havien llançat aquella matinada no li hagués caigut al damunt. Amb Wael Saadeddín, no tenia manera de comunicar-m’hi ni de conversar-hi, ni sobre aquell projecte ni sobre res de res: estava empresonat des del 23 d’abril de 2013. Des del centre de detenció, els seus textos m’arribaven per mitjans que, més endavant, en l’espai dedicat a la seva semblança biogràfica, especificaré.

Pocs dies abans de la celebració de l’acte previst el van deixar anar i, per fi, el maig de 2016, vaig tenir oportunitat de parlar amb ell, just quatre dies abans de presentar l’activitat, si fa no fa. La situació personal d’aquells tres poetes em va colpir, i una pregunta em barrinava el cap: «Amb tot el que han viscut, i amb el que han de conviure, ¿quina importància té la poesia?» Per a mi, era una pregunta clau, i la cerca d’una resposta em neguitejava, em treia la nyonya i el son. En qualsevol moment, podia haver rebut la notícia de la mort de Wael sota tortura a les presons de Síria, o la d’Abdul·lah per efecte d’una explosió o d’un tiroteig, o la de qualsevol altre o altra poeta, tal vegada d’un atac de cor per causa de les condicions que patia a l’exili, provisional o permanent. Llavors, en aquestes, vaig decidir que el meu treball es plasmaria en un llibre, que no només serviria per a una activitat ocasional.
Convertir aquell treball en un llibre tenia els seus riscos, però vaig ser jo tot sol qui es va ficar en l’embolic i és a mi a qui toca desfer la troca. Per començar, us diré que aquest llibre no és una antologia, sinó una selecció de poemes. ¿Per què no és una antologia? Per una raó molt senzilla: no compleix les condicions per a ser-ho perquè, d’entrada, una antologia requereix un estudi aprofundit de l’obra poètica sencera d’un autor o d’una autora abans de procedir a la tria de materials i d’acord amb un mètode rigorós. Crec que és més adequat dir-ne selecció, simplement, ja que m’he limitat a escollir alguns poemes d’un llibre determinat de cada poeta sense seguir cap criteri acadèmic, només guiat per les meves apreciacions personals i els meus propis gustos en elegir els textos. Em quedo més tranquil si ho deixo dit i ho manifesto amb tota sinceritat en el moment de presentar la selecció als lectors. No m’agrada fer veure el que no és ni he pogut assumir la responsabilitat d’una tasca superior a les meves forces.

En segon lloc, cal fer algunes observacions importants sobre el contingut de l’obra que teniu entre mans: incloure un esbós sobre la trajectòria vital dels poetes, i en aquest moment tan complicat de la historia de Síria, pot ser que resti valor a la qualitat del seu quefer poètic. La historia de qualsevol persona, en general, parla del que succeeix en el seu entorn social, de fets polítics que tenen lloc al seu país i que també l’afecten particularment, és a dir que, en aquest cas, hem d’abordar el que està passant a Síria com a context, però no pas transformar els textos dels poetes en documents polítics per a reportar la situació actual de Síria. Aquesta no és la tasca dels poetes, tot i que, és clar, existeix el que anomenem «poesia política». El context influeix, per descomptat, i deixa la seva empremta en el text, però, no ens confonguem, no és el text. El context, en concret, és aquell agent extern amb què ensopeguen acadèmics i no acadèmics que, a l’hora d’encarar l’estudi d’un text poètic, l’investiguen en comptes de fixar l’atenció en la qualitat poètica del text. Al meu entendre, l’operació de transformar el text poètic en mer document mata la substància, i el propòsit, de la poesia. Trobo que ningú ho ha expressat millor que el professor i crític literari palestí Ihsan Abbàs en el seu llibre
Tendències de la poesia àrab moderna (1978, p. 6-7): «L’estudi del biaix polític o nacionalista d’un poema, el converteix en un document testimonial i, justament, és el document més inapropiat per a un tractament d’aquest tipus, que el situa en els arxius de la crònica històrica i li lleva la seva funcionalitat artística. El caràcter dels estudis publicats seguint aquest mètode, els col·loca, pràcticament, en el terreny de les idees teledirigides, proclius tan sols a descripcions externes». Per la meva banda, reitero que l’obra de la qual ara n’estic redactant el pròleg, no és fruit d’un treball de recerca acadèmic i que, per més que el context –la situació a Síria– sigui ara el relat que ho envela, l’anàlisi de la fibra poètica que composa el teixit dels textos resta a fer.

Al fil del que acabo de dir en l’anterior paràgraf, una altra qüestió que em preocupa, i que no paro de constatar, és la constant petició, als poetes procedents de Síria, d’imatges que reflecteixin el drama del nostre context: destrucció i devastació per tots cantons. Si us plau, no exigiu dels nostres textos que només siguin reflex d’aquest context. Avui, a Europa, hi ha una demanda creixent de literatura relacionada amb Síria. Arreu, sorgeixen poetes sirians, com bolets, i els seus poemaris s’editen sense parar. Ara bé: ¿quina és la qualitat literària, d’aquests textos?, ¿què és el que, a nivell lingüístic, poden oferir?, ¿què en quedarà, d’aquí a uns anys?, em pregunto.

Per això, en principi, per a la selecció que aquí us faig avinent, vaig optar per poetes que haguessin iniciat la seva trajectòria literària abans de la revolució –que, aviat, va desembocar en una guerra catastròfica. Només Nisrín Akram Khouri n’és l’excepció, ja que va començar a publicar la seva obra poètica a partir de l’any 2015. Abans, però, havia publicat les seves creacions en el món de la narrativa, que ja havien atret la meva atenció. També és cert que Rasha Omran no és de la mateixa fornada a la que pertanyen la resta de poetes, sinó a l’anterior, però en la seva obra, precisament, hi vaig veure un nexe d’unió molt clar entre ambdues generacions.

A l’últim, el que vull remarcar és que la guerra, la revolució o qualsevol altre context de la nostra obra forma part de la nostra vida, però no és pas la nostra vida. Tampoc ho és la nostra relació amb el text poètic. Com sigui, relataré amb paraules més aviat prosaiques com va ser que vaig conèixer cada poeta, com m’hi vaig relacionar. Titularé cada apartat com millor s’escaigui, a l’hora de destacar un o altre aspecte del relat. Amb tot, mantinc la meva opinió: no res, ni des de fora ni des de dins, ens eximeix d’aplicar un judici estètic –i moral– al poema, a cada poema. La poesia continua sent poesia. Si em pregunteu què és, ara mateix us respondria: «La filla de la llengua, la que rau al bell mig d’aquella zona inefable, entre la pintura i la música»

1 de febrer del 2019

Més informació, a Jo soc vosaltres Sis poetes de Síria