Retron a Badostain
A càrrec d’Alfonso Etxeberria Goñi
LA VALL D’EGÜÉS-EGUESIBAR, amb 21.000 habitants i 54 km2, és la tercera població de Navarra, compta amb onze concejos, cinc senyorius i dos “llocs”[1]. Destaquen pel seu valor mediambiental els paisatges protegits d’Elia i Egulbati, la bassa d’Ezkoritz, diferents itineraris naturalístics i una important arquitectura de l’aigua i religiosa dels segles XI i XII, a més de confinar amb Pamplona. No obstant, fins a l’any 2015, si amb prou feines era conegut fora de l’antic regne ho era pel fet que Alzuza, un dels seus divuit nuclis urbans, alberga el Museu Jorge Oteiza, una de les figures més prominents de l’escultura basca contemporània. També va tenir en el seu moment gran repercussió mediàtica, almenys entre el món de l’arquitectura i del disseny urbà, que una de les seves modernes urbanitzacions, l’“ecociutat” de Sarriguren, obtingués el 2008 el premi d’urbanisme del Consell Europeu per una planificació basada en la sostenibilitat i la defensa del medi ambient. Igualment, pot ser que persones especialment interessades en el període de la Il·lustració coneguin l’ambiciosa obra d’enginyeria hidràulica dissenyada el 1780 per l’arquitecte neoclàssic Ventura Rodríguez per subministrar aigua corrent a la capital navarresa d’acord amb les idees higienistes del “Segle de les Llums”. Es tracta d’una successió de canals, túnels i aqüeductes que recollien l’aigua de la deu de Subiza, a la propera serra del Perdón, i que culmina el seu llarg recorregut de 16 quilòmetres precisament en aquesta vall.
Però el que no sabíem, ni tan sols les seves paisanes i paisans i la ciutadania en general, és que la Vall d’Egüés i el concejo de Badostáin fossin coneguts fronteres enllà pel protagonisme històric de Pepita i Elisa Úriz Pi. Per aquest motiu, quan, gràcies als treballs realitzats per l’historiador Manuel Martorell, vam ser conscients de la seva gran projecció social i política, ens vam proposar recuperar les seves biografies amb una exposició gràfica que es titularia “Pepita i Elisa Úriz. De Badostáin a Berlín Oriental. Història i compromís de les germanes Úriz”, i que recolliria les facetes més rellevants de les seves apassionants trajectòries vitals, des del seu bressol familiar fins a la mort a l’exili berlinès sense que poguessin tornar a la seva terra natal. A partir d’aquest moment, aconseguir que les seves vides, encara que només fos en el record, retornessin al seu Badostáin natal, a la seva Vall d’Egüés, com elles havien desitjat, es va convertir a més en un acte de justícia històrica, una obligació per als qui estàvem al capdavant del govern municipal.
Calia divulgar la tenacitat del seu compromís, no per la seva militància comunista sinó perquè van ser model d’entrega fins i tot per als qui les van considerar, en vida, les seves enemigues. Les germanes Úriz Pi van assumir, sota les duríssimes condicions del terror nazi, una valentia de la que poden fer gala molt poques persones, integrant-se en els primers grups de la Resistència francesa; es van avançar en mig segle a una renovació pedagògica que es consolidaria a Espanya a partir dels anys seixanta amb unes idees que avui estan totalment normalitzades però que llavors, a començaments del segle XX, van ser motiu d’escàndol públic i, el que és pitjor, de persecució per un conservadorisme que donava l’esquena als canvis que reclamava la societat. També van estar en primera línia quan van sorgir les primeres organitzacions feministes i van fer dels drets de les dones i la infància el fonament d’un incansable combat per la justícia social. S’estigui o no d’acord amb les seves posicions polítiques, no hi ha dubte que la seva actitud vital, la seva entrega a una causa i el seu compromís són avui tota una referència, especialment per a les noves generacions, en una societat que sembla irremissiblement abocada al radical individualisme que imposa l’hegemonia tecnomediàtica de la modernitat.
Ja el setembre de 2013 se’ls va retre un primer homenatge aprofitant una exposició antropològica al centre cívic de Badostáin amb motiu de les festes de la Vall. Però va ser el 13 de juny de l’any següent quan realment es va dur a terme el reconeixement oficial de Pepita i Elisa Úriz Pi. Aquell dia es va donar el nom de Josefa Úriz al col·legi públic de l’ecociutat de Sarriguren en un emotiu acte que va comptar amb la presència, a més de les autoritats, d’Elena Úriz Echalecu i Félix Azcona Úriz, família directa de Pepita i Elisa. Un aurresku, la tradicional i solemne dansa basca amb la qual, al so de txistu i tamborí, es rendeix honors a una significada persona va ser el coronament d’una iniciativa que va comptar amb el suport unànime de la comunitat escolar.
No menys significatiu va ser el moment en què la doctora Olga García Domínguez, veïna i amiga d’Elisa, va descobrir la placa rebatejant la plaça del Frontón –la plaça major de Badostáin– com a “plaça del Frontón Pepita i Elisa Úriz Pi”. Allà mateix, al centre cívic, no gaire lluny d’on estava la seva casa familiar, es va obrir per primera vegada al públic l’exposició “De Badostáin a Berlín Oriental”. Començava així una aventura que inicialment crèiem limitada al seu poble natal però que, en el transcurs de tot just un any, assoliria horitzons insospitats, arribant, en el seu recorregut itinerant, fins a la ciutat alemanya d’Hamburg, pràcticament a les fronteres de Dinamarca i el mar Bàltic.
En el moment d’escriure aquestes línies, l’exposició compta ja amb quatre versions –castellà, alemany, eusquera i català–, amb els seus respectius catàlegs en cada un d’aquests idiomes i ha estat visitada per milers de persones al palau del Condestable, el principal centre cultural de l’Ajuntament de Pamplona, el Parlament de Navarra, la Biblioteca General de Navarra, la casa de cultura de Tafalla, localitat on també va viure la família Úriz Pi, la Universitat Pública del País Basc, l’Ateneu i les universitats Complutense i Autònoma de Madrid, Universitat de Lleida, Universitat de Girona, Fundació Universitària del Bages (Manresa), Museu Memorial de l’Exili de La Jonquera, la seu del Memorial Democràtic a Barcelona, diverses localitats més de Catalunya i de la regió basconavarresa i, a més d’Hamburg, a les ciutats alemanyes de Leipzig, Dresden, Chemnitz, Radebeul i Berlín, on Pepita i Elisa van viure els últims anys del seu prolongat exili.
Cal destacar l’alt i significatiu valor dels actes organitzats per l’Ambaixada d’Espanya i l’Institut Cervantes de la capital alemanya el 24 de març de 2015, dia en què es va inaugurar l’exposició. Aquells actes no es van limitar al just reconeixement de dues rellevants figures històriques. La pròpia ambaixada va convertir aquella mostra en el primer homenatge oficial del Govern d’Espanya a l’exili republicà de la Guerra Civil. Havien passat 76 anys des del final d’aquell terrible conflicte fratricida i mai la representació legal d’Espanya no havia organitzat un acte semblant. Vaig tenir l’honor de presidir “la delegació navarresa”, composta també pel regidor de Cultura de l’Ajuntament de la Vall d’Egüés, Joseba Orduña Navarro, Xabier Ziritza, en representació del Consell de Badostáin, i Fredy Albero, veritable ànima de l’exposició i promotor de la iniciativa “Badostain.net”. Va ser realment emotiu trobar-hi, a la recepció oficial, desenes d’antigues refugiades i refugiats, de fills i filles de l’exili, que van rebre l’atenció de la diplomàcia espanyola, i escoltar de boca d’Olga García Domínguez, de Margarida Bremer i de moltes altres persones, durant la conferència que es va celebrar a l’Institut Cervantes, els durs moments viscuts lluny de la pàtria, sobretot quan prop d’un centenar, residents a França, van haver d’iniciar un nou èxode amb l’expulsió ordenada pel Govern francès l’any 1950 en el marc de l’Operació Bolero-Paprika.
No hi ha dubte que aquell històric homenatge a l’exili espanyol a l’extinta República Democràtica Alemanya no hauria estat possible sense l’altesa de mires i mà estesa del llavors ambaixador a Alemanya i després davant la Unió Europea a Brussel·les, Pablo García-Berdoy, que no va escatimar esforços perquè aquell homenatge i l’exposició tinguessin el perfil més elevat; agraïment extensiu, igualment, pel seu més que sincer interès i per l’eficient gestió de tots els actes, a Cristina Conde de Beroldingen, directora de l’Institut Cervantes.
Però l’exposició de Berlín no tenia només un objectiu reivindicatiu o memorialista; estava plantejada, des del principi, com una de les moltes activitats culturals amb les quals aquesta “ambaixada” de la llengua de Cervantes es projecta cap al conjunt de la societat alemanya i de manera especial a la ciutadania berlinesa i al jovent que s’acosta a aquest centre per conèixer l’idioma espanyol. Per aquesta raó, els panells exposats a Berlín eren bilingües –en castellà i alemany–, igual que el fullet catàleg; i, pel mateix motiu, la taula rodona en què van intervenir Manuel Martorell, Margarita Bremer i Olga García Domínguez va comptar amb la traducció simultània de l’Institut. No es tractava, per tant, només de retre homenatge a les germanes Úriz Pi, a les exiliades i exiliats republicans o a les víctimes de l’Operació Bolero-Paprika; es tractava també que la societat alemanya conegués el rellevant paper jugat per la ciutadania espanyola, en aquest cas dues dones nascudes a Navarra, en la lluita pels drets de les dones, de la infància i contra la dominació hitleriana d’Europa. Aquesta és la veritable raó per la qual el grup impulsor de la iniciativa “germanes Úriz Pi” es va proposar portar l’exposició a Berlín i per la qual també es va plantejar, des del principi, organitzar una trobada similar a París, on les nostres paisanes van viure dotze anys i on van destacar per integrar els primers grups de la Resistència a l’ocupació nazi.
Després de Berlín, l’exposició va viatjar a l’Institut Cervantes d’Hamburg i després va seguir el seu recorregut per terres germàniques sota la supervisió de Margarita Bremer, una altra de les grans col·laboradores del projecte. Una cosa semblant passaria a Catalunya des de que el 13 de maig de 2016 es va inaugurar oficialment a la Universitat de Lleida amb un solemne acte celebrat a l’aula magna del Rectorat. Presidien aquella conferència el vicerector Jesús Avilla; Pepita Raventós, per part del Servei d’Arxius de la Universitat; David Aguilar, de la Facultat d’Educació; Olga García Domínguez, Manuel Martorell, Salomó Marquès, professor de Pedagogia de la Universitat de Girona, i Carmen Agulló, professora d’Història de l’Educació de la Universitat de València, els quals s’incorporaven així a aquest ja important projecte d’expansió pluricultural i internacional amb epicentre al petit concejo de Badostáin i la Vall d’Egüés.
El novembre de 2017, s’hi sumaria la ciutat de Tafalla, amb el seu alcalde Arturo Goldaracena al capdavant, col·locant una placa commemorativa a l’última casa on van viure abans que la família partís cap a Madrid fa ja més d’un segle. Des d’aquell homenatge, l’Ajuntament de Tafalla, on havia nascut Elisa, no ha deixat de donar suport, al costat del d’Egüés, a les activitats de la iniciativa “germanes Úriz Pi”. Entre els diferents actes en què va participar, destaca la col·locació d’un punt quilomètric a l’entrada de Badostáin assenyalant la distància amb Berlín: 1.935 quilòmetres.
Hem de reconèixer que, en iniciar aquesta aventura, ni tan sols somiàvem anar tan lluny. Sí que vam comentar, no obstant, la possibilitat que alguna productora de televisió amb bon encert realitzés un bon documental i, per què no!, fins i tot una producció cinematogràfica, com també es va pensar en publicar un llibre, objectiu que avui ja és una realitat. És cert que el 1978, el pedagog Josep Alcobé va publicar un perfil biogràfic de Pepita al butlletí del Centre Comarcal Lleidatà, que aquest professor va ampliar les seves indagacions a les V Jornades d’Història de l’Educació celebrades a Vic l’any 1982, que unes quantes obres ja els havien fet referència i fins i tot que el calendari oficial de l’Institut Català de la Dona (Generalitat de Catalunya) corresponent a l’any 2001 dedicava el mes de setembre a Pepita Úriz, reconeixent-la així com una de les dones que més havia contribuït al desenvolupament de la pedagogia a Catalunya. Però totes aquestes referències eren parcials, orientades en la seva major part a glossar la seva aportació al sistema educatiu de Catalunya, evidenciant en general grans llacunes sobre la seva veritable projecció social i política. Per exemple, en el cas del calendari oficial sobre les dones de la Generalitat, ni tan sols es coneixia on i quan havia mort Pepita, i es reproduïa, identificant-la amb la seva persona, la foto d’una jove professora de música que no tenia res a veure amb ella.
Ara, amb aquest llibre, ens trobem, per primera vegada, amb una biografia completa, encara que no definitiva, des del seu naixement a Navarra fins a la seva mort a Berlín, passant pels seus períodes com a professores normalistes, la Segona República, la Guerra Civil, l’exili francès, la Resistència i el definitiu exili a la República Democràtica Alemanya. L’obra està composta per tres parts: una biografia general a càrrec de Manuel Martorell, i dos capítols monogràfics sobre pedagogia i la persecució que van patir per les seves avançades posicions pedagògiques i compromís polític escrits, respectivament, per Salomó Marquès i Carmen Agulló.
Es tracta, per tant, d’una important aportació a la història contemporània no només de Navarra sinó també de Catalunya i ens atreviríem a dir que de França i Alemanya, una obra que rescata de l’oblit, com està passant aquests últims anys amb altres figures històriques, unes dones que ho van donar tot per una causa, que van combatre de manera tenaç per la justícia social i que poden ser col·locades com a exemple de compromís humà en un món que es deshumanitza a passos de gegant. No cal estar d’acord amb les seves idees polítiques per reconèixer el seu valor històric perquè la història no és ni d’esquerres ni de dretes, ni és exclusivament espanyola, basca o catalana; la història serveix per conèixer el nostre passat i per conèixer-nos a nosaltres mateixes i mateixos. El llibre, l’exposició, les conferències, el futur “museu” de les germanes Úriz Pi, només té com a objectiu retenir en el present els esdeveniments rellevants del passat i, en aquest cas, reparar un fet extremadament injust: que no se’ls permetés tornar a la terra on havien nascut per “culpa” de la seva manera de pensar.
Per això era tan necessari que tornessin a Badostáin, a la seva Vall d’Egüés, i per això estan presents als nostres carrers i no només amb els textos i fotografies del llibre o l’exposició sinó físicament, “en cos present”, tot i que amb aquesta “realitat augmentada” que les converteix en colossals, en “gegantes” de la història, i que podem contemplar cada vegada que a les nostres festes Pepita surt a ballar amb el seu company de comparsa, el també “gegant” i escultor basc Jorge Oteiza. I així la podem veure tal com era, amb la seva brusa estampada, les seves ulleres “pirates” i el seu llibre de Margarita Nelken La condición social de la mujer en España que tants problemes li va causar. Molts nens i nenes es preguntaran per què una veïna seva porta amb tanta cura aquest llibre a la mà, i la seva mare o el seu pare podran explicar-los que fa ja gairebé un segle la van castigar per recomanar a les seves alumnes que el llegissin per conèixer les condicions en què vivien llavors les dones a Espanya, i que, precisament per aquesta raó, el seu Ajuntament i el seu Concejo han tornat Pepita i Elisa Úriz Pi a la seva terra posant així punt final al llarg exili berlinès.
Ex-Alcalde de la Vall d’Egüés-Eguesibar, en representació del col·lectiu impulsor de la iniciativa “germanes Úriz Pi”
[1] Concejos: Alzuza, Ardanaz, Azpa, Badostáin, Egüés, Elcano, Elia, Ibiricu, Olaz, Sagaseta i Ustárroz; senyorius: Amokain, Egulbati, Elizmendi, Eransus i Etxalaz; llocs: Sarriguren i Gorraiz.