Snowpiercer: sobre locomotores, revolucions i frens d’emergència

Raul Zelik [1] 
Traducció d’Ileana Belfiore

Una vida de zombis porten també a Snowpiercer, de Bong Joon-ho, els infants integrats a la maquinària d’un tren que avança incansable a tota velocitat. Han estat convertits en la prolongació d’un aparell. La pel·lícula del director sud-coreà està basada en el còmic Le Transperceneige (El llevaneu), publicat per Jacques Lob i Jean-Marc Rochette a partir del 1982 a (À suivre), una revista mensual de l’editorial francesa Casterman, i que dos anys més tard es va editar en forma de llibre. La seva novel·la gràfica conta la història d’un tren de mil i un vagons, que, després d’una gran catàstrofe, circula a tota velocitat per un planeta buit i congelat, sense poder-se aturar. El propulsa un perpetuum mobile (moviment perpetu). Fora del tren no hi ha possibilitat de supervivència.

Amb les seves imatges distòpiques, la historieta responia a la moda del seu temps, ja que, en la primera part de la dècada dels vuitanta, la por d’un col·lapse climàtic era ubiqua. En aquells dies, l’amenaça no era l’escalfament global, sinó un enfosquiment de l’atmosfera a causa d’una guerra nuclear. Des de la guerra de Corea, la cursa armamentista entre els diferents sistemes de govern havia portat la humanitat a la vora d’una contesa nuclear que hauria implicat no solament l’enverinament del planeta, sinó també un enfosquiment de l’atmosfera que duraria dècades. Le Transperceneige il·lustrava aquesta por col·lectiva amb la imatge d’una resta d’humanitat que lluita com a presonera dins d’un tren per una mica de llum, calor i aliments produïts de manera sintètica.

L’any 2013 Bong Joon-ho va portar la historieta al cinema amb el títol de Snowpiercer, encara que amb una modificació, que deu haver agradat sobretot als obsessionats amb els deixants químics. Com que els sempre renovats rècords de calor fan avui poc plausible l’arribada d’un hivern nuclear, l’era del gel és explicada per la lluita contra el canvi climàtic. Per això la primera escena de Snowpiercer mostra avions dibuixant amplis deixants blancs en el brillant blau del cel, al mateix temps que s’explica que la comunitat de països intenta frenar l’escalfament global escampant aerosols en l’atmosfera, tot i que amb això ha provocat una reacció en cadena incontrolable.

L’explicació té un rerefons molt real: sota el concepte de geoenginyeria, fa alguns anys que es discuteix seriosament sobre la qüestió de com transformar el clima dels planetes. Ja no es tracta de jocs mentals entorn del planeta Mart, que es podria convertir en habitable mitjançant l’anomenada terraformació, és a dir mitjançant intervencions tècniques i químiques^[2]. Mentrestant, també el canvi climàtic a la Terra ha de ser frenat mitjançant geoenginyeria.

En aquest sentit, una intervenció molt polèmica seria escampar aerosols per l’estratosfera —de manera semblant a quan els volcans entren en erupció— per així reduir les radiacions solars i abaixar sensiblement la temperatura de la superfície. El meteoròleg Paul Crutzen, que va obtenir el 1995 el premi Nobel de química per les seves recerques sobre el forat d’ozó, i va ser un dels primers a encunyar el concepte d’Antropocè, és a dir d’una era geològica provocada per l’acció humana, va advocar per injectar sulfat en l’estratosfera amb molta serietat. Es tracta d’un exemple curiós de fantasia tecnològica omnipotent, ja que les conseqüències de la geoenginyeria en un sistema tan complex com el nostre planeta serien imponderables.

Un abaixament de sofre podria acidular en excés els oceans, matant microorganismes i reduint, contràriament a l’efecte buscat, la capacitat del mar de processar CO₂. A més, l’escalfament global s’acceleraria de cop així que les partícules de sofre desapareguessin de l’estratosfera. Així i tot, es continua discutint seriosament sobre aquesta mena de derivacions de la política climàtica. Un estudi actual fins i tot ha calculat^[3] que, amb el desenvolupament de nous avions, l’espargiment d’aerosols en l’estratosfera seria relativament econòmic, perquè només costaria uns dos mil milions de dòlars^[4].

D’altra banda, la pel·lícula Snowpiercer comença de manera molt semblant al còmic en el qual es basa: un tren corre per la Terra coberta de gel. Mentre que la vida fora dels vagons s’ha tornat impossible, i les ciutats abandonades passen volant com a escenografies petrificades, al tren mateix s’ha establert un despietat govern de classes. Els qui viatgen en els vagons posteriors vegeten sota condicions que recorden les deportacions dels jueus per part del règim nazi. S’alimenten amb proteïnes artificials i pateixen càstigs cruels per les faltes més petites. La sàdica i setciències ministra Mason, interpretada per Tilda Swinton, fa amputar els braços a les persones que ofereixen resistència, i les obliga a treure els membres per una obertura del tren, on les temperatures estan molt per sota del punt de congelació. Els qui viatgen en la part davantera, en canvi, gaudeixen de totes les comoditats del benestar. Són atesos en els seus seients, mengen carn de veritat i poden gaudir, gràcies a les finestretes panoràmiques, dels pintorescos paisatges de neu i gel.

Curtis, protagonista de la història, al principi no sap res sobre el luxe dels compartiments davanters, perquè unes forces de seguretat de tarannà feixistoide impedeixen a les «classes posteriors» d’abandonar els seus vagons. Sembla que hi ha una única raó per la qual no són llançats definitivament del tren: de tant en tant, entren persones armades per segrestar menors i emportar-se’ls cap endavant. Els aixecaments que esclaten de manera regular com a reacció a tot això són reprimits de manera sanguinària.

La història de Bong es llueix amb imatges de ciència-ficció, al mateix temps que descriu amb molta precisió el context global actual. Per a les persones riques, el viatge pel planeta gelat, amb les seves muntanyes cobertes de neu i els esquelets de gratacels coberts de gebre, es planteja com una excursió amb el Glacier Express suís, mentre que les persones supèrflues de les classes posteriors es troben lliurades al capritx de les altres, i no compten amb la menor perspectiva de canviar alguna cosa a les seves vides. El camí cap endavant, cap a una bona vida, es troba bloquejat per a elles, però tampoc poden simplement baixar del tren, perquè fora sembla impossible sobreviure. El món habitable es constreny a un tren que no pot aturar-se i que, una vegada i una altra, passa a tota velocitat al caire de l’abisme. Pel que sembla, que descarrili només és una qüestió de temps. Com és possible no pensar aquí en la màquina de creixement anomenada capitalisme, que ha de mantenir la rapidesa per no enfonsar-se?

En 1940, fugint dels nazis, Walter Benjamin va anotar la frase que es va fer famosa i que es considera com un pròleg a les tesis de filosofia de la història que va redactar poc abans de la seva mort: «Marx diu que les revolucions són locomotores de la història mundial. Però potser es tracta d’una cosa totalment diferent. Tal vegada les revolucions són la manotada cap al fre d’emergència que dona el gènere humà que viatja en aquest tren»^[5]. Snowpiercer planteja, amb la metàfora del ferrocarril, la mateixa pregunta: què és la revolució? Les persones supèrflues es revolten contra la violència de qui les oprimeix, somien d’escapar de la seva presó i arribar als altres vagons. Com si fos un mantra, repeteixen que caldria avançar cap a la sala de màquines i prendre el control; i és així com finalment es posen en marxa, liderats per Curtis. Com que es veu que les tropes de vigilància han gastat les seves municions, les classes posteriors aconsegueixen sortir de la seva barriada, arriben a un vagó amb finestres cap a l’exterior, i observen per primera vegada a la seva vida la superfície congelada de la Terra. Conquesten la secció de fabricació d’aliments, el vagó on es processa l’aigua, l’hivernacle, l’aquari, l’escorxador, l’escola… No topen amb els infants que busquen, però aprenen cada vegada més sobre la història del tren, que fou posat en marxa divuit anys abans per un empresari de la indústria anomenat Wilford. Un nou atac delma els i les rebels; el luxe es torna cada vegada més obscè. Travessen un bar, una discoteca, i es detenen finalment enfront de la porta tancada de la sala de màquines, darrere de la qual es troba Wilford, l’amo del tren.

Mentrestant, ja no està gens clar què és el que canviaria si Curtis aconseguís prendre el control de la sala de màquines. Namgoong, un dels seus últims acompanyants, es fa la pregunta benjaminiana: no podria la revolució consistir a frenar la màquina i començar una nova vida fora del tren? Namgoong diu que ha vist que hi ha cada cop menys neu dipositada sobre la carcassa d’un determinat avió, que l’exterior s’està escalfant a poc a poc, i que probablement serà possible tornar a viure sobre la superfície. Però, abans que pugui convèncer Curtis, és assassinat d’un tret per Claude, l’assistenta de Wilford, que obre la porta a la sala de màquines. Aleshores es desvela que l’amo del tren ja estava esperant els i les rebels. Wilford saluda Curtis i li explica que l’aixecament responia als seus desitjos, perquè el sistema ecològic del tren es mantenia en equilibri gràcies a un cicle de revolució i restauració; així doncs, els aixecaments serien instruments per controlar el desenvolupament de la població. Gilliam, que havia impulsat amb Curtis l’avanç des dels vagons de la cua, era un home de confiança de Wilford, i ara que la rebel·lió havia arribat a la sala de màquines, la tasca de Curtis era convertir-se en l’amo del tren. Per un moment, l’espectador creu que la rebel·lió del llevaneu acabarà com les revolucions nacionals del segle XX: amb un bescanvi entre elits, en el qual canvia la persona, no pas les circumstàncies. Però llavors es revela per què han estat segrestant infants tots aquests anys, i Curtis s’ha d’enfadar. Gràcies a la seva complexió petita, se’ls incorpora a la màquina: són els únics que poden entrar a l’interior del perpetuum mobile, on s’ocupen del seu manteniment. Els han robat la vida de manera molt semblant al que ocorre en el nostre món real, on s’utilitza el treball infantil per confeccionar roba i sabates a Bangladesh o Cambodja, per tal de mantenir el benestar a Alemanya. Curtis no suporta veure això, i es sacrifica un braç amb la finalitat de salvar una de les víctimes. Després, un explosiu destrueix el tren i el fa descarrilar. Queda obert el camí cap al món exterior. La revolució és el fre d’emergència que deté la locomotora. El que segueix és l’èxode cap a una naturalesa dura, però fascinantment bella.

La imatge dels i les supervivents abandonant el tren podria remetre a un grup de gent de vida alternativa que decideix sortir del cicle etern de domini i revoltes. Durant la crisi de deute del sud d’Europa, el filòsof Giorgio Agamben, editor de la versió italiana de l’obra de Walter Benjamin, va proposar una cosa semblant com a opció d’acció política. En vista al règim imposat pels deutes i el domini global del paradigma econòmic, va advocar per una retirada del món capitalista^[6]. De model li servien els monjos franciscans que, en la baixa edat mitjana, una època d’institucions enfonsades i gran inseguretat, van iniciar una mena d’èxode, van crear comunitats monacals i van passar a viure en condicions d’igualtat. Altíssima pobresa, aquest és també el títol del llibre, com a alternativa al capitalisme^[7]. Pel que sembla, Bong Joon-ho apunta en aquesta direcció. Al final de la pel·lícula, els i les supervivents marxen cap a un món desconegut. A l’horitzó, es veu un os polar: potser podran caçar.

La resposta pot semblar ingènua, però les preguntes prèvies són completament correctes: de què es tracta en una revolució? De desenganxar les portes entre vagons i equiparar les condicions de vida? Aconsegueix realment controlar la locomotora quan el viatge potser corre sempre per les mateixes vies, la màquina imposa el ritme i la caiguda a l’abisme és només qüestió de temps? Quan fins i tot la tecnologia admet condicions similars a les de l’esclavitud, amb un perpetuum mobile que només funciona mentre ho mantinguin en marxa infants tancats, existeix una altra opció que no sigui activar el fre d’emergència? Però, qui garanteix llavors la supervivència material de la humanitat?

Fa cent cinquanta anys, cent o fins i tot només cinquanta, les respostes semblaven òbvies. Les vies cap al futur estaven esteses, la baralla entre reforma i revolució girava únicament entorn del problema de com podia proporcionar-se validesa al progrés: mitjançant participació i una evolució pacífica, tal com esperava Eduard Bernstein, el pare del revisionisme, o mitjançant una ruptura, tal com proposava Rosa Luxemburg. Mentre que un sector tenia posades les expectatives, per dir-ho així, a conduir el tren cap al futur, de conformitat amb Wilford i els passatgers de primera classe, és a dir, fent més habitables els vagons de la cua, l’altre considerava indispensable la lluita contra «la part del davant» i la presa per assalt de la sala de màquines, perquè, sense aquesta ruptura, la primera classe impediria qualsevol equitat real. El que ni un sector ni l’altre qüestionava era el rumb. El progrés només coneixia una meta.

No obstant, el segle XX ens ha mostrat que alguna cosa no rutlla amb el propi progrés. L’abisme entre el desenvolupament vertiginós de la raó tecnicoinstrumental i la limitació de l’existència com a súbdit s’ha fet cada vegada més evident. Theodor W. Adorn i Max Horkheimer van escriure la seva Dialéctica de la Ilustración^[8]. Walter Benjamin va començar les seves tesis sobre la filosofia de la història, que en realitat tenien com a objectiu defensar les promeses de futur del materialisme històric, amb la imatge inquietant d’un «àngel de la història». Amb els ulls ben oberts, aquest ha d’observar com el progrés acumula ruïnes sobre ruïnes, i les llança als seus peus. L’àngel voldria aturar-se, despertar els morts i recompondre allò que ha estat destruït. Però un huracà bufa des del paradís i s’arremolina en les seves ales, i és tan fort que l’àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l’arrossega irresistiblement cap al futur, al qual gira l’esquena, mentre el cúmul de ruïnes creix davant d’ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés^[9].

Com que és el progrés el que fa fora del paradís a la humanitat, Benjamin esbossa la imatge del fre d’emergència que ha d’aturar la història. Amb tot, la imatge no fou pensada com una metàfora de qui s’acomiada de la vida en societat, com es podria pensar avui, sinó que formula un retret a la socialdemocràcia del seu temps. Sovint se senten avui bromes sobre que l’esquerra farà aviat dos-cents anys que profetitza la fi imminent del capitalisme, però quan Benjamin va escriure les seves tesis sobre la història, l’ensorrament no era un escenari gens distant, sinó que es trobava en ple procés. Del que Benjamin es mofa és de la tesi, defensada per la socialdemocràcia, que l’objectiu de l’alliberament social podia complir-se sense revolució, sense una ruptura amb la història.

Benjamin no advocava per un moviment com el dels monjos franciscans, que es van replegar a llocs d’una altra cultura, sinó que va assenyalar la necessitat de detonar el contínuum de la història. No hi ha cap altra cosa —es llegeix poques línies després de la descripció de l’àngel— que hagi corromput més la classe treballadora alemanya que la idea que ella neda amb el corrent. El desenvolupament tècnic era per a ella el declivi del corrent en el qual creia estar nedant. A partir d’allí, no quedava més que una passa cap al miratge que el treball a les fàbriques, que seria propi de la marxa del progrés tècnic, constitueix per si mateix una acció política^[10]. El desig de deixar que la locomotora segueixi el seu curs era tan gran en la socialdemocràcia, que en 1918-19 fins i tot es va arribar a cooperar amb els cossos de voluntaris d’extrema dreta^[11]. Per a Benjamin, la confiança en el progrés es troba estretament vinculada amb una relació destructora amb la naturalesa, que és considerada gratuïta, cosa que en última instància planteja la pregunta de com podem abandonar la màquina tecnicopolítica en la qual es troba atrapada la humanitat. El llevaneu és una connexió entre estructura tècnica, mode de vida i domini de classe. Com que ningú pot baixar del tren ni disminuir-ne la velocitat, no n’hi haurà prou amb conquistar la sala de màquines, desenganxar les portes entre els vagons i distribuir els aliments de manera més justa. El nostre problema és el tren mateix, que, a més, a la vida real, no corre per un desert de gel, sinó que, amb el seu moviment vertiginós, converteix al planeta en un desert. Encara que no sabem el que ve després, hem d’aturar el tren. Hem de posar fi a la nostra existència de zombie cadavre i intervenir en l’assumpte. En cas contrari, tornarem a caure a l’abisme.

 

 

[1] Aquest capítol és un fragment del llibre Zombies del capital. Sobre monstruos políticos y un socialismo verde, de Raul Zelik, publicat per Txalaparta l’any 2023. El fragment ha estat traduït de l’edició castellana que havia estat traduïda per Ariel Magnus. I publicat al llibre Veus per una transició ecosocial (Pol·len edicions i La Politja, 2024).

^[2] L’autor de ciència-ficció Kim Stanley Robinson va escriure sobre aquest tema la recomanable trilogia Roter/Grüner/Blauer Mars, en la qual combina entre si preguntes sobre el poder, la democràcia i l’ecologia (cf. STANLEY ROBINSON, Kim. Roter Mars, Múnic: Heyne 1997; ídem. Grüner Mars, Múnic: Heyne 1997; ídem. Blauer Mars, Múnic: Heyne 1999 [Marte rojo, Marte verde y Marte azul. Barcelona: Minotauro 2008, trad. de Manuel Figueroa i Ana Quijada]).

^[3] Smith, Wake; Wagner, Gernot. «Stratospheric aerosol injection tactics and costs in the first 15 years of deployment». A: Environment Research Letters [en línia]. Novembre 2018. <https://iopscience.iop.org/article/10.1088/1748-9326/aae98d>

^[4] La recerca sobre enginyeria climàtica es subvenciona a Alemanya amb fons públics. El Govern nacional i el Govern provincial de Brandenburg van finançar, per exemple, els preparatius per a la conferència internacional Climate-Engineering in Context 2020 de Berlín.

^[5] BENJAMIN Walter. Über den Begriff der Geschichte, Manuskripte – Entwürfe und Fassungen. A: Werke und Nachlaß. Vol. 19. Berlín: Suhrkamp, 2010, p. 153 [Extret de Tesis sobre la historia y otros fragmentos. Mèxic DF: Contrahistorias 2005. Traducció de B. Echeverría].

^[6] «Europa muss kollabieren», entrevista d’Iris Radisch amb Giorgio Agamben. A: Die Zeit (27 agosto 2015).

^[7] AGAMBEN, Giorgio. Höchste Armut. Ordensregeln und Lebensform. Frankfurt del Main: Fischer, 2012. [Altísima pobreza: reglas monásticas y forma de vida. València: Pre-textos, 2014. Traducció de Flavia Costa i María Teresa D’Mez].

^[8] W. ADORNO, Theodor; HORKHEIMER, Max. Dialektik der Aufklärung. Frankfurt del Main: Fischer, 1969. [Dialéctica de la Ilustración. Madrid: Akal, 2007. Traducció de Joaquín Chamorro Mielke]. Per a la relació entre Adorno i Benjamin, cf. PALMIER, Jean-Michel. Walter Benjamin. Leben und Werk. Berlín: Suhrkamp, 2009, sobretot p. 1170-1201.

^[9] Benjamin, Walter. «Über den Begriff der Geschichte». [«Sobre el concepto de historia» [en línia]. México DF: Contrahistorias, 2005, p.75. Traducció de Bolívar Echeverría. <https://crucecontemporaneo.files.wordpress.com/2015/05/sobre-el-concepto-

de-historia.pdf>].

^[10] Ibídem, p.76.

^[11] Molts intel·lectuals d’entreguerres van explicar l’auge del nacionalsocialisme com una continuïtat de 1918. Joseph Roth descriu en la seva grandiosa novel·la La tela de araña («La tela d’aranya»), publicada en 1923, com el feixisme, que en aquella època ni tan sols es deia així, s’obria pas en l’ambient dels cossos de voluntaris d’extrema dreta. També la trilogia d’Alfred Döblin, sobre la revolució alemanya, retrotreu la ruptura de la civilització dels nazis a la falta d’una ruptura. Sobre els revolucionaris, escriu que havien perdut la batalla abans de començar-la, perquè les dinasties expulsades ja havien pres les seves mesures. S’havien preparat per a la caiguda, com un arbre que, abans d’assecar-se, escampa de manera massiva les seves llavors. Guillermo II podia anar-se’n a Holanda, els altres prínceps podien amagar-se en el camp. Quedaven generals i autoritats. Continuaven proliferant alegrement com a rebrots del vell arbre. Quedava també el sòl: el poble treballador, que obeïa amb gust. I després estava Friedrich Ebert. A ell li importava no molestar. Li importava impedir que alguna cosa ocorregués, i fer que l’ocorregut no hagués ocorregut (DÖBLIN, Alfred. November 1918. Eine deutsche Revolution. Karl und Rosa. Frankfurt del Main: Fischer, 2013, p. 121 [Parafrasejat de Karl y Rosa: Novembre 1918 (III). Barcelona: Edhasa, 2014. Traducció de Carlos Fortea Gil.]).