soc una
soc una, única
abans de ser, vaig ser part d’un parell fins que la mare ens va parir
durant vuit mesos
aquells pre-éssers destinats a ser nosaltres
van estar units, l’un a l’altre, per una membrana en una abraçada íntima
que no faran mai a ningú més
la llum em va veure a Pedrosa de Valdeporres al nord-est de Burgos, a l’estranger
és diumenge al vespre
tot just un mes abans del previst el pare i la mare tornen del cine
les velles del poble ja ho deien, en venen dos el metge de la capital se’n reia
eren temps sense ecografies
primer, la meva germana, de peus el meu cap li feia nosa
ens van tenir entre cotons
en una incubadora improvisada aquella llarga nit d’insomni
ens van designar dones
Marisol i Mariluz
—La vida era una tómbola a l’època de Franco—
els noms, com els éssers, seran modelables en la mateixa mesura que l’amor
en aquell poble
els nens i les nenes de l’escola eren rossos com els rics, deia la mare
sense un xavo, per això
amb els peus nus
amb penellons als dits
amb els mocs penjant
la casa on vaig néixer continua alçada, ara és buida a la part alta del poble, a l’aguait
amb totxanes vermelles que enceguen les finestres
vam viure també en una altra casa en la zona anomenada la Vega
va ser allà que vaig aprendre a conduir un orinal sense gens de pressa per començar a caminar
hi encastava el culet i
xino-xano, d’una en una, escales amunt xino-xano, d’una en una, escales avall descobria el món
va ser en aquell poble que vaig aprendre a caçar crancs amb les mans en el rierol de darrere de casa
i a dur-me a la boca els pinyols d’oliva mal escurats
i els xiclets mastegats
que els fills dels estiuejants llençaven a terra
va ser en aquell poble que vaig començar a venerar la neu
els paisatges, les persones, els objectes que ens envolten ens conformen en estreta interacció
una nena de pell blanca rossejada pel sol unes escales
i un orinal on, amb prou feines, em cap el cul
Kastrexana
la mare
va néixer en una clínica de Bilbao —la seva mare patia del cor—
i va créixer al barri de Kastrexana a la vora de la fàbrica Echevarría
vivia amb els pares, un germà i quatre germanes
en una casa de l’empresa on el pare feia de lampista
a la vora del riu Kadagua
quan els rius eren les clavegueres del desenvolupament
la nostra mare va ser la primera que va cursar estudis
en una família treballadora i nacionalista
la mestra, per això, va haver de convèncer primer els pares
la solidaritat entre dones és infinita
el mas del pare de la mare, Loibi
al barri la Barranka d’Alonsotegi
avui està rehabilitat amb totxanes bastes
en sentir la sirena de guerra
corria esparverada, sense cap rumb, muntanya amunt un dia van ferir i van donar per mort un dels oncles que lluitava en contra dels nacionals
el cos de la mare es va anar allargassant més i més i més en una època de racionament
en què no n’hi havia prou per menjar
a l’edat madura
els seus ossos osteoporòtics
es van convertir en memòria de guerra el seu desconsol, en carn viva
una nit, a altes hores de la matinada
el veïnat dorm, fa temps que va acabar la guerra
de cop el bram de l’alt forn, el cor de la comunitat, emmudeix els veïns es desperten esverats
amb por que no fos l’aturada dels seus propis batecs
dia rere dia
el dipòsit de gas s’omple i es buida com un pulmó gegant
anava caminant a Zorrotza
i en tren després a l’institut de Bilbao
i més tard, a l’Escola de Magisteri
a l’hivern més cru, les castanyes rostides li escalfaven les mans
exiliada per no trobar plaça al País Basc passarà els anys més feliços de la seva vida al poble on naixeran les filles bessones
allí està a punt d’ensopegar amb el més greu pecat
que es podia cometre en aquella època i en aquella família: prendrà per espòs un maketo
Quan superi la vergonya començaré a sentir una mena d’orgull per viure en un lloc amb una fàbrica de paper tan pestilent, en comptes d’en un poble amb molt d’encant. Ens hem educat en aquesta maledicció, l’hem acceptada, hem acabat per estimar-la
i això ens ha tornat invencibles
EIDER RODRIGUEZ
el poble que em va adoptar
el poble que em va adoptar no era bonic
no era afable
no era pacífic
el poble que em va adoptar era marró
fosc
suós
pudent
el poble que em va adoptar no tenia voreres
tenia fàbriques
fang
obres
molt poca harmonia
el poble que em va adoptar era dur
era cru
era brut
el poble que em va adoptar tenia
—encara té— una caserna tenia
—encara té— una presó
el poble que em va adoptar vessava
de vida
de sang
de força
el poble que em va adoptar no amagava
els conflictes
les baralles
les amargures
l’única manera de mostrar els conflictes
les baralles
les amargures
és despullar la mentida de la bellesa
el poble que em va adoptar tenia de mena
una capacitat extraordinària de crear sentiments de familiaritat
seguretat comunitat llibertat possibilitat
el poble que em va adoptar tenia
—encara té—
batec de vida