I. ANGELA DAVIS, PEL FET DE SER FEMINISTA I ACTIVISTA, ÉS EUSKALTZALE

«Simone de Beauvoir, Linda Lovelace i Angela Davis són o van ser feministes. Són euskaltzales?».1 Aquesta és la provocadora pregunta que ens va llançar Joxe Arantzabal, conegut activista de la cultura euskaldun, el 29 d’octubre de 2014, a través de Twitter. L’endemà havíem de participar a una taula rodona al voltant d’una altra pregunta del mateix estil: «Pots ser feminista sense ser euskaltzale?».
Juntament amb la política Ainhoa Beola i altres activistes per a la cultura euskaldun d’Arrasate (AED, Ekin Emakumeak i Goiena), havíem de reflexionar col·lectivament sobre la qüestió, a l’espai Emakumeen Txokoa. És ben sabut que Twitter es caracteritza pel seu to mordaç, per la velocitat i pels impulsos poc reflexius, i, basantnos en aquest caràcter distintiu, vam respondre en un pim-pam al seu esperonament més o menys així: que no sabíem si De Beauvoir i Lovelace eren euskaltzales, però teníem clar que Davis sí que ho era, que Angela Davis era euskaltzale. Sens dubte, la rapidesa de Piulandia
ens va facilitar la resposta immediata, però no només. Precisament havíem escollit la pensadora i activista feminista estatunidenca Angela Davis, entre les principals referents per abordar el tema de reflexió per a la taula rodona de l’endemà.
Ja aleshores, des de Galícia, ens havien arribat propostes que relacionaven la dominació lingüística amb la dominació provocada pel sistema sexe-gènere. A Euskal Herria, va ser a l’antropòloga Mari Luz Esteban —que sempre ens resulta estimulant— a qui vam començar a sentir idees com aquesta. El nexe, la possible relació de les dues dominacions va ser, per a nosaltres, un trasbals.
Ens va obrir un camí que no podia ser més suggeridor. D’una banda, perquè ens va permetre compaginar dos dels àmbits que més vertebren les nostres preocupacions, les nostres accions, la feina, la manera de viure i, en essència, la nostra existència, i que fins a aquell moment manteníem separats, com si no hi hagués relació entre ells. Parlem, és clar, de l’activisme euskaltzale i del feminisme. Es va produir una sinapsi. D’altra banda, perquè estàvem preocupades pel discurs que envolta l’activisme euskaltzale.
Capficades, ens adonàvem que necessitàvem noves eines discursives per fer front a la situació de subalternitat de l’èuscar —i, per tant, de qui parla l’èuscar. Almenys les que teníem entre mans havien estat creades feia més de mig segle i, com que havien posat frens perquè el pas del temps, els canvis socials i la nostra pròpia història contemporània no creessin noves vores de pensament, aquestes eines ja estaven esmussades. A més de la sinapsi,
se’ns va obrir un nou camí.
Per començar a aprofundir en aquest camí, una de les nostres guies va ser l’assaig Dones, raça i classe, d’Angela Davis, l’obra que va problematitzar el corrent blanc occidental que era predominant al feminisme dels setanta. L’autora va fer una proposta més completa i emancipadora, afegint les variables de raça i de classe. En essència, una obra que no deixa de ser el ressò de dominacions que, partint d’una triple opressió, s’entrecreuen i, en la major part dels casos, s’alimenten mútuament.

A la seva autobiografia, Davis té un passatge significatiu que és rellevant i on, a més a més —potser sense voler-ho ella—, explica que parlar una llengua o una altra et situa en un lloc o un altre en la jerarquia social: quan tenia setze anys, a la seva ciutat natal, Birmingham, va entrar en una botiga de sabates per a gent blanca, juntament amb les seves dues germanes més joves. Parlaven francès entre elles, atès que el francès era la seva llengua a l’escola. Qui treballava allà havia vist el seu color de pell i es disposava a castigar-les per haver entrat, malgrat estar prohibit per a elles, però en adonar-se que parlaven
en francès va recular i, pensant que eren franceses, les va acollir de molt bona gana. En el moment de pagar, els va demanar d’on eren, i Davis va respondre ras i curt: «Nosaltres som d’aquí». Com a negres, marginals i ciutadanes de segona, el francès les va tornar blanques i ciutadanes de primera, mentre que l’anglès, en canvi, les relegava a ser negres de nou. És una vivència molt semblant a la que nosaltres mateixes hem viscut tantes vegades: a Euskal Herria, quina llengua ens enfosqueix la pell i quina ens l’aclareix? És una pregunta que ens hem de fer, com aquesta altra: nosaltres, també, a qui enfosquim i a qui aclarim la pell amb les nostres eleccions i pràctiques lingüístiques?
Relacionat amb aquestes preguntes, però, també ens semblen imprescindibles les següents: quan ens hem adonat que som euskalduns, quan que som dones i quan que, per tenir aquestes dues característiques, som marginals.
A banda de Davis, el captivador poema Divisa, de la poeta catalana Maria Mercè Marçal, també ens va fer de crossa —si bé breu—: un pregó que no podria ser més bell i que ens recorda que el fet de ser dona, de classe baixa i membre de poble oprimit ens triplica les opcions de ser lliures.
Perquè tenim clar que aquí i ara ser dona ens situa en una posició d’inferioritat i que, alhora, ser euskaldun —l’elecció de vertebrar en èuscar la teva autopercepció i l’execució dels teus drets ciutadans— també ens situa en una posició d’inferioritat. Així ens ho han mostrat les nostres pròpies vivències, i les de moltes persones del nostre entorn. Així ens ho ha mostrat, per exemple, el sentiment de por només pel fet de caminar de nit al carrer, o bé la necessitat de rebutjar la nostra pròpia veu i haver de fer-ne servir una altra per ser escoltades i tingudes en compte. Creiem que les nostres vivències
d’opressió ens agusen la mirada per reconèixer altres opressions —i les opressions d’altres—, alhora que les que nosaltres exercim.
Almenys així ho voldríem. Perquè estem convençudes que, aquí i ara, totser qui sigui homeblancheterooccidentalexitósvertebratalallenguahegemònica
es troba, en algun moment o en un altre, en una situació de sotmetiment en l’embolicada xarxa de les relacions de poder. I són molt pocs els homesblancsheterooccidentalsexitososvertebratsalallenguahegemònica. Estem convençudes, també, que totes aquestes opressions s’alimenten mútuament. Però, per sobre de tot, estem convençudes que, tal com s’alimenten les opressions, les vies per alliberar-se’n també es reforcen les unes a les altres. L’emancipació consisteix a sobreposar-se a totes aquestes opressions.