Any 30 a. G. D.
Primera part Travessies
Feia temps que la Luz esperava aquell moment. Potser més del que li agradaria ad metre. Després de tot el patiment, els dilemes, la pèrdua, les meditacions i sobretot els càlculs i els experiments, havia arribat l’hora d’actuar.
«Preservar és més important que crear», li havia dit la Kalpana, entre abelles i insec tes. Li semblava que d’això ja en feia molt de temps, però no tant com el germen d’aquesta idea, que havia nascut amb ella en aquell Racó perdut i degradat del Nord-est. Un Racó on ja no hi creixia res, després de l’era dels eucaliptus, que ara es pro duïen més barats en altres llocs. En aquell Racó, les malalties arribaven pel mar que, amb el desgel dels pols, havia envaït quilòmetres de costa esfilagarsada. L’aigua sala da havia cobert ciutats, pobles, platges i penya-segats per donar pas al desert. En aquell Racó, la contaminació, les malalties i la degradació havien fet de la mort i l’es terilitat l’única constant.
Ella havia estat, de fet, una de les últimes nascudes. El seu pare i la seva mare treba llaven en una mina de bitcoins, que estava a punt de tancar perquè la desertització que havia provocat la plantació massiva d’eucaliptus un segle abans havia fet que la temperatura fos massa elevada per mantenir-hi els supercomputadors que abans tro baven el clima fresc d’aquell lloc més fàcil de portar.
La Luz havia crescut envoltada d’aquell desert que de cada vegada era més calent, on la runa cobria el que en altres temps havien estat paisatges verds, dunes, turons. Encara en quedaven recreacions a les fotografies i a les pel·lícules que les pantalles emetien sense parar. Havia crescut envoltada de zombis que buscaven sortir del seu món i pagaven per entrar a realitats virtuals de baixa qualitat, que eren les que esta ven disponibles per a les comunitats pobres i perifèriques com la seva. Ionquis del joc virtual que robaven cables de coure, atracaven cases i persones per poder continuar jugant sense parar. Però allà, ni robar tenia gaire futur.
Anar-se’n ja no era una alternativa des que s’havien acabat de construir els murs fron terers, des que el control del moviment de les persones havia passat a ser una funció de les corporacions i dels seus exèrcits. Els cotxes autopilotats, els pocs avions, les mercaderies… Tot estava sota el Sistema de Vigilància Mundial, l’SVM, que emetia missatges sempre encapçalats per la frase «Per la vostra seguretat», i la mare de la Luz rondinava en veu baixa: «Per a la de qui?». El cas és que ningú no es podia mou re sense que l’SVM sabés on anava, i quan una persona traspassava els límits que li eren permesos es desfermava tot un protocol de seguretat del qual no tornava ningú.
«Millor no intentar-ho», deia el seu pare a la Luz.
Tothom se’n volia anar, i alhora quedar-se. Perquè tampoc no se sabia ben bé si anar-se’n seria millor que quedar-se on eren. Perquè tots aquells relats de les Capitals de l’Oest i de l’Est semblaven cosa de la realitat virtual que els venien les corporacions perquè s’entretinguessin davant la misèria. Aquells mons amb cases brillants, menjar en abundància i sobretot un sol que no provocava de seguida taques cancerígenes a la pell. Mons de verd i blau amb plantes, arbres i aigua. «Les Capitals són els pulmons del món, per això tota la població ha de treballar per mantenir-les.»
La Luz no sabia si realment eren els pulmons o més aviat els estómacs del món, però el que estava clar era que n’eren els ulls i les mans, ja que des de les Capitals es con trolaven tots els satèl·lits, els vehicles, els dispositius mòbils. Des d’allà s’investigava la vida, es creava la realitat virtual. I la que no ho era.
—Com és, que l’oncle Andrés no pot quedar-se a dormir a casa nostra? —va pregun tar la Luz a la seva mare un dia, quan era petita.
—No està permès.
—I què vol dir, això?
—Són normes de les Capitals: cada unitat familiar, un home i una dona, i si en tenen, descendència —li va respondre el pare, que rentava els parracs amb què es vestien en una galleda d’aigua també bruta.
—Per què?
—Perquè així és més fàcil controlar-nos i també saber qui és fèrtil i qui no —va remu gar la mare.
—Com si posar un home i una dona a viure en un mateix lloc hagués de produir fertili tat —va remugar el pare, també.
La Luz no entenia gaire per què, però sabia que hi havia coses que passaven a casa que a fora no es podien explicar. Com les visites de l’oncle Andrés, o de la Lucinda i l’Ora, les amigues de la mare. Tot i que la Luz passava bona part del temps fora de casa remenant entre els residus i buscant-hi coses útils (i alhora inútils, perquè no se sabia per a què podia servir una etiqueta de plàstic d’aquelles que havia portat un dia el mar i que tardaven segles a descompondre’s), de vegades arribava a casa i veia el seu pare nu amb l’oncle Andrés, o la seva mare «jugant», o això era el que li sembla va, amb les seves amigues Lucinda i Ora. Ella no hi veia res de dolent, en aquells mo ments, perquè la mare i el pare semblaven feliços, com quan li explicaven contes o li ensenyaven la llengua antiga. Per això no entenia com era, que l’oncle Andrés no po dia quedar-se a dormir a casa. Què tenia de dolent?
Només les veus d’algunes veïnes n’hi recordaven el perquè.
—Sort que les Capitals van venir a posar ordre.
Sovint, la Luz se les escoltava amagada entre els munts de runa dels edificis que ha vien anat caient, abandonats amb el pas del temps.
—Sort que ara les coses són com Déu mana, un home i una dona i a intentar tenir fills.
—Pots comptar! Amb els temps que corren, només ens faltaria això. En comptes de procrear, vici!
Les veïnes feien petar la llengua amb desaprovació.
—Estic segura —quan comentaven aquestes coses sempre baixaven la veu— que a les Capitals no hi ha res més que degeneració i gais i lesbianes que segresten dones, dones com nosaltres, perquè els produeixin fills.
—Quina degeneració!
—Sí, segur que segresten pobres parelles heterosexuals.
La mare, les poques vegades que estava amb elles, intervenia.
—Com si allà no tinguessin la mateixa normativa que aquí.
—Doncs a les realitats virtuals hi surten molts invertits, i vicioses… —replicava una al tra veïna.
—Sí, mentre segueixin el mateix patró d’estar en parelles a les cases, ben controla dets, tot anirà bé —i la mare se’n solia anar enfurismada. Després les hauria de veure a la mina, de manera que era millor no parlar massa.
Quan presenciava aquestes escenes, la Luz entenia per què la seva mare no es rela cionava gaire amb l’altra gent, més enllà de les seves amigues. I el pare, a banda de l’oncle Andrés, tampoc.
—Si a aquestes alçades no han après que reproduir-se no té res a veure amb l’hetero sexualitat, van molt equivocades! —reia l’oncle Andrés quan passava per casa durant el dia.
—I amb què ha de tenir a veure?
—A les Capitals, té a veure amb explotar el cos d’una persona que tingui uns ovaris i un úter funcionals. O avui dia, de vegades només úter. I després una intervenció per millorar l’esperma, i… Voilà
L’oncle Andrés, que en realitat no era de cap manera oncle de la Luz en el sentit del terme que feien servir altres persones, havia estat científic, abans de les grans pandè mies. Després s’havia quedat sense feina quan havien distribuït les zones de produc ció i funcions mundials, quan els moviments des dels Racons es van limitar encara més, abastant zones que abans rebien persones d’altres llocs. Havia intentat fer de pagès, però la degradació de la terra no li havia permès dedicar-s’hi gaire temps. Allà depenien de l’ajuda alimentària que la Capital de l’Oest els enviava en vaixell i per la qual havien de lluitar, i després conservar durant molts dies sense que es fes malbé. O acabar menjant-se-la podrida. Ara l’oncle Andrés es dedicava al comerç il·legal amb el coure que desmuntava d’instal·lacions abandonades. Cada vegada en queda va menys.
A la Luz li agradava molt, parlar amb ell. Li feia preguntes i ell l’animava a buscar-hi respostes.
—Soc una nena, jo! —deia la Luz convençuda.
—Què has de ser tu una nena! Tu ets un corrent elèctric —li feia broma ell.
—És clar, però també soc una nena.
—Per què ho dius? — la reptava l’oncle Andrés.
—Perquè… Perquè… —la Luz no va saber què contestar.
Va recordar les respostes de les veïnes: perquè tens vagina, perquè duus els cabells llargs, perquè ets sensible, perquè tens el potencial més gran, el de ser mama. Però ella sabia que l’oncle Andrés també tenia vagina i ell era un home, que el seu pare i molts altres homes duien els cabells llargs, que moltes persones amb vagina no eren les mames de ningú. Allò no quadrava de cap de les maneres.
—Mira, Luz —li havia dit un dia l’oncle Andrés, abans de desaparèixer—, t’explicaré un secret. Però ha de quedar entre tu i jo, d’acord?
La Luz va fer que sí.
—Tota aquesta història de ser homes i dones és un invent. Un engany per controlar-nos. Les Capitals necessiten que la gent encaixi dins aquestes capsetes. Necessiten que tothom estigui ben definit, ben definida. Les capsetes són com cadenes que ofe guen. Abans que tu naixessis, molt abans, van determinar que les nostres cultures, en què no ens relacionàvem d’aquesta manera, en parelles, eren primitives i nocives. I van imposar normes per controlar-nos. La gent com jo pot ser un home i tenir vagina, com estic segur que ja saps, sempre que continuï sent un home, sempre que no po sem en dubte que només hi ha dues maneres d’encaixar en la societat, de crear pare lles, de buscar la reproducció. Tot el que sentis sobre aquest tema, com a bona cien tífica, ho has de posar en dubte. Però no ho facis públicament perquè és perillós, m’entens? Si tens dubtes, pregunta-me’ls a mi, d’acord?
La Luz va assentir. I des d’aquell dia buscava sovint l’oncle Andrés perquè li expliqués totes aquelles coses que sentia, tots aquells documentals de realitat virtual que afir maven que les dones eren d’una manera i els homes d’una altra, que determinades característiques físiques anaven indefectiblement associades a uns valors, unes acti tuds i unes maneres de veure la vida. Tot «segons la ciència». Les evidències es refe rien a la mida del cervell i fins i tot dels peus, a la unificació de conductes segons si els genitals eren dins o fora del cos, a hormones que només es mesuraven en uns cossos i no en uns altres. «Les evidències són indiscutibles», deien les veus de la realitat virtual. «Per això la distribució en dos gèneres és el que és natural en l’ésser humà, i ha de promoure’s, gestionant amb prudència les aberracions biològiques.» L’oncle Andrés li desmuntava tots aquells pseudoestudis i la Luz es moria de ganes de veure’l. Fins que va deixar de venir. Ja feia dos anys.
Des de llavors, el seu pare havia perdut una certa lluentor. La seva mare també. Li van explicar, en veu baixa, que l’havien atrapat per l’SVM perquè s’havia negat a conviure amb la persona que li havien imposat. Amb la dona que li corresponia i que, en el seu cas, per promoure la reproducció, havia de tenir penis. Però a l’oncle Andrés ningú no el podia obligar a fer el que no volia. De manera que l’havien detingut per incitar a l’anomenada «rebel·lió genèrica», a negar-se a encaixar, un crim important.
—Tornarà? —va preguntar la Luz, trista.
—No ho crec, filla meva —li va dir la mare en veu baixa.
Més endavant sentiria com les veïnes deien que la gent que cometia aquell crim era castigada i passava a formar part de la població d’investigació, persones sobre les quals es feien experiments «per al progrés de tota la humanitat», «pel bé comú».
A poc a poc, la Lucinda i l’Ora també van deixar de venir per casa, els murmuris eren massa forts i l’absència de l’oncle Andrés, massa evident. Quan la Luz va preguntar per això als seus pares, la mare li va respondre:
—No té res de dolent, estimar més d’una persona, al contrari.
—Llavors per què us amagueu? —ella continuava sense entendre-ho.
—Perquè hi ha gent que, des de la seva necessitat, busca denunciar persones com nosaltres per poder viure millor.
—Gent dolenta!
—No ho sé, filla. La necessitat porta les persones a fer coses impensables i horribles.
—I per a tu què és, viure millor? —va preguntar la Luz amb innocència.
—Doncs tenir alguna cosa per donar-te de menjar cada dia. No viure amb l’angoixa de no poder cuidar-te. Que el món es torni inhabitable. Que et passi alguna cosa do lenta. Que et facin mal.
Les paraules de la mare no tenien gaire a veure amb la idea que venien les realitats virtuals sobre què era una vida millor. Bàsicament, no viure en un Racó, sinó on es parlava la millor varietat de la Llengua Única, sense deformacions ni interferències de totes les llengües mortes que l’havien precedit. Era, segons els anuncis que s’emetien al Racó on vivia la Luz, un món de color, benestar i salut. Tot el que ella no tenia. Semblava que les imatges eren contradictòries: el que li explicaven la mare i el pare i el que apareixia a la televisió no tenien res a veure. En qualsevol cas, ella no hi arriba ria mai, no tindria mai els mitjans científics per comprovar qui deia la veritat. L’única cosa que li podia garantir arribar-hi era la Loteria de la Fertilitat i, des que s’havia po sat en marxa el sistema, no l’havia guanyat ningú del Nord-oest.
Per això, quan va fer dotze anys i la van convocar, en tenia molt poques esperances. Li havia arribat un missatge al seu dispositiu mòbil que li explicava que un equip de la Capital de l’Oest s’acostaria al seu Racó per fer-li unes proves, a ella, l’única adoles cent que hi havia, per comprovar si seria capaç de reproduir-se. La mare l’havia tingut abans que s’implantés aquella mesura, de manera que ningú sabia què passaria si, per alguna estranya raó, donava positiu. La promesa era portar la criatura a la Capital, a un món millor i ple de possibilitats.
La Luz sentia un garbuix d’emocions dins seu mentre caminava cap al vehicle, que semblava vingut d’un altre planeta, igual que les persones que l’escortaven. Tenien les dents blanques, la pell hidratada, els cabells brillants. No havia vist mai gent així, en la realitat. Tampoc havia vist tots aquells instruments, aquelles agulles, aparells, llums. Tanta electricitat en un únic habitacle. Al seu Racó, l’electricitat estava totalment res tringida perquè els supercomputadors de la mina de bitcoins necessitaven aquell re curs molt més que les persones.
Ni hospitals, ni vacunes, ni radiadors, ni ventiladors, ni ordinadors a les cases. Només els petits dispositius de control amb bateries d’alta eficiència que la gent estava obli gada a carregar durant les dues hores diàries de corrent permeses a les llars, a última hora de la tarda, per complir l’obligació d’estar sempre connectats. Amb la disminució de la població de l’última pandèmia, encara podien cremar materials de les cases deshabitades per cuinar. Ruïnes d’un passat que massa persones encara recordaven.
—Ho podríem haver tingut tot —el lament de la veu de la mare era infinit.
—I què va passar? —preguntava la Luz quan era petita. La mare no era mai capaç de respondre aquella pregunta.
Dins la furgoneta brillant, la Luz, amb dotze anys i la menstruació acabada d’estrenar, pensa en totes aquestes coses.
—Que hagi arribat a aquesta edat amb les condicions en què viuen ja és un miracle
—comenta una de les dues persones enviades al Racó des de la Capital de l’Oest per fer-li la prova.
—Sí, però una cosa és sobreviure i una altra reproduir-se —afirma l’altra, i totes dues riuen.
—En aquests llocs subdesenvolupats, cada vegada els ve la regla abans. Quin fàstic!
—Ja se sap, intenten reproduir-se per arribar a les Capitals. Sempre aprofitant-se del sistema de benestar.
—Posa’t aquí.
Aquelles dues persones amb escafandres, amb agulles i instruments, li demanen que s’estiri, que posi el braç a un costat, que obri les cames. Li fan mal i la toquen a llocs que ni tan sols sabia que tenia. Deixen anar comentaris com: «Primer l’haurem de ren tar». O: «Quina pudor». O: «Aquesta no servirà per a res». I com que ara tothom parla una única llengua, la Luz entén tot el que diuen sense comprendre gaire per què ho diuen.
Quan per fi s’acaba el suplici, s’ha de quedar asseguda en una cadira blanca. Espera que li diguin que se’n pot anar, vol anar a veure la mare i el pare i explicar-los el que ha passat i tornar a la seva vida de recollir restes d’una casa a una altra per poder cuinar.
Espera amb angoixa quan una de les persones, ja sense escafandre, entra a la saleta amb una expressió de sorpresa a la cara, blanca i maquillada. És una dona de cabells vius i rossos.
—Has donat positiu. Has guanyat la Loteria de la Fertilitat. Has de venir amb nosaltres a la Capital de l’Oest.
La Luz obre la boca perquè vol dir alguna cosa, però les paraules no li surten. Nota un cert mareig i una sensació desconeguda.
—Sí, per a qui no ha fet mai viatges supersònics, el principi és una mica desagrada ble. Et donarem un sedant i, quan et despertis, seràs a la Capital de l’Oest i et podrem desinfectar com cal.
I abans que la Luz pugui dir res, abans que pugui cridar que vol acomiadar-se dels seus pares, que no se’n vol anar a la maleïda Capital de l’Oest, el món ja s’ha tornat una taca negra on no és possible pensar ni parlar.