El lector Tomàs Pozuelo Perales ens ha fet arribar aquest text per a en Rafa Burgos. Amb el seu permís i perquè ens ha semblat meravellós, el compartim amb vosaltres.
Comentari a “LA CAIXA” Una història mai no explicada, de Rafa Burgos
Per Tomàs Pozuelo Perales
Primer de tot, senyor Rafa Burgos, FELICITAR-LO per la bona feina, quin treball! Déu meu! Si el país fos EEUU i el treball d’investigació s’hagués fet sobre el JP MorganChase & Co, per fer un exemple pel broc gros, diria, sense por a equivocar-me, que el llibre del que parlem “La Caixa” Una història mai no explicada, seria un ferma candidat al Premi Pulitzer. Clar que hi ha un problema gran, jo crec que insalvable, pel que fa al premi. Si aquí a Catalunya, crec, que ha estat difícil per dir-ho suau, publicar aquest treball de periodisme d’investigació, al territori Trump seria impossible. Però també s’ha de poder somniar, i de vegades els somnis es fan realitat. Com aquest llibre de 643 fulls. Només vostè sabrà la quantitat de blood sweat and tears que li haurà costat escriure’l. I publicar-lo encara més, no? Felicitacions també als de Pol·len i al micromecenatge de Verkami.
Dit això, ja veus, per començar, que la introducció del llibre et predisposa a gaudir. Diu vostè que es àvid lector de treballs de periodisme d’investigació com el que fa, entre d’altres, Patrick Radden Keefe, o Nick Davies. Jo, només conec el treball del primer. Vaig llegir “No diguis res” i “L’imperi del dolor”, dos llibres a recordar. I a fe de Déu que el seu llibre no desmereix els treballs del seu col·lega. Desprès tenim l’epíleg de David Fernàndez, conegut activista de la CUP, i un altre investigador de corrupteles i altres martingales, “No robaràs”, “Llum i taquígrafs. La caixa negra de la corrupció” (també realitzat per Verkami i també editat per Pol.len) o la biografia de l’advocat laboralista August Gil Matamala. I és clar, tenim el seu treball, de molts anys d’investigació, amb entrevistes i documentacions que potser surten a la llum per primera vegada. I escrit d’una forma tan amena que no pots parar. En tot cas, ho vas dosificant, perquè duri més. És un autèntic thriller, amb assassinats, de vegades, sense sang, inspectors corruptes, directius que també. Mindunguis que els fan la feina bruta i molts, molts rapinyaires. El poder en estat pur. Ara, després de llegir el seu llibre, algun client de la Caixa potser tindrà una mica de recança quan faci alguna activitat bancaria amb ells. Que així sia.
Que interesant veure al descobert, per les seves investigacions, com funciona, com es crea, com es mou i com es multiplica “la pasta”, qui són els “putos amos”. I el paper de comparses dels polítics. El diner negre, el finançament d’armament. Quan necessari era aquest llibre, on surten tots els que d’una manera o d’una altre han fet “negocis bruts”, per dir-ho suau. El Rei, Villarejo, Obiang, Carrero Blanco, Rato , Porcioles, Matutes, Nuñez i Navarro, F. Perez, Ortinez, Ramonet, F. Pujol, el Opus, els marquesos, De Carreras, Cambó, etc. Que didàctic el capítol sobre Tànger, i què curiós. Bé, seria difícil destacar algun capítol, perquè tots son sucosos. Què es pot dir del procés de la compra, especulació i construcció de les torres de la Diagonal, el buc insígnia, o del pelotazo dels terrenys de Port Aventura, o de las beques Fullbright. O de tot el procés per aconseguir el logo de l’estrella mironiana. O del que parla del “passeig de Gràcia d’ultratumba”. Un llibre de lectura addictiva, no exempta de sorpreses. I tot molt, molt documentat: uns peus de pàgina farcits amb dades exhaustives. Però quants llibre s’ha llegit vostè sobre el tema? És una pregunta retòrica, òbviament.
També el vull felicitar per la construcció del relat. Comença amb les 5W i va escrivint un guió molt didàctic, amb una documentació final, una cronologia, informes, memòries, tot per facilitar la lectura i recordar els personatges i els fets, fàcilment.
M’hauria agradat saber més d’economia, per tenir una visió més acurada de tot el procés de la transformació de la Caixa en banc. Segur que els estudiants d’aquesta matèria tindran un bon llibre per documentar-se. El que m’ha quedat clar és que els directius d’aquestes institucions són màquines de fer diners. I el que ja no m’ha quedat tan clar és la resposta a la pregunta introductòria de l’epíleg: Què és pitjor? Robar un banc o fundar-lo, que deia el Bertolt Brecht. Cadascun de nosaltres haurà tret una conclusió al respecte, desprès de la lectura del seu llibre.
Moltes gràcies pel seu treball i torno a FELICITAR-LO.
L’Hospitalet del Llobregat 7 setembre 2026