Epíleg d’El llac negre, d’Oriol Canosa

Han passat onze segles des que les gegantes van esberlar els murs de Mirmanda a cops de mall. Del llac Negre, si en queda algun record, cal buscar-lo en papers esgrogueïts i polsosos als arxius i biblioteques. Però allà on les aigües hi amagaven un regne de goges i calabotins, ara s’hi estén una de les valls més fèrtils i boniques del país. I a la riba d’aquesta vall, just al punt on en Mata, l’Elionardis i el Lligamosques van refugiar-se en una illeta minúscula, actualment s’hi aixeca el poble de les Preses, sota el volcà del Racó.

Dels orígens del poble ens n’ha arribat ben poca cosa. Conservem els noms d’algunes masies que ja existien aleshores, com la Nespleda, l’Avellana, el Pujol i l’Aubert, i fins i tot, els d’alguns dels primers pobladors: en Mata, la Xindeberga i sobretot, la Ricarda i l’Elionardis, que encara avui donen nom als dos gegants que ballen pels carrers de les Preses quan el poble fa festa grossa.

I la granota Xopa i en Xap, en Xip, en Xop i en Xup, els capgrossos que l’acompanyen? No trobareu enlloc cap paper que ho confirmi, però les dones més velles i sàvies del poble asseguren que quan la reina Marbolenya d’aquesta història va marxar de la vall no es va poder endur tots els calabotins i que, al cap d’unes quantes generacions, quan l’antic Clodià dels romans ja s’havia convertit en el riu que avui coneixem com a Fluvià, dels aiguamolls en va sortir la Xopa, una bèstia d’aigua besneta de la reina de les goges que encara rauca, salta i balla acompanyada pels calabotins els dies de Festa Major i per la Festa del Roser. El seu caràcter alegre i afable té ben poc a veure amb el de l’esquerpa Marbolenya, però ja se sap que les netes no tenen per què assemblar-se a les àvies i, segurament, viure envoltada pels nens i nenes del poble l’ha acabat d’endolcir.

A banda dels personatges de les Preses que formen part de la faràndula del poble, en aquesta història hi apareixen una sèrie de criatures comunes a la mitologia catalana. Tenim la sort de posseir un llegendari molt ric que cada generació reescriu i reinterpreta adaptant-lo als temps que corren. El lluert de Colldecanes, la reina Flordeneu, els gegants que dormiten als cims de les muntanyes, els bandolers de la colla d’en Grau i el Lligamosques són figures de la mitologia garrotxina, però tenen arrels més enllà de les fronteres de la comarca: el Lligamosques, per exemple, apareix en diverses llegendes de la Catalunya Vella i és ben conegut a Figueres, Olot i Vic, on acompanya els gegants i atabala els més menuts als cercaviles i balls de festa major. O la reina Flordeneu i el regne de Mirmanda, que Verdaguer va conèixer durant les seves excursions garrotxines, i que presideix les llegendes del Canigó i les valls de la Catalunya nord.

Però els veritables protagonistes d’aquesta història són els nens i nenes de la colla del Racó que, units, van fer front a les poderoses forces de la Natura i van aixecar un poble allà on tan sols hi havia algunes masies disperses. Perquè els pobles, per més que diguin els adults, els formen els infants amb els seus jocs, contes i cançons. Si els voleu conèixer podeu voltar pels carrers i places de les Preses, on els seus descendents encara juguen i corren mantenint encesa la flama d’aquella primera colla.

Més informació del conte El llac negre, il·lustrat per Lali Miró.