Introducció
Entre els conflictes sobre mesquites o oratoris musulmans – és a dir, els llocs de culte musulmà – que han tingut lloc a Catalunya i a l’estat espanyol, el primer que va tenir una gran repercussió va ser el que es va desenvolupar a Premià de Mar entre els anys 1997-2003. Encara que hi havia hagut diversos conflictes amb anterioritat – entre els quals són destacables els de Granada el 1981 (Rosón, 2005) i Vic el 1990 (Moreras, 2009) – fins llavors cap conflicte sobre mesquites havia tingut tant ressò en els mitjans de comunicació. El conflicte va suscitar una gran atenció mediàtica i política, fins el punt de convertint-se en un cas paradigmàtic, generant-se moltes portades, notícies i multitud d’informes arran d’ell tant a nivell de l’administració pública com per part de les ONGs[1]. Es podria especular sobre les raons d’aquest gran impacte, que probablement en gran part va tenir a veure amb el moment històric específic en què es va produir (els moments més àlgids es van desenvolupar entre els anys 2001-2002, el temps immediatament posterior als atemptats de l’11-S a Nova York), però aquí em centraré en les estructures i dinàmiques subjacents i inherents al conflicte mateix a nivell local.
Em sembla un cas interessant per reflexionar sobre les llums i ombres del tema dels conflictes al voltant dels llocs de culte musulmà.[2] Precisament aquest va ser el propòsit de la recerca que vaig portar a terme dins del marc del màster en Antropologia i Etnografia (2008-10) de la Universitat de Barcelona.
El plantejament de la pregunta: rebuig als llocs de culte musulmà, més enllà de conflictes ideològics i culturals
Són molts els estudis que s’han fet sobre el rebuig als llocs de culte (musulmà) a nivell mundial. Així, per exemple, a l’any 2005 es va publicar un número especial sobre conflictes emergits a Europa entorn a mesquites en el Journal of Ethnic and Migration Studies. La gran majoria d’aquests conflictes havien sorgit al llarg dels últims vint anys. Particularment es fa referència a casos d’Holanda (Landman & Wessels, 2005), d’Alemanya (Jonker, 2005), de França (Galembert, 2005; Cesari, 2005), de Bèlgica (Manço & Kanmaz 2005), d’Anglaterra (Gale, 2005; McLoughlin, 2005) i d’Itàlia (Saint-Blancat & Schmidt di Friedberg, 2005). La gran majoria d’aquests articles científics tracten casos de rebuig. Malgrat el fet que cada cas té les seves particularitats, podem observar com, en general, els arguments darrere del rebuig s’assemblen molt als que van aparèixer en el cas de Premià de Mar: hi ha una preocupació per la ubicació central de la mesquita, pels suposats problemes d’aparcament i aglomeració humana que implicaria, una suposada caiguda de preus dels habitatges de la zona, i més endavant, por a una futura congregació de musulmans al barri, el que s’anomena una “guetització”. A més, els arguments que s’hi presenten es basen tots en una percepció del col·lectiu musulmà com a homogeni, segregacionista i com a un perill per a ‘la comunitat’, i fins i tot com a quelcom contraposat a aquella). En fi, sembla efectivament que tots els casos aporten dades que apuntarien a la emergència de l’anomenada islamofòbia a nivell europeu (Cesari, 2006). Ara bé, justament també incloent-hi algunes de les seves mancances, com seria una fixació en els aspectes culturals i simbòlics i una ignorància dels aspectes materials (Müller-Uri i Opratko, 2016) així com una tendència a tractar el fenomen només a nivell psicològic i sui generis (Halliday, 1999). Conseqüentment, tot i que reconec la seva rellevància a nivell analític i polític (Lundsteen i Solé, 2015), per l’enfocament que he adoptat en aquesta anàlisi, i que es veurà a continuació, no he inclòs el tema de la islamofòbia fins al final on hi faig algunes reflexions.
Si dirigim la nostra atenció cap a Espanya, i particularment a Catalunya, veiem que al principi dels anys noranta van començar a sorgir conflictes entorn de mesquites. El primer cas conegut[3] va sorgir a Granada el 1981 quan una associació musulmana va comprar un terreny en la part més alta del barri Albayzín per construir-hi una mesquita. Una associació de veïns va evitar que es dugués a terme el projecte, fins que l’any 2003 finalment es va poder escoltar el adhan (la crida al salat – el rés islàmic) per primera vegada (Rosón, 2005). Des de llavors i fins al nostre cas concret (si comptem que va començar l’any 1997) a Catalunya hi ha hagut tres casos més: el 1990 a Vic (Osona), el 1995 a Canet de Mar (Maresme) i el 1996 a Roses (Alt Empordà). Casos, per cert, que no van cridar l’atenció mediàtica.
És significatiu que des de l’any 1995 hi ha un conflicte nou cada any fins a l’any 2000, any en que comença a haver-hi un augment del nombre de conflictes (Moreras, 2009: 50). Respecte a aquests dos augments, és important subratllar que, com bé assenyala Moreras, el primer augment concorda amb un augment de fidels, a causa dels reagrupaments familiars. És al final d’aquest període, 1999-2000, quan “apareixen de forma més intensiva les primeres mostres de rebuig expressades” (Moreras, 2009: 50). Són fets que criden l’atenció al context històric concret, per tant ho hem de tenir en compte a l’hora de definir la temporalitat de la recerca.
Entre els casos més coneguts a Espanya podem esmentar (a part del de Granada) Reus (2000), Santa Coloma de Gramenet (2004)[4], Badalona (2004), Sevilla (2004)[5] i Alacant (2005)[6]. En contemplar-los podem observar algunes convergències. La primera observació, com bé han assenyalat alguns autors (Astor, 2009; Moreras, 2009), és que a Catalunya hi ha hagut molts més conflictes que en altres comunitats autònomes. En concret han estat quaranta que, comparat amb zero a Madrid, quatre a Andalusia i sis a la Comunitat Valenciana (Moreras, 2009: 52), suposen un diferencial important. La segona, és que entre els casos de Catalunya, la gran majoria han sorgit en barris de gent antigament immigrada del sud d’Espanya. Barris mateixos on sovint falten equipaments i la gent generalment és de classe treballadora (Astor, 2009: 18)[7]. La tercera observació, és que, Premià de Mar presenta moltes de les mateixes característiques que s’han observat, en el seu conjunt (Astor, 2009: 27), a les ciutats conflictives de l’àrea metropolitana de Barcelona. A la ciutat hi ha una espècie de segregació en dues ciutats: entre antics immigrants del sud (i ara al costat d’ells els nous immigrants) i autòctons de Catalunya. Una quarta observació, és que la gran majoria dels conflictes a tot Europa sorgeixen en el període de principis del segle XXI (encara que és veritat que a França també va haver-hi molts conflictes en els anys vuitanta).
Ara bé, si tenim aquestes quatre observacions en compte, més els arguments presentats durant el conflicte a Premià de Mar, i a més considerem el cas de Lodi a Itàlia (Saint-Blancat & Schmidt di Friedberg, 2005), que és el cas que més s’assembla al nostre quant al context, podem sostreure tres factors que hem de tenir en consideració: moviments migratoris, transformacions urbanes i polítiques d’identitat i conflicte (que reuneixen el paper dels mitjans de comunicació, la construcció de la identitat i la religió). Tres factors que per qüestions d’anàlisi (la seva limitació en espai i temps) vaig decidir sintetitzar en dos eixos que així conformen l’objecte d’estudi: 1) moviments migratoris i transformacions de la ciutat i 2) conflictes culturals; dos eixos que, com es veurà, corresponen amb els dos capítols d’anàlisis: capítol 3 i 4.
Conflictes culturals
La gran majoria de les interpretacions fetes sobre el conflicte de Premià de Mar solen posar l’èmfasi en explicacions culturals. D’aquesta manera se sol interpretar que els conflictes en la seva essència són conflictes interculturals o de convivència cultural. De fet, les interpretacions fetes sobre el nostre cas, es basen en una idea particular sobre el que significa cultura, i com influeix en les relacions socials.
Així l’argument més recurrent dels opositors a la mesquita, això sí segons es va recollir en alguns articles de diversos diaris del moment, és que comportaria una arribada massiva d’immigrants procedents de tota la comarca, que seria un “fet que portaria a una «difícil convivència futura»” i/o suposaria “«l’establiment massiu de famílies musulmanes» amb la posterior «creació de barris on serà molt difícil la convivència futura» (El País 27/11/2001)”[8].8En paraules d’un veí, coordinador de les associacions de veïns al moment del treball de camp:
La gente lo que tiene es un atavismo histórico, ésta gente es distinta, ésta gente es rara, ésta gente… y claro, y la rechaza, porque el modo de actuar de ellos, con las mujeres con tal etcétera, es una forma que repugna, ¿entiendes, queda claro? y no los quieren, pero verás que no hay, ese problema no existe con las comunidades, digamos, los budistas, judíos y tal, ¡ese no existe!, pregúntate por qué… ¿comprendes, queda claro? por tanto el rechazo a la mezquita, es porque la mezquita a ellos les supone digamos una cierta manera de, de allí se van a congregar, ¿vale o no, eh? Y entonces claro van a degradar el barrio, porque ellos tienen una forma de vivir, una forma de ser, totalmente distinta a la nuestra, Dídac 62 anys i resident al barri de Casc Antic[9]
Aquesta idea està tan estesa que entre moltes de les persones que van estar en favor de la construcció, la gran majoria també apunta al fet que el conflicte va ser d’índole cultural, un problema de convivència entre persones amb maneres de viure i costums diferents[10]. És una interpretació que sembla creuar ideologies i postures respecte al conflicte (tant per l’Ajuntament com per ONGs, i els habitants de Premià de Mar). De fet, entenem que aquesta és una interpretació hegemònica, ja que la gran majoria va parlar de convivència cultural, mentre només una minoria va cridar l’atenció sobre aspectes contraris. Ara bé, a partir del treball de camp he descobert una comprensió diferent. És a dir, alguns dels habitants m’han demostrat tenir una visió crítica a aquesta visió hegemònica, una que podríem dir, inclou una perspectiva des de l’economia política.
És a dir, tot i que la construcció d’una mesquita conté una materialitat espacial molt important: que els immigrants en la seva gran majoria són treballadors (en l’agricultura, la construcció, tallers, serveis domèstics), la majoria d’estudis i interpretacions (tant a nivell de carrer, com a nivell de les ONGs i l’administració pública) no tenen aquesta materialitat en compte, sinó al contrari: sempre se centren principalment en els aspectes diguem més sociològics i psicològics de la qüestió.
De fet, els conflictes sorgits al voltant de la construcció o obertura de mesquites tenen un fort component espacial, entre altres coses perquè ocorren a l’espai (urbà) que al seu torn està inserit en un context històric i geogràfic. De fet, un dels meus propòsits amb aquesta intervenció és cridar l’atenció sobre aquestes dinàmiques sòcioespacials dels conflictes sobre mesquites, ja que, segons el meu punt de vista, freqüentment queden relegades a un segon pla, si no directament ignorades, la qual cosa comporta que no s’examini la naturalesa geogràfica i pròpiament espacial de la qüestió. El que s’ha dit suposa que qualsevol anàlisi d’un conflicte sobre i/o a l’espai, com són els casos de conflictes sobre mesquites, ha de passar per analitzar aquestes lògiques espacials.
Crec pertinent, doncs, parlar d’una doble vessant espai-temps que està present contínuament. A l’hora de concebre aquest entrecreuament dels processos, cal fer una certa abstracció. Aleshores trobem que hi ha una vessant temporal important (el transcórrer històric i una simultaneïtat dels temps), però també hi ha una vessant espacial important (els fluxos migratoris a l’espai i les transformacions de l’espai). Els dos estan relacionats, no es pot concebre l’espai d’una manera eficaç sense tenir en compte el seu desplegament temporal, i viceversa. Per tant, al meu judici aquest entrecreuament entre la temporalitat i l’espacialitat és un nexe primordial, i per això serà un concepte transversal i fil motor de la recerca. És més, considero que aquesta doble vessant espai-temps és molt útil per comprendre processos local-globals (Franquesa, 2007).
Proposta metodològica
En aquesta recerca partirem d’un estudi de cas a l’estil de l’anomenada escola de Manchester. Inspirat en el mètode, mètode del cas estes (extended case method), inicialment plantejat per Max Gluckman en el seu Analysis of a social situation in modern Zululand (1958) i The ethnographic praxis of the theory of practice (1961), faré una recerca antropològica de l’entrecreuament entre processos local-globals del capitalisme contemporani partint d’un cas concret: un conflicte al voltant de la construcció d’una mesquita a la ciutat costera de Premià de Mar.
Al llarg del segle XX diversos autors han argumentat que s’hauria d’entendre, per exemple, les relacions econòmiques en el seu context més global (Wolf, 1982; Wallerstein, 1974). Entre altres fenòmens es referien a la divisió mundial del treball, les relacions econòmiques internacionals i imperials, i els moviments migratoris. Per tant s’ha intentat concebre i explicar-los de moltes maneres i amb conceptes molt diferents[11]. Alguns entenen que es tracta d’un sistema global que afecta fins al nivell local, mentre que altres han demostrat que es tracta de relacions dialèctiques. Aquesta recerca s’inscriu en aquesta última línia, i per tal de no donar-li més rellevància o pes a cap dels dues extrems del que considero un continu, he trobat més adient parlar d’una tensió local-global. A partir d’ara, per referir-me als processos que constitueixen aquesta tensió, parlaré de processos local-globals[12]. Però, quins són aquests processos?
Sens dubte estem parlant de processos sobretot econòmics i polítics, tot i que alguns autors com Appadurai (1996), Hannerz (1996) i Robertson (1992), insisteixen en que hi ha altres processos (no-econòmics) que funcionen a nivell global, com podrien ser, els culturals[13]. Malgrat el fet que són processos importants, tot i això he en aquesta anàlisi, aquí centrem l’atenció analítica principalment en els econòmic-polítics. Això es deu principalment a l’enfocament que adoptat, atès que corresponen amb els anomenats eixos del nostre objecte d’estudi: els moviments migratoris, les transformacions urbanes i la mobilització política entorn de la diferència cultural. Per tant, la perspectiva teòrica plantejada necessàriament es troba en el camp de l’antropologia econòmica i política.
En quant a la perspectiva metodològica, segueixo aquí el plantejament metodològic de Gluckman (1958, 1961)[14]: a l’hora de partir d’un cas concret seguidament s’ha d’estendre la mirada analítica cap al context més global i tornar a la situació concreta, en un vaivé continu. Considero aquesta metodologia molt útil per articular la complexitat d’un objecte d’estudi constituït per processos local-globals (Burawoy, 1998, 2000; Kapferer, 1997; Mitchell, 2008; Werbner, 1984), i per tant ha estat el mètode general de la recerca, és a dir, el mètode que conforma l’estructura de la recerca.
El conflicte serveix com a punt d’inflexió principal, una situació social composta per processos local-globals; un cas privilegiat per a un estudi sobre processos local-globals. Així la present adaptació del mètode pot considerar-se un estudi de cas estès en el temps, atès que, d’una banda, la descripció del cas, no es basa en una observació participant, sinó en un treball intensiu en arxius i sobre lectures i anàlisis de documents rellevants, i per l’altre, perquè el desenvolupament temporal tindrà un paper important en tota la recerca.
Per a situar a la persona lectora i a mi mateix en un punt de partida comú he considerat més oportú començar amb una breu descripció del cas, també per a situar-nos en un punt de partida per a una recerca més extensa del context on, a part d’un treball de camp dut a terme durant els quatre mesos de desembre-març del 2009-10, que inclou tant entrevistes com a observacions fetes a la ciutat i els barris concrets hi ha, entre d’altres coses, buidats d’arxius municipals i privats.
En quant a la delimitació espacial, a l’hora d’analitzar al conflictes en el seu entramat vaig decidir centrar-me principalment al barri de Maresme, on va tenir lloc. Ara bé, quan analitzo la producció de l’espai a la ciutat i el barri, per dur-ho a terme d’una forma satisfactòria i ser fidel al mètode proposat, també havia de prendre en consideració les altres escales interrelacionades, com ara la ciutat, la regió, etc. Per tant, tal i com quedarà palès, l’atenció analítica seguirà les distintes actuacions urbanístiques, als barris, a la ciutat, així com a la regió, que no pas limitant-se al barri en particular. Al mateix és el que passa quan parlem dels moviments migratoris i de les polítiques: tots tenen un anclatge i afectació que variarà en funció del punt de partida de l’anàlisi, una experiència o visió particular que, malgrat tot, sempre està vinculada amb altres dins de l’anomenada tensió local-global.
Per tant, tal i com s’ha descrit amb anterioritat, els elements de l’objecte d’estudi (entesos a través de la tensió local-global abans descrita) a contemplar han estat:
- L’economia política de l’espai i les transformacions urbanes.
- L’estructura del mercat laboral i els fluxos migratoris.
- La construcció i mobilització de “diferències culturals” i els símbols significatius vinculats a elles.
Els quals s’han vehiculat a través de dos eixos d’anàlisi: 1) moviments migratoris i transformacions de la ciutat i 2) conflictes culturals; que, com es veurà, corresponen amb els dos capítols d’anàlisis: capítol 3 i 4.
El treball de camp – mètodes i tècniques utilitzades
El treball de camp es va dur a terme durant quatre mesos, des de desembre 2009 fins a març de 2010, encara que vaig fer unes quantes prospeccions anteriorment i, periòdicament, després. Durant aquest període de treball de camp, he utilitzat principalment les següents tècniques: (1) observació participant, (2) treball en arxiu, i (3) entrevistes (in)formals i qualitatives en profunditat, semiestructurades en el cas de les formals, amb una guia feta per a cada informant segons la informació que s’apreciés que es podia aconseguir. Aquí em limitaré a fer algunes observacions sobre els mètodes utilitzats i la seva implicació per al resultat final, amb l’objectiu humil de facilitar la crítica constructiva del material.
El mètode i visió teòric-metodològic adoptat en aquest treball plantegen dubtes seriosos sobre la nostra conceptualització d’allò que anomenem el camp i per tant del treball de camp mateix. Quan estem en el camp i quan comença el treball de camp? El primer dia que entres en contacte amb un informant? El primer dia que trepitjo Premià? Honestament crec que és força més complicat que això, i que depèn en gran mesura de l’escala en què pensem i si és conscient o no. Així per exemple gran part d’aquesta investigació va començar quan vaig arribar a Espanya per primera vegada al 2005. Malgrat que les experiències que he tingut des de la primera arribada (la constant anada i tornada entre Dinamarca i Espanya, els meus viatges pel país, les meves estades a Salamanca, Castelló de la Plana, i finalment Barcelona) no han format part d’un treball de camp conscient, ni de la unitat d’anàlisi concreta, sense cap mena de dubte han influït en les meves percepcions, i d’aquí les observacions que he fet. Malgrat això, evidentment ara resulta molt complicat reflexionar sobre les conseqüències reals d’aquelles experiències, tot i així, el que és segur és que m’ha permès adoptar una certa facilitat de comunicació i coneixement més específic sobre el context local-global en qüestió.
Així mateix, penso que la meva posició particular com a investigador és favorable per al vaivé entre objectivitat (o objectivació com diu Bourdieu) i subjectivitat, externa i interna, que s’ha de perseguir en l’etnografia. D’una banda, en l’encontre amb els meus informants ha resultat més normal que m’expliquessin les pràctiques i fets de la ciutat per la meva característica d’ésser estranger’. Per altre banda, ha resultat molt més factible una certa objectivitat, atès que no tenia tanta inclinació cap a una posició dins de la societat[15].
De la mateixa manera he realitzat una llarga introducció al camp, una indagació del context més extens (Castelló de la Plana 2005-2007) i immediat (Barcelona 2008-2010). Encara que sí és cert que en aquests períodes no he fet un treball de camp en el sentit estricte (no ho he fet ni d’una forma conscient, ni planejada, ni rigorosa), malgrat això sostinc que els coneixements que he adquirit durant tot el temps precedent han arribat a formar part del treball. Dit tot això, quan parlo de treball de camp en aquesta investigació, em refereixo al treball de camp dut a terme a Premià de Mar.
Al principi em movia per la ciutat observant sobretot la morfologia i en menys grau la vida social. És a dir, vaig prestar l’atenció sobretot a l’estructura de la ciutat i els diferents barris quant als seus edificis, places, els serveis presents, botigues i bars. Per tant, començava amb una observació a nivell més general, però a poc a poc, bàsicament a partir del moment en què vaig ubicar el barri de Maresme i el solar on hi havia prevista la construcció de la Mesquita, vaig anar centrant l’atenció a la zona en qüestió (de Gran Via cap amunt) i cada cop més amb atenció a nivell social també.
Aleshores, part de la meva estratègia inicial, era posar-me en contacte amb la gent de l’entorn, entrant en bars, estant a les places, passejant pels carrers “llegint” l’espai i les pràctiques quotidianes de la gent esperant entrar en contacte amb els habitants a poc a poc; una estratègia d’observació que s’apropa molt al que alguns denominen “observació flotant” (Pétonnet, 1982). En gran mesura m’havia inspirat en les apreciacions que fa Manuel Delgado (1999) d’una etnografia de l’espai i les consideracions teòric-metodològiques de Nadja Monnet (2002). La idea bàsica del que diuen es pot resumir així: a l’hora d’observar les pràctiques espacials sempre s’ha de tenir en compte tant els usuaris com l’espai material. Però després d’un temps vaig decidir canviar d’estratègia ja que em semblava que no havia funcionat bé per tractar-se d’un tema encara massa delicat (el conflicte sobre la mesquita). Consegüentment, i després que l’Ignasi Terrades em va facilitar el seu contacte (gràcies!) em vaig posar en contacte amb el que més endavant em van anomenar un “historiador local autodidacte”: el Pep[16]. La primera vegada que vaig arribar a casa seva vaig descobrir que allí es trobava un arxiu privat, amb tot tipus de documents i retallades de periòdics: l’Arxiu Gómez-Fontanills. D’aquesta manera vaig decidir passar un temps inicial a l’arxiu investigant tot tipus de material sobre la ciutat i la seva història (principalment articles de premsa, revistes de les AAVV, llibres, recerques, fotos i mapes). A continuació en Pep em va posar en contacte amb diverses persones residents que podrien ser rellevants. En Pep es convertiria en el meu ‘porter’, un terme que a l’antropologia s’ha usat per referir-se a l’introductor en un context.
Quan ja havia passat un temps amb el treball a l’arxiu, per fi vaig poder començar amb les entrevistes, que en total van ser 9 entrevistes formals i 5 d’informals. Entre altres, vaig entrevistar a: un usuari de la mesquita i el portaveu de l’AIAT (Associació Islàmica At-Tauba), residents ‘autòctons’[17] dels barris de Maresme, del Casc Antic, i del Barri Cotet, una regidora de Serveis Socials, un ex-regidor de cultura i un altre d’urbanisme, participants de la Plataforma Premià per la Convivència (4 en total), el coordinador d’un programa social de l’Església Evangèlica i un sociòleg resident a la ciutat[18].
A part dels documents als que vaig accedir a través de l’Arxiu Gómez-Fontanills, m’he basat en informació i documents del RPUC – Registre de Planejament Urbanístic de Catalunya (plans urbanístics, ordenament territorial, normes, modificacions, etcètera)-, documents de l’Ajuntament (llicència de primera ocupació, mapes, plans urbanístics, plans d’actuacions, etcètera), documents de la biblioteca municipal de Premià de Mar (llibres, estudis, plans d’actuacions, revistes de les AAVV, etcètera). A més d’actes de les reunions de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Premià de Mar (CAB), i el visionat de materials documental tals com “30 minuts: Una mesquita a Premià de Mar”, “Mesquita no!” i “La Mirada dels premianencs: passat, present i futur de Premià de Mar”.
[1] Per mencionar alguns: Gabinet d’Estudis Socials (2002), Pascual & Sánchez (2005) y SOS Racismo (2002; 2003).
[2] Que consti que mai ha estat l’objectiu d’aquesta recerca entendre el conflicte o els conflictes sobre mesquites en sí. Fins i tot abans de conèixer el cas de Premià de Mar m’interessaven principalment les dinàmiques soci-espacials i els moviments migratoris, i quan ho vaig descobrir em va semblar ideal per a tal fi. Així mateix, vull reconèixer el gran deute que el meu treball té amb les diferents persones que vaig conèixer durant el meu treball de camp, moltes d’elles van oferir lectures diferents a les oficials, gran part de la meva labor ha estat intentar plasmar aquestes idees d’una forma coherent i científica.
[3] Com bé diu Moreras (2009: 46), no podem estar segurs que no hi hagi hagut conflictes anteriors; de moment, tan sols ens consten els casos que han aparegut en els mitjans de comunicació i altres mitjans.
[4] Segueixo la interpretació feta per Moreras (2009) qui a la vegada es basa en el documental “¡Mezquita no!” (2005), a més del visionat del mateix.
[5] Segueixo la interpretació feta per Rincón (El País 14/03/2008) y Cerote (www.webislam.com 30/10/2008).
[6] Segueixo la interpretació feta per Cabré (2007).
[7] Malgrat això, una de les hipòtesis d’Astor, que diu que el conflicte té a veure amb la manca d’equipaments i amb un sentiment de menysteniment, no es correspondria amb el cas de Premià; de fet, precisament s’estava reestructurant i millorant el barri: la mesquita s’havia de construir juntament amb l’escola, i la construcció d’ambdós equipaments suposaria, contràriament al que deien alguns dels veïns opositors a la construcció, una millora de l’entorn, per exemple, en la xarxa viària.
[8] O aquest: “Els veïns demanen que la mesquita s’instal·li «als afores» de la ciutat per evitar d’aquesta manera la concentració en un barri determinat «de famílies amb una religió i uns costums que contrasten amb la vida i els costums dels qui són d’aquí»” (El Periódico 27/11/2001).
[9] En Dídac té 62 anys, viu al Casc Antic i està prejubilat (abans exercia de professor de secundària de filosofia). A més és secretari de la Coordinadora d’Associacions de Veïns de Premià de Mar (CAB).
[10] Mira com a exemple l’informe final de l’AEP Desenvolupament Comunitari (Pascual i Sánchez, 2005).
[11] Mira Beck (1999), Mintz (1998) i altres per dos tractaments diferents i interessants d’aquesta qüestió.
[12] Aquesta conceptualització subratlla la dialèctica entre local i global i no, per exemple, la primacia d’un sobre l’altre, i també accentua la processualitat dels fenòmens. Aquesta postura, a més, recull algunes de les crítiques que fa Tsing (2000).
[13] Appadurai (1996) per exemple menciona cinc “fluixos (globals) culturals”, mentre que Hannerz (1996) en parla de tres.
[14] L’exemple més famós és el seu estudi de la inauguració d’una pont al nord de l’anomenada Zululandia. Aquest esdeveniment concret serveix per parlar del context de la societat particular, i extreure d’allí consideracions sobre l’estructura social, les relacions i les institucions (Gluckman 1958).
[15] Només subratllar que no crec que existeixi una objectivitat absoluta. L’objectivitat és un ideal que en les ciències s’ha de perseguir. Tampoc crec que un investigador pugui entrar en un camp sense posicionar-s’hi, però això és una qüestió que tractaré més endavant.
[16] Pep té 67 anys, viu a la zona enjardinada del barri Eixample. Actualment està pre-jubilat, abans ha treballat com a electricista, en una fàbrica, i al Museu de l’Estampació. A més és, entre altres coses, artista i historiador autodidacte.
[17] Categoria no-empírica que sorgeix en contrast a la d’immigrants o estrangers en els anys 90 i que no fa distinció entre espanyols i catalans o de classe.
[18] No vaig poder entrevistar als representants de les AAVV de Maresme i de Banyeres, ja que mai van respondre les meves trucades ni correus. I va ser relativament tard quan per primera vegada vaig poder parlar amb algú de la mesquita; uns mesos després d’haver començat i amb poc temps de marge. Les complicacions que vaig experimentar segurament van ser fruit dels tractes que havien tingut amb els mitjans de comunicació al llarg del temps.