Fragment del llibre:
Mans i guants (Capítol 3 del llibre: Podem continuar sent d’esquerres? (Pamflet en sí menor) de Santiago Alba Rico. Traducció David Fernàndez).

Mans i guants (Capítol 3 del llibre: Podem continuar sent d’esquerres? (Pamflet en sí menor) de Santiago Alba Rico. Traducció David Fernàndez).

 

Com és sabut, l’11 de setembre de 1789, dos mesos després de l’assalt de la Bastilla, es va votar a l’Assemblea Nacional Constituent de París el dret del rei a vetar els futurs projectes legislatius. Els que estaven a favor de la proposta es van situar a la dreta del President de l’Assemblea, mentre que els que hi estaven en contra es van situar a l’esquerra. Així, una distribució a l’atzar en l’espai –o no tant– va determinar el nom i el contingut de les diferències polítiques durant els següents dos-cents anys.

El 1768 el filòsof alemany Immanuel Kant va escriure un breu assaig de títol prou dissuasiu: Sobre el fonament últim de la diferenciació de les direccions en l’espai. Kant es declarava impressionat per la universal dextralitat dels humans («per tot arreu els pobles són destres i s’escriu majoritàriament amb la mà dreta»), tot i que aquesta observació s’associava a la convicció d’haver tro- bat –en el mateix cos humà– la prova que Newton tenia raó davant Leibniz en defensar el caràcter absolut de l’espai (davant un Leibniz que sostenia que l’espai era tan relatiu com el temps: «un mer ordre d’existències»). Quina era aquella prova? La diferència –precisament– entre la mà esquerra i la mà dreta, simètriques i semblants, però en realitat incongruents o, més enllà, absoluta- ment oposades: «el guant d’una mà no pot utilitzar-se en l’altra», explicava Kant per fer comprendre la radicalitat d’aquesta diferència.

Per a Kant, en efecte, la diferència entre mà esquerra i mà dreta implica la revelació mateixa de l’espai com un marc d’oposicions insuperables. Les dues mans poden unir-se –per aplaudir o per resar– però mai substituir-se; estan front a front, cara a cara, radicalment enemistades, sense que cap operació lògica pugui resoldre aquesta contradicció espacial absoluta. No hi ha síntesi possible que pugui reconciliar-les; cap transformació de l’esperit pot canviar el lloc d’una per l’altra. Per molt que les girem i les retorcem, per molt que ens capfiquem i provem de capgirar-ho, la mà esquerra mai podrà arribar a ser la mà dreta ni –a l’inrevés– la mà dreta podrà convertir-se, a força de moure’s, en la mà esquerra.

D’aquesta evidència rotunda, contra la qual no val cap argument, se’n des- prenen dues conclusions importants:

– Que aquesta oposició, que demostra el caràcter absolut de l’espai, només pot ser compresa des de l’espai o, filant més prim, des del propi cos, fins al punt que seria impossible explicar la diferència esquerra/dreta a un extraterrestre «mitjançant un simple descripció verbal»

– Que aquesta diferència esquerra/dreta inscrita en el nostre cos és la condició primera i necessària de qualsevol orientació en l’espai. Sense la simetria incongruent de les nostres mans no podríem ni tan sols distingir el nord del sud.

Per raons finites ancorades en la carn, els humans partim sempre del nostre cos, que constitueix la matriu original de la producció de símbols, el criteri i l’objecte de totes les classificacions culturals. La geometria se separa de la terra; els conceptes se separen dels pits. El cos –com demostra Mary Douglas– rut- lla com a operador classificatori de relacions complexes al mateix temps que com a pantalla o suport d’aquestes mateixes relacions. No tenim res més per començar a pensar i distingir i, per tant, totes les nostres categories –socials, culturals i morals– confessen el seu deute amb l’anatomia, que és el mapa original de la nostra vida física i mental. No podem pensar la jerarquia, per exemple, sense la diferència a dalt / a baix; i la distància entre el cap i els peus, amb la dis- tribució funcional dels òrgans, ha servit durant segles per explicar i legitimar l’ordre social presidit per la monarquia i sostingut per l’esclavitud. La mateixa societat és sempre concebuda com a «cos», com els diferents estaments o ac- tors col·lectius: de les multinacionals, fet i fet, també en diem «corporacions».

No és gens d’estrany, doncs, que quan la societat irromp en la història, i dóna lloc a la política, s’empri la diferència entre la mà esquerra i la mà dreta, sense la qual no seria possible tornar a casa o incorporar-se de nou al camí, per orientar-se també en l’espai polític. No tenim cap altra brúixola i això fa irrenunciable, en cert sentit, o difícilment superable, aquesta classificació manual, si més no mentre existeixi la política –que cal que existeixi, és clar!– o llevat que vulguem sucumbir a la més absoluta desorientació. El que vull dir és que, si bé el que importa és l’oposició i no els noms, aquests noms queden arrelats en una història corporal de la qual no és fàcil desempallegar-se, però també en una història cultural que –ho veurem– imposa límits socials al nostre vol.

Traslladada al terreny polític, l’orientació manual sembla cada cop més esborrallada, sobretot després de dos segles d’història (de 1789 a 1989) en què errors, derrotes, guerres i propaganda han conduït, en la darrera dècada del segle passat, a la victòria provisional del capitalisme més agressiu: «la mort de les ideologies», en versió filosòfica, o l’amenaçador «no hi ha alternativa» de la formulació thatcheriana. I, tanmateix, mai havia estat tan important com avui afirmar una frontera també política en un món que obre passadissos –per a les mercaderies i la informació– mentre alça murs –per retenir les persones i explotar els territoris. Per això cal recordar el fet de la mà, que plantejava Kant, per assenyalar una primera diferència que, enmig de la confusió, ens permetria distingir encara entre esquerra i dreta: el que defineix l’esquerra és el reconeixement de l’espai i les diferències que l’ha- biten, mentre que el que defineix la dreta és el reconeixement de la lògica i els seus imperatius inexorables.

La lògica consisteix precisament a negar les oposicions en l’espai i és per aquest motiu que, quan totes les siluetes semblen dissoldre’s en la foscor, encara podem reconèixer com a típicament de dretes la negació d’aquesta diferència (entre esquerres i dretes). Va ser el feixisme, molt abans que la postmodernitat neoliberal, el que va tractar a fons de proposar una síntesi hegeliana –negació de la negació– capaç de superar les contradiccions en l’espai social. Tan sols cal repassar el manifest fundacional de la Falange Española, redactat per José Antonio Primo de Rivera el 1933, que proclamava: «El moviment d’avui, que no

és de partit, sinó que és un moviment, quasi en podríem dir un antipartit, que se sàpiga, des d’ara, que no és de dretes ni d’esquerres. (El nostre moviment) en cap cas lligarà els seus destins a l’interès de grup o a l’interès de classe que nia sota la divisió superficial en dretes i esquerres». José Antonio insistia en la idea («no sóc d’esquerres ni de dretes, sóc de front») que anys abans Mussolini havia expressat amb tota claredat: «El Feixisme no és de dretes ni d’esquerres sinó una síntesi entre les dues ideologies enriquida amb cofoies intuïcions orientades a l’interès nacional». Encara el 1998, el lema de l’ultradretà Front Nacional francès era: «Ni dreta ni esquerra, la França rebel».

Aquestes síntesis lògiques nítidament feixistes –la Nació o la Raó d’Es- tat– troben el seu perllongament capitalista en el concepte pseudoeconòmic de «desenvolupament», en virtut del qual, d’ençà dels anys vuitanta, són els nivells de «creixement» els que pretenen fixar amb il·lusòria objectivitat, més enllà de tota ideologia, la legitimitat d’una determinada acció de govern. El 1986 Felipe González, president socialista a l’Estat espanyol, resumia la doctrina que Reagan i Thatcher imposaven arreu del món amb un proverbi xinès: «gat negre o gat blanc, el que importa és que caci ratolins». En realitat, el que el neolaborisme britànic va anomenar «tercera via» –ni de dretes ni d’esquerres sinó totes dues alhora– no va ser res més que una temptativa d’aufhebung mercantil (preservació-superació) de les diferències de classe. Ara bé, el que caracteritza les síntesis lògiques, algunes força elegants i precises, algunes també força emocionants, és tot just que no reconeixen pas, excepte com a mitjans o com a obstacles, les diferències en l’espai: cossos, classes, voluntats i muntanyes han de ser sacrificats davant la puixança irresistible de la Lògica, s’han de dissoldre, vulguin o no, en aquella síntesi superior. Des d’aquest punt de vista, són igualment de dretes Hitler, Stalin, Estat Islàmic, Bush, l’FMI i Monsanto. Per aquest mateix motiu són tan possibles les esllavissades com els graus en l’arc dreta-esquerra, segons la major o menor hegemonia de la lògica sobre l’espai i viceversa. Per això un partit d’esquer- res sempre serà més de dretes que una assemblea del 15-M o una revolució a Tahrir, necessitades ambdues, al seu torn i com s’ha vist, d’una petita i conscient dretanització. Per idèntic motiu, el concepte mateix d’Estat inclou, com observava Hegel, una íntima inèrcia de dretes que havia de ser permanent- ment corregida amb dret i democràcia. No ha de sorprendre gens, doncs, l’entusiasme amb què tant l’extrema dreta europea com el vell estalinisme han donat suport a la dictadura de Bashar al-Assad a Síria. La Geoestratègia, paradoxalment, implica la negació absoluta de l’espai i la seva substitució per la Lògica, on –al contrari que en l’espai– no hi caben ni les persones ni els pobles ni la revolució ni la democràcia ni l’ètica ni, per descomptat, la diferència entre la dreta i l’esquerra. «Ni de dretes ni d’esquerres: geopolítica», com si la geoestratègia no fos altra cosa que la cessió de sobirania que els governs transfereixen, gairebé sempre sense consultar, cap a la lògica de la pura conservació del poder en un món de dretes.

La desorientació en l’espai polític sota allò que als anys setanta Pasolini va anomenar «hedonisme de masses» ha conduït, a principis del segle xxi, a la dissolució il·lusòria de la tradicional diferència manual, ni de dretes ni d’esquerres, en allò que Michéa ha definit com a «liberalisme cultural», i el cor del qual és el consum i, més concretament, el consum tecnològic. Sense aquesta transversalitat de la «revolució cultural liberal» seria inexplicable un fenomen tan espectacular i volàtil com el triomf electoral de Beppe Grillo a Itàlia (2012), potencialment d’esquerres –com ho era Mussolini el 1922– però que, gestat en el ventre d’aquella «revolució», ha acabat per imposar la Tecno-Lògica sobre l’espai amb un resultat molt semblant al del feixisme: «no som ni de dretes ni d’esquerres», declarava el líder del Moviment Cinc Estrelles. Davant d’aquesta declaració, l’escriptor col·lectiu Wu Ming recorda que esquerra i dreta són «dues metàfores espacials convencionals» per expressar i confrontar dues ma- neres d’interpretar el conflicte social: «És un greu error confondre la crisi dels alineaments polítics corresponents a les dues metàfores espacials ‘esquerra’ i ‘dreta’ amb la fi de la bipolaritat del discurs i amb les dues formes d’abordar el conflicte que aquestes metàfores indiquen; aquesta bipolaritat seguirà existint, i aquests esquemes mentals seguiran reproduint-se i xocant entre ells perquè estan ancorats en les contradiccions del sistema en què vivim».(1)

Té raó Wu Ming quan assenyala que, fins i tot si desapareguessin els noms (les «convencions»), no desapareixeria amb ells la confrontació en l’espai. Però les confrontacions han de ser dites i anomenades i és difícil anomenar aquesta confrontació espacial sense partir del cos. Se’ns ocorreran poques coses per substituir aquesta diferència (potser a dalt i a baix), una diferència els termes de la qual estan avui feixugament carregats, com els daus dels tafurers, per asso- ciacions molt més profundes i atàviques que els errors i crims del «socialisme realment existent» i la infame propaganda dels seus enemics. Hi ha –aclarim-ho– un element antropològic que no podem menysprear i que opera en contra nostra.

Kant estava impressionat per la dextralitat anatòmica dels humans, sí, però el cert és que no és difícil deixar-se impressionar, també, per la nostra dextralitat cultural i antropològica. En resum: des dels coneguts estudis de Robert Hertz cap antropòleg pot negar la preeminència simbòlica universal de la mà dreta, tan sols justificada en part per la –diguem-ho així– «pressió biològica», tot i que tampoc no es pot reduir a l’òrbita terrestre i la posició del sol en el cel. En tot cas, les més diverses cultures del món, al llarg dels temps i per tot arreu, han emprat de manera rutinària l’eix anatòmic per establir parells d’oposicions binàries en què sistemàticament ha sortit perjudicada la mà esquerra. La dreta representa el bé, la moral, el poder, la força, la masculinitat, la riquesa, la saviesa, la fortuna, la destresa (terme eloqüent en si mateix), la llum i la vida, mentre que l’esquerra s’identifica amb el mal, la injustícia, la feblesa, la feminitat, la pobresa, la malaptesa, la infelicitat, la foscor i la mort (fins al punt que encara avui es conserva en alguns països la tradició d’usar cargols levogirs als taüts). El fet que la feminitat s’associï, aparentment de forma natural, a altres categories axiològiques negatives i universals (el mal, per exemple), absorbides totes en el simbolisme de la mà esquerra, ens relata una història diferent i paràsita de violentes associacions artificials, però ens confirma en tot cas la preeminència simbòlica de la mà dreta: també les dones, entre les quals hi ha el mateix nombre de dretanes que entre els homes, accepten aquesta divisió valorativa del món, malgrat que les perjudiqui: una divisió de la qual tan sols s’escapolirien –segons un recent estudi de Daniel Casasanto– precisament els esquerrans.

El terme «esquerra» és, doncs, allò que els lingüistes defineixen com un ter- me «marcat», en el sentit que ho és «feliç» davant «infeliç» (quan es pregunta a algú si és infeliç és perquè, d’alguna manera, es pressuposa que ho és). És a dir, es tracta d’un terme que expressa desviació de la norma, a-normalitat, anomalia social. Aquesta «marca» la confirma el fet sorprenent que el proto- indoeuropeu (la llengua comuna que s’hauria parlat a Europa fa cinc mil anys) té una paraula per dir «dreta» però no en té cap per dir «esquerra». O més ben dit: els lingüistes han pogut reconstruir l’arbre genealògic de la paraula «dreta» a partir d’homofonies successives fins assolir una mare comuna (una paraula semblant a l’emprada avui en quasi totes les llengües d’origen indoeuropeu) mentre que s’han perdut pel camí, en el cas del mot «esquerra», en un bosc de varietats locals i dialectals: només cal pensar en les llengües romàniques. Totes deriven el terme «dreta» del llatí «dextra» i, en canvi, disposen de paraules molt diferents per a «esquerra» (com ho demostra la catalana «esquerra», que no procedeix del llatí «sinistra» sinó d’una llengua «vernacularitzada» i «menyspreada», l’èuscar, en què significa, ves per on, «mà torta»). En definitiva, la mà esquerra és, en realitat, la no-dreta, i aquesta «substitució endèmica» del mot, dit de manera diferent en cada territori, és indicativa d’un tabú i una estigmatització.(2)

El Patriarcat, l’Esclavisme, la Monarquia, el Capitalisme, etcètera, han aprofitat aquests motlles simbòlics per legitimar un poder inic i injust, però no els han creat pas. Una doble marca –simbòlica i històrica– explica per què l’11 de setembre de 1789, en la sessió de l’Assemblea Nacional francesa que discutia els poders del rei, els partidaris de la monarquia es van asseure a la dreta del president («a la dreta del Pare», resa la Bíblia) mentre que els republicans es van asseure a la seva esquerra. Els partidaris del rei es van asseure allà –diguem-ho així– «pel seu propi pes», mentre que els republicans van reivindicar de forma conscient i orgullosa aquesta «marca» simbòlica de l’esquerra per oposar-se a segles de criminal inèrcia en favor dels tirans i els rics. Perquè la Història i l’Antropologia eren «de dretes», els revolucionaris havien de posicionar-se i seure a l’esquerra.

Aquesta «marca», però, afegeix una dificultat a la «renovació de les esquer- res». No es pot bandejar la idea que l’èxit de la propaganda antiesquerrana, més enllà de la concentració dels mitjans de comunicació, ha comptat sempre també amb aquest aliat simbòlic mil·lenari que contribueix a fer-la sensata i versemblant. Com tampoc no es pot descartar que una part de l’aversió d’un sector de l’esquerra cap al mateix concepte de Dret, i la seva fascinació per «l’home nou», procedeixin precisament d’aquest camp gravitatori prepolític i antropològic o, més exactament, de la decisió d’oposar-s’hi (caldria anome- nar-lo ‘Izquierdo’, com suggereix Silvio Rodríguez, amb el risc de restar-li autoritat moral a ulls de les poblacions menys polititzades). En definitiva, té raó Wu Ming quan insisteix que el que compta és la confrontació i no els significants convencionals amb què els anomenem, però a l’hora d’expressar simbòlicament aquesta diferència espacial absoluta és difícil deslliurar-se del dictat del cos, la producció simbòlica del qual ens perjudica en la nostra vocació d’interpel·lar i convèncer majories socials. Per la resta, si la mà esquerra es defineix enfront de la «normalitat» de la dreta, si per tot plegat, «la mà esquerra es diu de moltes maneres» (com l’Ésser en Aristòtil) i aquesta polinímia és senyal d’una maledicció cultural, no sembla estrany l’esforç d’autodefinició i, en conseqüència, les divisions que han caracteritzat i caracteritzen l’espectre pluralíssim de l’esquerra política.

El que era natural el 1789 era elaborar aquesta diferència política prenent l’eix del cos i reivindicant també la meitat maltractada, ofesa, menyspreada i criminalitzada de la nostra anatomia. El cos és irrenunciable, insuperable, però les noves dinàmiques tecnològiques i mercantils –amb el retrocés general de la mà, per dir-ho amb Leroi-Gourhan– obren noves matrius de gestació de símbols, no menys fosques i fraudulentes que les corporals. Avui, som davant d’una campanya típicament de dretes, neofeixista i/o postmoderna, que pretén posar fi a la diferència política (en l’espai) acabant amb els noms que l’anomenen. Aquesta dificultat, però, també és percebuda des del marxisme, i Jean-Claude Michéa, per exemple, proposa desfer-se del rètol «esquerra» amb aquest convincent argument: «En la mesura que la possibilitat de reunir el poble entorn d’un programa de sortida progressiva del capitalisme depèn, per definició, de l’existència prèvia d’un nou llenguatge comú –susceptible de ser comprès i acceptat per totes les «gents ordinàries»– aquesta qüestió revesteix per força una importància decisiva».(3) La producció de símbols és tan col·lectiva o més que la de coneixement (o la de centrals elèctriques) i sembla evident que, com a causa i efecte de la desorientació, s’ha produït un «desnivell» i una relativa folgança entre els símbols i els programes, desnivell i folgança que agreugen la nostra desorientació.(4)

És possible, doncs, ser d’esquerres? Si ser d’esquerres vol dir afirmar, defensar i fer triomfar «una diferència en l’espai» (per a la qual no serveix el guant de l’altra mà), és més necessari que mai. Ara bé, tot esperant trobar una nova adaptació, un nou acomodament simbòlic, i com que encara no l’hem trobat, cal definir i conservar amb més claredat que mai els principis i els programes. Si la política és inevitable des del moment en què la Societat ha de fer-se càrrec de la Història per sobreviure, un projecte històric d’esquerres, obligat a articular en el mateix bastidor natura/societat/història, cal que sigui, segons el meu parer, revolucionari econòmicament, reformista institucionalment i conservador antropològicament. (5)

 

NOTES

(1) Wu Ming: http://www.wumingfoundation.com/giap/?p=12038.

(2) Chris McMagnus, Mano derecha, mano izquierda: los orígenes de la asimetría en cerebros, cuerpos, átomos y culturas. Biblioteca Buridán, 2007.

(3) Jean-Claude Michéa, Les mystères de la gauche, de l’ideal des lumières au triomphe du capitalisme absolu, Flammarion, París,

(4) La primera edició en castellà d’aquest llibre es va presentar, per pura coincidència, al gener de 2014, alhora que la iniciativa que desembocaria poc després en la constitució del partit d’esquerres Aquesta reflexió sobre l’eix esquerra/dreta encaixa molt bé, en tot cas, amb les anàlisis i les estratègies d’un projecte que, deixant a banda el seu futur polític, ja ha revolucionat els marcs de comprensió de la nostra cultura anticapitalista a partir de la necessitat d’afirmar les oposicions en l’espai (allò que realment defineix l’esquerra) i de renunciar als significants que ens allunyen de les majories socials.

(5) L’autor ha mantingut aquesta tesi en diferents textos; podeu veure, per exemple, Santiago Alba Rico, pròleg a la Taberna errante, de K. Chesterton, Acuarela, Madrid, 2008.

 

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.