Pròleg a l’edició catalana de ‘Pioneres. Història i compromés de les germanes Úriz Pi’

A càrrec de Cèlia Cañellas i Rosa Toran

 Victoria Kent no dubtà en qualificar d’hemorràgia la pèrdua de gairebé mig milió de persones, que en ser forçades a abandonar la seva terra, encalçades per la cruel revenja que els vencedors destinaven als defensors de la legalitat republicana, deixaren sense saba l’esperit modernitzador del país. Un esperit ben representat per dones com Pepita i Elisa Úriz Pi, dues germanes pioneres amb una història i un compromís, tal com es titula l’obra que ara veu la llum en llengua catalana.

Aquesta publicació dona continuïtat a un seguit d’iniciatives que des de fa uns anys han fet possible el coneixement i reconeixement, de mà d’historiadors, institucions navarreses i universitàries, del valor universal i atemporal de la trajectòria d’aquestes dues germanes, protagonistes d’un periple que les va fer transitar per terres peninsulars i europees, des de la seva Navarra natal -a la qual no pogueren tornar mai- fins al Berlin de l’extinta República Democràtica Alemanya, sempre amb una vocació de mestratge des d’una forta consciència social.

L’obra present relata de forma exhaustiva els trets cabdals de la seva història, des de diferents òptiques que han encertat en la radiografia sobre les protagonistes i la seva època. Manuel Martorell en fa un precís treball biogràfic, des del context familiar al professional, amb especial èmfasi en la seva actuació política enmig dels avatars de la lluita antifeixista, abans i desprès de la segona guerra mundial. Salomó Marqués, a partir de testimonis personals de mestres sobre la renovació pedagògica i l’exili, situa l’experiència professional d’ambdues germanes en el marc de les transformacions de l’avantguarda educativa a Europa, promoguda a casa nostra des de col·lectius de mestres i recolzada des de les institucions, amb més o menys intensitat, segons la conjuntura política. El devenir de les sancions de que va ser objecte Pepita Úriz en la seva lluita per implementar noves formes d’ensenyar i de viure a les Normals, centra l’aportació de Maria del Carmen Agulló, que destaca l’abast del debat polític sobre la llibertat de càtedra que suscità als anys 20, i compara la duresa repressiva de les dues dictadures militars contra la mestra innovadora.

A partir d’aquestes aportacions podem endinsar-nos en les seves trajectòries. Noies d’orígens familiars força allunyats del destí que els podia haver deparat l’ambient rural de la seva procedència, el Valle de Egüés, amb canvis de domicili a redós dels destins del seu pare, militar liberal -en contrast a l’adscripció carlina de bona part dels seus conveïns navarresos-, casat a Cuba amb una dona d’origen català, filla d’un comerciant colonial masnoví. Noies que traspassaren el destí comú a la majoria de les dones de la seva edat en cursar estudis superiors, a l’empara de la mare, i que es formaren per exercir una professió que no sols els garantís l’autonomia personal, sinó que també els permetés incidir, a partir de la formació, en la conscienciació de la força i capacitats femenines com a aval de futur.

Pepita Úriz fou lectora apassionada de l’assaig de Margarita Nelken sobre La condicion de la mujer en España publicat el 1919 i no dubtà en recomanar-lo a les seves alumnes de Magisteri de Lleida, amb l’escàndol conseqüent dels sectors retrògrads que influïren per a que li fos aplicada la corresponent sanció, com bé expliquen Manuel Martorell i Maria del Carmen Agulló. La futura diputada socialista hi denunciava la subordinació social femenina des d’una perspectiva sociològica, i la fonamentava en la deficient educació de les noies, avocades al matrimoni per manca d’alternatives, a més de posar l’accent en temes més relacionats amb els costums sexuals o la maternitat. La significació d’aquest text per a Pepita Úriz ha sigut encertadament ressaltat en la geganta de Baldostain que la representa amb el llibre de Nelken a la mà.

El pas de les dues germanes per les Escoles Normals de Magisteri de Madrid, on aleshores residia la família, significà un punt de partida crucial, en la mesura que pogueren beure de les fonts innovadores que escampaven els aires de la Institución Libre de Enseñanza, tant com a model pedagògic com en la defensa de la integració de la dona a la societat i a tots els àmbits professionals. Els excel·lents resultats acadèmics i el bagatge científic adquirit, als quals s’uní des de bon començament la preocupació per la vessant social de l’educació, portaren Pepita a matricular-se a la Escuela Superior del Magisterio de Madrid. Era el pas previ per exercir de formadora de mestres a diverses Escoles Normals on es va deixar sentir la seva petja, des de Soria, Girona i Lleida, no sense abans haver assimilat les noves finalitats i continguts de l’Escola nova a Europa, a partir de l’oportunitat que li oferí l’ajut de l’ajuntament de Barcelona per poder viatjar per Itàlia, França i Suïssa i conèixer de primera ma els models pedagògics de Maria Montessori, Jacques Dalcroze, Eduard Claparède i Ovide Decroly. Les aptituds i la formació musical d’Elisa la portaren a exercir de mestra especial a la Normal de Girona, on la seva germana ocupava temporalment la direcció, fins que el refús que sentien des dels cercles conservadors de la ciutat per la modernitat dels seus costums, les obligaren a marxar. Pepita passà a ocupar la plaça de professora de Pedagogia a la Normal de Lleida i Elisa, desprès d’una estada a Bèlgica subvencionada per la institucionista Junta de Ampliación de Estudios que la posà en contacte amb el mètode Dalcroze, guanyà la plaça de professora de música a la Normal de Tarragona, on coneixerà el seu marit, el sindicalista Antoni Sesé, militant del Partit Comunista de Catalunya i la UGT, amb qui compartirà ideari.

Tal com reflecteixen els estudis d’aquesta obra, el seu laïcisme, contraposat als dogmes clericals, i la seva modernitat contrària a rutines administratives, no podien deixar de causar-los problemes, tal com els patí Pepita a Lleida, quan obrí les ments de les alumnes a una nova realitat, a partir dels blasmats pressupòsits evolucionistes o positivistes i l’esperit feminista de Nelken. Uns ensenyaments que li valgueren expedients sancionadors però que sens dubte marcaren les diverses promocions de noies, futures integrants de l’avantguarda pedagògica que la II República incorporà al seu nou marc transformador i modernitzador com Dolors Piera. La futura regidora de Cultura de l’ajuntament de Barcelona l’any 1937 i dirigent destacada del PSUC es reconeixia fruit d’aquella llavor que va anar germinant a la Normal lleidatana, desenvolupada posteriorment a les experiències col·lectives del grup Batec, els cercles cooperativistes Freinet i les Missions Pedagògiques, activitats que establiren un lligam d’amistat amb les Úriz sols afeblit per l’exili.

La Segona República donà a Pepita l’oportunitat d’assumir la direcció de la Normal de Lleida, tot just desprès de la modificació legal que unificava els plans d’estudis masculins i femenins, i permetia la seva impartició en classes mixtes. Des d’allà va impulsar aires renovadors, tot i que les convulsions en els anys republicans, amb els tràgics episodis repressius que afectaren Astúries després dels fets revolucionaris de 1934, decantaren les dues germanes cada cop amb més intensitat vers la lluita sindical des de la FETE, les iniciatives solidàries del Socors Roig i el posicionament antifeixista en la lluita femenina a partir de l’AMA (Associació de Mujeres Antifascistas). Aquestes experiències les induiran a militar en els rengles comunistes, una decisió afavorida per la impressió que suscità en Pepita el seu viatge a la URSS.

Les dones amb protagonisme públic i polític com elles intentaren donar resposta a la revolta feixista encetada el juliol de 1936 des de diferents àmbits, i les Úriz ho feren acceptant càrrecs directius a la FETE-UGT de Catalunya i integrant-se al PSUC, formació que havien contribuït a forjar, des de la unificació dels quatre partits comunistes catalans. Des d’aquests espais exerciren responsabilitats i assumiren compromisos, especialment encarats a l’ajut a la dona i la infància i a l’acolliment de refugiats, malgrat el cop duríssim que significà l’assassinat d’Antoni Sesé durant els tràgics successos del maig de 1937 a Barcelona.

A unes dones amb un grau tan elevat d’implicació política no els quedava altra opció que fugir abans que els rebels ocupessin la ciutat. Si haguessin romàs a Barcelona, els esperaven severs càstigs que el nou règim aplicà, sense pietat, als considerats rojos, enemics per anihilar, apropiar-se dels seus bens i privar de la seva professió. Els expedients oberts contra les Úriz les apartaren de forma definitiva del magisteri, mentre Pepita era objecte d’altres sancions, encausada pel Tribunal de Responsabilitats polítiques i pel Tribunal de Repressió de la Maçoneria i el Comunisme.

França no estigué a l’alçada de les circumstàncies i transmutà l’esperat refugi fraternal en internament per als milers de refugiats que travessaren els Pirineus en aquell fred hivern, condició extrema que les germanes Úriz intentaren pal·liar, atès que s’havien lliurat de la reclusió mercès a la mediació i ajut de la CGT. I des de Tolosa de Llenguadoc estiraren fils per sostreure mestres dels infames camps i encaminar-los cap a terres americanes, opció que no contemplaren per a elles mateixes, decidides a continuar el seu combat des de Paris i a contribuir a teixir la xarxa per reagrupar les files del partit.

Un cop els alemanys envaïren el territori francès, ben aviat s’implicaren en els moviments d’oposició als ocupants nazis molt abans de que quallessin els moviments de la Resistència, en continua relació amb la MOI (Mà d’Obra Immigrada) i amb els dirigents del PCE i del PSUC, en mig de les desavinences i pugnes estratègiques entre ambdós partits. Els continus cops de la Gestapo i la policia col·laboracionista contra els resistents, amb pèrdues d’amics i camarades, empresonats, assassinats o deportats, com els germans Conrad i Josep Miret, donen fe del perill al que s’enfrontaven, sobretot Elisa, amb missions d’enllaç, propaganda i coordinació entre la regió de Paris i Bretanya, on molts republicans hi penaven amb treballs forçats al Mur de l’Atlàntic, i més endavant amb la seva integració dins la Unión Nacional Española.

L’alliberament de França no comportà una treva; hi havia molta feina a fer entre les dones i els nens, tasques a les quals estava orientada la Unión de Mujeres Españolas i la seva revista, de la qual Elisa en formava part de la redacció. Era l’inici de la seva trajectòria internacional, amb representació de la Unión de Mujeres Antifascistas Españolas a organitzacions de dones que cobrien un ampli ventall de països, al món occidental i colonial, com la Federació Democràtica Internacional de Dones. Però amb la fi de la guerra el món experimentà canvis ràpids: de la il·lusió en el nou món lliure i en pau s’arribà al histerisme de la guerra freda i a una nova cursa d’armaments. I foren associacions d’ ex resistents, combatents i deportats amb representants de països de l’oest i est d’Europa, les que enarboraren la bandera de la pau, l’antiimperialisme i la fi de la cursa armamentística, fòrums en els quals seguí treballant Elisa Úriz, amb especial èmfasi en la defensa dels drets de la infància.

La dinàmica anticomunista del govern francès, saldada amb l’operació Bolero-Paprika, comportà el desmantellament de la xarxa d’organitzacions i publicacions del partit comunista espanyol i conduí Pepita i Elisa a emprendre un nou exili. Corria l’any 1950 quan l’ordre fulminant d’expulsió les encaminà, pocs mesos després, a Berlín, terra que no abandonarien fins el final de les seves vides. Des de la capital alemanya, Elisa seguí les iniciatives endegades a França en relació als drets de la infància fins que s’aconseguí que l’ONU instaurés el Dia Internacional del Nen l’any 1954, i cinc anys més tard es proclamés la Declaració dels Drets dels Nens.

A Pepita li quedaven pocs anys de vida i la seva desaparició esdevingué una pèrdua irreparable per a la seva germana petita, en la mesura que durant tota la seva vida havien compartit ideari i activitat social i política, enmig d’avatars per terres espanyoles i europees. Però Elisa no era un dona que defallís; envoltada d’amics també exiliats i reconeguda per la seva lluita antifeixista, visqué en plenitud intel·lectual i activista fins a l’any 1979.

Si la fi de la Dictadura feu possible algunes minses aportacions sobre la trajectòria de les germanes Úriz, ha calgut arribar al segle XXI perquè treballs recents com aquests permetin el coneixement i reconeixement d’aquestes dues mestres que volgueren fer de l’educació una eina de conscienciació de les dones i que destacaren pel seu compromís antifeixista i per la lluita pel reconeixement dels drets de la infància.

Les aportacions del text que us arriba a mans atraurà sens dubte un ampli ventall de lectors i lectores interessades per la història de l’ensenyament, de l’associacionisme femení antifeixista, del moviment comunista a Espanya i de la repressió franquista, àmbits en les quals destaca amb notorietat la vida d’aquestes dues germanes que feren de l’ensenyament i la militància l’eix de les seves vides.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada