Un país de lluites compartides

Jordi Cuixart

«El que som com a poble no és per essència o perquè deriva d’un passat immemorial, sinó per allò que ens hem guanyat, en petites lluites i grans batalles, a cada racó del país.» El filòsof Xavier Antich defineix molt bé l’esperit de la campanya «Lluites compartides» impulsada per Òmnium Cultural, per socialitzar i compartir les lluites socials i nacionals -la cara de la mateixa moneda- dels últims 60 anys.

Un reconeixement col·lectiu, necessari i sincer cap a milers de lluitadors i lluitadores anònimes, que han treballat pel bé col·lectiu i han contribuït a construir un barri, un poble, una ciutat, un país i un món una miqueta millor. En aquest país no ens ha estat res regalat. Perquè ens hem asfaltat els carrers i enlluernat les places, hem lluitat per cadascuna de les nostres conquestes col·lectives, deixant-nos-hi la pell.

Creiem que la memòria és la millor llavor per sembrar futur.​ Perquè si aprenem del passat, el reconeixem i el compartim, estarem en millors condicions de guanyar el nostre present plegats.

Així, hem commemorat els 40 anys de l’Assemblea de Catalunya, hem homenatjat les lluites per un habitatge digne al Vallès dels anys 70, la tancada de dones de la vaga de Motor Ibèrica del 1976, el moviment veïnal que va segrestar autobusos al Pomar de Badalona el 1985 o les lluites ecologistes per salvar els volcans a la Garrotxa. Sense lluita no hi ha conquesta.

Som humils seguidors de la Roig: «Si hi ha un acte d’amor, aquest és la memòria.» I la campanya «Lluites compartides», la seva mirada, és un acte d’amor sincer i col·lectiu, de reconeixement a tots aquests homes i dones, plens d’esperança, que mai van deixar de creure que un món millor era possible. Lluitadors com els que la mateixa Montserrat Roig biografia a Els catalans als camps nazis, que contra la indignitat més gran de la condició humana van mantenir viva la flama per la justícia, la llibertat i la dignitat en la nit més fosca. En temps molt més difícils, mai van defallir. El seu llegat ens fa petits i a l’hora ens obliga a no defallir mai.

Aquesta campanya també ens ha brindat l’oportunitat de debatre sobre el model de país que tenim i volem construir plegats. Sobre les conquestes col·lectives que avui estan en risc o de les emergències socials que colpeixen els més desafavorits. De la necessitat de viure en una societat amb igualtat d’oportunitats per a tothom o de la convivència entre iguals que el model d’escola catalana ha suposat.

Jo sóc fill d’una murciana i d’un badaloní. D’una carnissera i d’un obrer de peu de fàbrica. Uns pares, com la immensa majoria dels pares de l’època, bona gent, treballadors i poc militants i desencisats. Quan tens feina per arribar a final de mes, com era la seva condició, sovint no tens gaire temps per dedicar-te a una altra cosa.

En canvi, l’atzar va fer que jo em criés al voltant de la carnisseria, al centre del poble, a Santa Perpètua de Mogoda, a les faldes de ma mare, on l’entorn estava molt catalanitzat. Era un poble amb molta dignitat de ser obrer, amb una consciència nacional hereva de la tradició del PSUC, però també d’aquelles parròquies arrelades al poble i al territori, que tenien també un gran compromís amb tot el que feia referència a la cultura popular.

En el si d’una família castellanoparlant i amb poca cultura associativa, vam començar a créixer els germans i va ser ma mare, la murciana, qui va dir (i això ho explica molts cops el meu pare, amb molt d’orgull): «Oye, nene, si estamos viviendo en Cataluña, a los niños les vamos a hablar en catalán, ¿no?». I el meu pare li va dir: «Ah, pues vale.» Si li hagués dit una altra cosa, és possible que, qui avui us escriu, no seria el president d’Òmnium. Sense cap mèrit especial, és indubtable que això no és un èxit d’una sola persona sinó que és un èxit col·lectiu.

Podem estar parlant de centenars de milers de catalans que vam viure aquesta realitat. La meva realitat és la realitat de molta gent dels Països Catalans. De cases on es parlava i es parla en castellà (i ara ja centenars de llengües de tot el planeta) amb tota normalitat, gent que no hem renunciat mai a allò que es parla a casa nostra, però en canvi sentim la llengua catalana també com a pròpia i sense demanar permís ni renúncies a ningú.

Per això reivindiquem la lluita dels pares i mares de Santa Coloma de Gramenet, majoritàriament castellanoparlants, que el 1982 van impulsar la immersió lingüística, pilar del model d’escola catalana. Un èxit col·lectiu per a la cohesió social i la igualtat d’oportunitats. Ells són, potser, el millor exemple de les lluites compartides. Aleshores, Òmnium va ser útil formant els primers mestres de català i avui, des de Somescola, segueix defensant un model propi per evitar la segregació escolar per raó de llengua.

A l’escola, però, aquesta mateixa escola catalana, m’havien arribat a dir «el catalán». Jo arribava a casa i deia: «Hostia, ¿yo soy el catalán?». I ma mare em deia: «Tu ets el que parles català, però és que catalans ho som tots.» Ma mare, la murciana, em deia: «Jordi, tranquil, perquè catalans ho som tots.» Aquesta és una altra gran lliçó.

Els Països Catalans, t’interpel·len pel teu destí, no pel teu origen. Perquè volem una societat on tothom, i també els fills dels nouvinguts, puguin crear els seus propis projectes de vida; on les persones més desafavorides sàpiguen que poden comptar amb unes institucions i una societat solidària i valenta, que es reconeix forta en la diversitat.

Tenim el repte de garantir que mai ens dividiran com a poble, i la millor manera d’aconseguir-ho és normalitzant i enfortint d’una vegada per totes l’imaginari col·lectiu de país, que ens permeti que tots ens sentim identificats amb la part del tot que configura el conjunt de la societat dels Països Catalans.

La nostra societat dels anys seixanta ha donat pas a una societat on es parlen més de 300 llengües i la diversitat d’orígens, creences i cultures, per sort, no es pot aturar. En una societat on el fet migratori és estructural, trobar elements bàsics per compartir esdevé un repte colossal i sobretot primordial, si és té la certesa que permet garantir la igualtat d’oportunitats per a tots els conciutadans. Siguem els generadors de l’autoestima d’aquest fet migratori que ens ha portat a ser una societat oberta, valenta i gens submisa.

Per això reivindiquem un imaginari que sabem que és més ric si tothom hi aporta allò que li és més substancial, un imaginari col·lectiu que és més fort si tothom hi pot trobar part dels sentiments més sincers.

En el procés polític que viu el Principat, però, el nostre discurs no vol eixamplar a ningú, no volem ser astuts. Som i seguirem sent sincers i honestos, perquè aquesta és l’única manera per poder construir projectes col·lectius sòlids a llarg termini.

Quan diem que volem contribuir a la cohesió social reafirmem la necessitat de garantir el progrés i la llibertat; un sol poble que avança decididament perquè és capaç de generar grans consensos, com el desig d’una societat més justa.

La conquesta d’una renda garantida de ciutadania n’és un bon exemple. Com les iniciatives cooperatives que es construeixen des de l’economia social. Amb el llegat de 55 anys d’història i la força de 66.000 socis i 40 seus territorials, Òmnium continua treballant per a la cohesió social. Per exemple, impulsa amb Coop 57 i les ECA el projecte «Lliures», un fons econòmic de solidaritat, des d’on emplacem a tothom a combatre les injustícies socials, passant a l’acció de manera organitzada i eficient.

Perquè creiem en la corresponsabilitat entre la ciutadania, la societat civil i les institucions catalanes per revertir unes dades darrere de les quals hi ha homes i dones plens de dignitat per treure de la situació de pobresa en la qual es troben 1,5 milions de persones o per combatre el 21% de la població en risc d’exclusió social. Entre tots i totes hem de bastir uns fonaments més sòlids per combatre d’arrel l’emergència social i transformar les pors en esperances col·lectives.

Lluites compartides del passat, doncs, que esdevenen lluites compartides del present. Avui aprenem de les grans mobilitzacions sobiranistes, d’Òmnium al costat l’ANC, de l’esperit del «Sí se puede» de la PAH. Dels voluntaris de la comunitat d’EKO, reivindicant l’acollida de refugiats, i de la valentia dels mateixos refugiats que clamen per una vida digna.

No podem guanyar ni el present ni el futur dels nostres fills i filles sense defensar la sobirania, la democràcia i els drets socials. La qüestió social és un repte col·lectiu que afrontem com a societat i país, més enllà de l’independentisme. En la defensa dels drets socials i la democràcia, les institucions i la societat civil hem d’estar units, és l’única garantia per poder guanyar un Estat espanyol que ens nega la sobirania.

Un Estat que no només ens nega el dret democràtic d’autodeterminació, sinó que està disposat a tombar les lleis d’emergència habitacional. Dues cares de la mateixa moneda.

Vivim en un Estat espanyol feble amb els més poderosos i inflexible amb els més vulnerables. Un Estat que nega l’acollida a milers de refugiats sirians que fugen d’una guerra dramàtica, que impedeix la millora de la nostra economia i benestar quotidians ofegant-nos amb infraestructures caduques, que promet inversions que mai arriben exercint veritable violència sobre els usuaris de la RENFE que veuen com els seus drets són vexats sistemàticament o com les llars dels nostres jubilats acaben incendiades per la pobresa energètica.

Perquè els reptes del present són molt grans, com la lluita contra el patriarcat, el ple reconeixement de l’opció sexual de cadascú o la normalització de la inclusió de les persones amb discapacitats.

Perquè tots els catalans i catalanes, sense exclusions, serem els ciutadans fundacionals de la república catalana que naixerà i és fonamental que ens sentim interpel·lats com a comunitat. Perquè això, com diem sovint, no va de banderes sinó de guanyar un país millor per a tothom.

Avui, com cada dia, ens conjurem humilment per seguir el compromís fidel de tants i tants lluitadors anònims per a un país millor. Com ens recorda sempre Candel: «Tots i totes fem un sol poble!» i nosaltres hi afegim: «No ens deixarem ningú pel camí.»

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada