Mikel Antza a l’Annex del llibre Revolució i viure! sobre El Procés de Burgos

Una amiga molt propera em va fer un somriure estrany quan li vaig dir que m’havien encarregat escriure el guió d’un còmic sobre el Procés de Burgos. No vaig saber interpretar aquell somriure. No sabia si estava posant en dubte la meva capacitat per fer una tasca així o si aquell gest dels llavis que em va semblar murri ocultava alguna altra cosa.

En aquests casos, el millor acostuma a ser preguntar:

—De què rius?

La seva resposta va ser tan llarga que l’he utilitzada per estructurar la columna vertebral d’aquest text que volia posar com a annex.

—Si això hagués passat als EEUU, a Hollywood ja haurien fet fa temps una, o vàries pel·lícules amb el tema del Procés de Burgos! O una telesèrie a la HBO o a Netflix –va començar a dir-me.

Fixa’t quin tros de tema és! Setze homes i dones joves detinguts i salvatgement torturats, enfrontant-se a una dictadura que els vol condemnar a la pena de mort. Entre els detinguts, dos capellans i tres parelles. Un dels acusats va ser detingut en l’intent frustrat d’alliberar la seva dona de la presó d’Iruñea. El segrest (o la detenció, segons com es miri) d’un cònsol d’Alemanya. Abans de començar el judici, un intent d’evasió fallit per alliberar els processats, excavant les clavegueres de la presó. Als pobles, una solidaritat i una repressió mai vistes fins aleshores. Una riuada de suport internacional cap als acusats i la seva lluita tan gran, que es pot considerar com el moment en què Euskal Herria una altra vegada, o per primer cop, apareix en la geopolítica com a territori específic que lluita per la seva independència.

Vaja, un munt de temes i subtemes, començant des d’un punt de vista merament polític fins al més humà.

És cert que al 1979 Imanol Uribe en va fer un film documental traient el tema dels llibres a les imatges, i que des de llavors també se n’han fet alguns programes de televisió. Però, en els 40 anys restants, tant a la història d’Euskal Herria com a la d’Espanya, aquest esdeveniment clau ha romàs pràcticament oblidat, acumulant la pols de la història; en les commemoracions dels aniversaris, només el sector que ha seguit lluitant per les reivindicacions dels processats de Burgos ha recordat els advocats i acusats que hi van participar. Però realment sense acabar de donar l’atenció que requereix a la dimensió global del que va succeir a Burgos, a Euskal Herria i al món, en solidaritat amb Euskal Herria.

I així, deixen de banda elements importantíssims; de vegades, fins i tot tant com per no arribar a entendre el que ens ha passat a Euskal Herria.

És cert que es va fer un film basat en la vida de Mario Onaindia. I, recentment, s’ha estrenat una telesèrie relacionada amb la vida de Txabi Etxebarrieta. Poca cosa, al meu entendre, tenint en compte el que pot donar de si aquest tema.

I, sobretot, un punt de vista personalitzat no pot expressar la revolució que totes les forces i sinergies —acumulades com en un parallamps al voltant del Procés de Burgos— van generar durant els anys posteriors, cosa que va fer que un poble, o com ara està de moda, una comunitat, reinventés els seus trets d’identitat col·locant-lo dins de la Història.

Se sap que a l’època dels fets una productora de Hollywood fins i tot havia arribat a fer el càsting per rodar un film sobre la detenció (o segrest, segons com es miri) del cònsol Beihl, però van abandonar el projecte. No sé ben bé quines van ser les raons perquè no el tiressin endavant, però em sembla que aquest assumpte té alguns punts febles per a qui només vol fer un film d’acció.

Per començar, aquells joves es consideraven bascos; és a dir, reivindicaven la llibertat d’un poble que encara ningú no trobarà als mapes oficials. I, el que és pitjor, es consideraven marxistes leninistes.

Hi ha una cosa més que ―tot i que no s’aprofundeixi gaire en qüestions ideològiques― enlletgiria encara més el guió als qui els agraden les històries que no afecten directament la nostra vida quotidiana, però que no es pot deixar de banda si es vol tractar honestament el que va passar en aquell moment. El Procés de Burgos no va ser una cosa que va començar el 3 de desembre de 1970 a la comandància militar de Burgos i va finalitzar el 30 de desembre, quan Franco va indultar els condemnats a mort.

Va tenir una preqüela, i, sobretot, encara ara té una llarga seqüela que, cinquanta anys més tard, no ha acabat, i que engloba un procés inexplicable que, amb molta lluita i felicitat, dolor i patiment, alegria i tristesa, va fer reviscolar un poble que estava al caire de la mort.

I no és que sigui inexplicable perquè no tingui cap explicació, sinó perquè determinades explicacions encara avui poden tenir conseqüències penals als tribunals d’Espanya.

Parlant clar, els obstacles per realitzar un film o telesèrie d’aquestes característiques serien aquests:

• PRIMER: Aquells setze joves, que, cridant «Gora Euskadi askatuta!» i «Iraultza ala hil!», estaven disposats a donar la vida per aconseguir els seus objectius, eren d’ETA.
• SEGON: La dictadura a la qual es van enfrontar era la de Franco. Precisament la del general feixista que havia estat aliat de Hitler i Mussolini, i que perdurava amb el vistiplau vergonyós de les potències occidentals que, vint-i-cinc anys després de la Segona Guerra Mundial, es consideraven democràtiques.