Fragment del llibre:
Introducció Economia Solidària i Ruralitats

1.1. El perquè de parlar sobre ESS i ruralitat en una col·lecció de divulgació de l’ESS La col·lecció Eines és descrita com un instrument per recordar-nos, divulgativament, que comen-cem a poder viure d’una altra manera en el marc de l’Economia Social i Solidària (ESS). Però això està passant a tot el territori català? O l’ESS, com l’«Economia» en majúscules, és una qüestió urba-na? I és que, malgrat que als entorns rurals existei-xen experiències d’èxit de projectes que s’emmar-quen en l’Economia Social i Solidària, aquesta se segueix pensant, teoritzant i visibilitzant des d’una perspectiva urbana. I aquest fet exemplifica, de nou, l’urbanocentrisme en què vivim, fem i pen-sem la nostra societat. Defugint l’oposició clàssica entre «rural» i «urbà», el llibre Economia Solidà-ria i Ruralitats pretén fer un primer acostament teòric a les diferències entre els entorns rurals i els entorns urbans, a com la història recent n’ha posat un (l’urbà) al centre polític i econòmic i ha con-demnat l’altre (el rural) a la seva subordinació.

L’esclat de la situació pandèmica ha donat peu a començar a repensar l’escala de valors i a posar al centre del debat qüestions com la sobirania ali-mentària, o el significat de què entenem per quali-tat de vida. Aquesta publicació pretén fer-nos re-flexionar al voltant de les alternatives a l’economia capitalista, enfocant-nos en els entorns rurals, i vol analitzar els reptes d’aquests indrets per teixir un futur on l’economia sigui l’eina per assolir unes vides dignes. 1.2. Metodologia Aquest és un llibre plural en tots els sentits. La idea parteix del meu treball de final de Postgrau a la Universitat Autònoma de Barcelona. L’equip motor d’aquesta publicació, format per membres de la Comissió de Publicacions i Formació de la XES, va reformular la proposta inicial per fer-la el màxim de col·lectiva possible: vam pensar con-juntament un seguit de debats pel territori i vam implicar-hi agents que s’identifiquen amb el mo-viment d’Economia Social i Solidària i que tre-ballen per assolir els reptes actuals dels entorns rurals. D’aquest procés en van sorgir els cinc ar-ticles inclosos en el llibre. El recorregut dels de-bats ha estat el següent: ens vam trobar l’agost de 2021 en la segona edició de la FESS rural, a la Vall d’en Bas, amb Martina Marcet, Darío Fornas, Ser-gi Saladié i Moisès Mon per parlar sobre la des-possessió dels entorns rurals i la sobirania en la presa de decisions. A Santa Coloma de Queralt, vam organitzar un altre debat sobre feminismes, cures i identitats dissidents, en el qual van ser-hi Pati Homs, de l’Aresta Cooperativa, Belén Alonso Herrero, Esther Comas Navés i Aida Vallès i Ca-sas, del Festival Gai Art; i Aina Roca, d’El Serra-det de Barneres i de Ramaderes de Catalunya (en format vídeo). A l’Escola Agrària de Solsona, vam conversar sobre desenvolupament local i pagesia amb Arnau Vilaseca, de Territori de Masies, Da-vid Vilalta, membre de Biolord, i Sergi Solà, de la cooperativa El Serradet de Barneres i de l’Associ-ació de Pastors i Pastores Formatgers dels Països Catalans. A Saldes vam coorganitzar un acte amb L’Arada creativitat social per discutir sobre transi-ció energètica als entorns rurals: hi van ser Marc August Muntanya, soci de Som Mobilitat; Dolors Pons, alcaldessa de Viladamat; Miguel Angel So-bino, tècnic de la mancomunitat de biomassa del Berguedà; i Maria Jesús Marlasca, membre de la comunitat energètica de Saldes. Finalment, la tar-dor de 2021 a la facultat d’Economia i Empresa de la UAB a Sabadell, vam parlar de governança i vi-des dignes al món rural amb Gustavo Duch, editor de la revista Soberanía Alimentaria, Jordi Escoda, membre de La Titaranya, i Òscar Gussinyer, mem-bre de Resilience Earth.

2. Anàlisi de la despossessió dels entorns rurals Si el subjecte analític d’aquest llibre és la rura-litat, en primer lloc caldria definir-la. Partim de l’evidència que de ruralitat no n’hi ha una d’ho-mogènia. Els entorns rurals, doncs, són espais he-terogenis a nivell social, cultural i econòmic. En comú, però, hi podem trobar les conseqüències del fet d’haver quedat relegats a territoris de segona per un sistema politicoeconòmic que ha concentrat el poder en les ciutats i les seves àrees metropolita-nes. Per desgranar aquesta idea, proposem un petit repàs sobre com s’ha categoritzat l’entorn rural i quins factors han portat aquests espais a l’estat de despossessió en què es troben actualment. Històricament, en el marc català, s’ha encasellat els territoris com a rurals a través de dues dades: la xifra d’habitants i el percentatge de persones que es dediquen al sector primari. Si analitzem aques-tes dades actuals, el resultat és el següent: El Principat català el conformen un 62,71 % de pobles rurals, habitats per un 4,37 % de la pobla-ció de Catalunya (Idescat, 2021). I en posar nú-meros a la pagesia, veiem que només 1,53 % de la població s’hi dedica. Des d’una perspectiva més qualitativa que quantitativa, tradicionalment tam-bé hi ha hagut una caracterització dels entorns ru-rals com espais amb relacions cara a cara, un sentit de comunitat més fort, i molt sovint, amb un control social molt més estricte. Amb això, podríem afirmar que Catalunya és un territori eminentment rural, amb una població cada vegada més urbana? Autors com Henri Lefebvre, John Berger o Fie-drich Engels pronosticaven l’esvaniment de la so-cietat rural durant el segle XX, quan la industri-alització creixent i les dures condicions al camp forçaven l’emigració de xifres considerables de persones que deixaven enrere les vides als pobles per incorporar-se a treballar a les fàbriques de les ciutats. Amb aquest èxode, no tan sols s’abando-naven prats i pastures —que dècades més tard seri-en engolides pels boscos, amb un alt risc d’incendi per aquest abandonament—, sinó que es perdia un «saber fer» tradicional, un tarannà i una cultura. Aquells que van quedar-se, però, no es van escapar del procés d’industrialització capitalista, sinó que el que s’ha anomenat Revolució verda impregna-va els camps de tècniques intensives, industrialit-zava els processos productius dels aliments, for-çava la pagesia a fer grans inversions i, per tant, els desposseïa cada vegada més de la coneixença dels processos. José Manuel Naredo, referint-se a aquest procés, afirma: Alteró el propio metabolismo de los sistemas agrarios y sus relaciones con el entorno: se pasó de unos sistemas que obtenían productividades tal vez modestas, pero que mantenían relaciones estables con el entorno, a otros que al forzar su productividad desestabilizaron estas relaciones en detrimento del patrimonio natural próximo (contaminación, sobreexplotación de acuíferos, deterioro de suelos, pérdida de diversidad, etc.). (Naredo, 2006:49)

En l’actualitat, les línies entre «urbà» i «rural» semblen desdibuixar la dicotomia. Alguns dels au-tors que han tractat aquesta qüestió posen de ma-nifest alguns canvis: en l’àmbit de les telecomu-nicacions, per exemple, Manuel Castells (1996) exposa que les distàncies entre els entorns rurals i els urbans es fan més petites amb una nova ge-ografia de fluxos. Seguint aquest mateix fil, Luis Camarero (2009) considera que s’ha produït una pèrdua d’aïllament del món rural, si es tenen en compte la mobilitat, les comunicacions i les tec-nologies de la informació. Per últim, focalitzant en un aspecte clau com el paisatge, Joan Subirats i Òscar Rebollo (2007) expliquen que, arran de la diversificació en les activitats productives —i, per tant, de la pèrdua d’especialització productiva per territoris—, s’han acabat modificant totalment els espais físics. Amb els canvis esmentats, doncs, tor-na a sorgir la pregunta: podem seguir parlant de món rural? Per tal de conceptualitzar aquestes noves relacions amb l’entorn, s’ha encunyat el terme «rurbà» per trencar amb la dicotomia. Com que veiem la necessitat d’acotar un subjec-te analític, parlarem de «ruralitat» en aquest lli-bre, tot i assumir la limitació que representa el fet d’intentar homogeneïtzar. Ens focalitzarem en tots aquells territoris que s’allunyen dels centres polí-tics i econòmics. Situant-los en el marc geogràfic del Principat català, aquests espais rurals quedari-en fora de Barcelona, de la seva àrea metropolita-na, i de les altres tres capitals de demarcació. Per parlar de la despossessió que han patit els en-torns rurals, i de la relegació d’aquests a mercè de les àrees urbanes, Naredo es focalitza en el canvi de paradigma de la pagesia. Així, la intensificació del sector primari, que s’ha reduït a l’especialització de la producció d’aliments, transformant-los en mercaderies competitives en un mercat mundial, altera totalment la forma de relació amb l’en-torn. Es deixa, per tant, en mans del lliure mercat la llibertat en la presa de decisions de l’abastiment alimentari, i es menysté un saber acumulat durant generacions sobre la terra. Es deixa perdre la ge-neració de cultura enclavada en entorns específics que tenia en compte la sostenibilitat d’aquests. Si aterrem el concepte a casa nostra, n’és un exemple clarificador la problemàtica de les granges inten-sives de porcs a Osona. En paraules del Grup de Defensa del Ter (GDT), en el marc de la publicació dels resultats de la contaminació de les fonts d’Osona i el Lluçanès el 2020: Aquests resultats ens fan plantejar, un any més, que les «solucions magicotecnològiques» proposades per l’Administració com a panacea per a aquesta problemàtica no han servit per a solucionar la problemàtica mediambiental. Sí que han servit als industrials per obrir més i més macrogranges, fins a arribar a una situació que ens semblaria impossible si no fos perquè la vivim. Compartim la comarca amb 1.000.000 de porcs, mentre que, d’acord amb les terres de cultiu disponibles, n’hi podria haver la meitat. Unes terres de cultiu que es consideren necessàries per a les granges, però no per a cultivar-hi el menjar, sinó per a abocar-hi el purí. Es tracta d’abocadors de residus: el menjar dels porcs ve de fora, la carn marxa i es queden els purins. (GDT, 2020). El comunicat del GDT exemplifica clarament les dues opcions a les quals es relega els entorns rurals: proveïdor de recursos o (en aquest cas, la conjunció correcta seria «i») abocador de residus. També podríem exemplificar aquest doble vessant amb l’energia. Tarragona concentra la meitat de l’energia eòlica de Catalunya, i el pla de desenvolupament per les pròximes dècades marcat per la llei del canvi climàtic pretén construir molts més parcs. Tot i que el debat sobre les renovables o el volum d’energia a consumir en els anys vinents és quelcom que no pertoca en aquesta publicació, sí que és interessant veure on se situen aquests parcs i sota quins arguments. Així, Tarragona, per exem-ple, concentra tan sols a la Terra Alta —comarca de 3.000 habitants i dotze municipis, el més gran dels quals és Gandesa— un total de 184 aeroge-neradors repartits entre deu centrals que estan en marxa. A aquests, s’hi sumarien un total de trenta que es volen instal·lar en aquest territori. Que la població de la Terra Alta no necessita tanta ener-gia com la que produeix el seu territori sembla una evidència. El gerent de l’Associació Eòlica de Ca-talunya, Jaume Morrón, té la visió que els parcs eòlics garanteixen la riquesa en zones rurals, por-tant «salaris industrials» (Catalunya Diari, 2019). En l’afirmació es fa palesa la visió economicista del model, i s’obvia la riquesa paisatgística i la pèrdua de sòl agrari. I, per descomptat, s’oblida de la qualitat de vida més enllà dels llocs de treball. A més, caldria veure qui ocupa les feines qualifi-cades i, per tant, ben remunerades. En aquesta lí-nia, el cas de Ribera d’Ebre és paradigmàtic. S’ha situat diversos anys com a líder del PIB per càpita català amb 51.100 €, i s’allunyava estrepitosament de la mitjana catalana, de 30.000 €. Però la Renda Familiar Disponible Bruta (14.600 €), en aquest cas, estava per sota la mitjana (17.200 €) 1. Així, veiem que la població ni consumeix l’energia, ni en surt beneficiada. Per últim, el sector del qual no ens podem obli-dar quan parlem dels entorns rurals com a prove-ïdors de recursos és el turisme. Aquest sector ha fet capgirar completament l’entorn físic, social i cultural de molts espais rurals de Catalunya, i ho ha fet traient autonomia al mateix territori. Les te-ories econòmiques que aposten pel turisme com a model de desenvolupament parlen de «l’efecte multiplicador» d’aquest. Així doncs, sostenen que el creixement turístic afavorirà altres sectors, ja que per al seu desenvolupament caldrà invertir en infraestructures al territori i es generarà més de-manda de béns i serveis. La teoria s’oblida, com se n’oblida en termes generals la teoria capitalista, de la finitud dels recursos naturals que provoca el conflicte de la necessitat entre habitants de prime-ra i de segona residència. A més, el capitalisme també obvia la seva pròpia inestabilitat, que condi-ciona directament la supervivència de la població, lligant-la a un recurs que no controla. Terciaritzar completament el sector econòmic dels entorns ru-rals, en paraules de Darío Fornas, és la mercan-tilització de la natura per inserir-la als circuits globals de consum i implica continuar usurpant i precaritzant els usos tradicionals: l’agricultura, la ramaderia i altres apropiacions sostenibles dels recursos (FESS Rural, 2021). Aquests processos afecten directament l’autoestima i la personalitat de les persones que es dedicaven o es volien de-dicar a la pagesia, i creen paisatges museïtzats per als visitants. La costa catalana és un clar exemple dels efectes negatius sobre la població local i l’en-torn a través del turisme. Aquest sector s’apropia dels recursos naturals, en aquest cas, fins al punt de fer desaparèixer l’activitat tradicional de la pes-ca. Es produeix una gentrificació de l’espai a tra-vés de l’increment dels preus del terreny destinat a la nova activitat, s’expulsa la població originària i, alhora, es relega la població que es resisteix a fer feines no especialitzades i temporals. Aquests tres exemples —la macro-indústria porci-na, els macroparcs energètics i el turisme— posen de manifest la subordinació dels entorns rurals a la lògica urbana, la qual cosa els condemna a ser es-pais d’extracció de recursos, abocadors de residus i espais d’oci per a les classes benestants urbanes. Així, si fixem la mirada al futur, després que les dinàmiques del capital arrasin les comunitats, sembla que només quedaran paisatges abandonats i sòls contaminats.

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà.

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir els comentaris brossa. Apreneu com es processen les dades dels comentaris.