1.- ETXAZURI[1]

El portal del mas Etxazuri domina la vila des d’un petit altell; baixant pel turó, no cal recórrer gaire camí per arribar al centre d’Arrasate. Però més enllà del poble, davant per davant d’Etxazuri, la muntanya Udalaitz crida l’atenció; es mostra com una enorme mola de pedra, amb alzinars al fons i roques al cim. A primera vista costa d’imaginar que aquesta mola de pedra escarpada hagués estat excavada pels miners per extreure’n ferro durant els segles passats, que els carros carregats de mineral anessin guiats per cables fins a la depuradora… Acompanyat amb algú que sap d’història, encara es poden distingir els vestigis d’aquell ofici, perquè, si no, la imaginació difícilment podria esbrinar res semblant. El temps ha amagat profundament les petjades de les generacions anteriors. De fet, pel que fa als oficis i l’estil de vida, els anys 1940-50 probablement s’assemblaven més a l’inici del segle XVIII que no pas al del segle XXI. De petit, quan mirava cap a l’Udalaitz des de la porta d’Etxazuri, a en Txomin potser no li devia costar gens imaginar-se els miners excavant aquelles roques. I a l’esquerra de l’Udalaitz, una mica més lluny, l’Anboto; a l’altra banda, Larregain… Vistes des de l’entrada de la casa, les muntanyes encara conserven l’aspecte antic que la vila ha perdut.

Els voltants d’Etxazuri han canviat des de mitjan segle XX fins ara. Han canviat totes les masies, o gairebé totes. Les que es van buidar perquè no van poder adaptar-se al canvi han desaparegut, moltes sense deixar rastre, i l’espai de les seves antigues teulades vermelles ha quedat cobert d’esbarzer i bosc. El pas dels anys ha esborrat sense pietat les masies que antany es van construir desbrossant boscos i conreant terres, mesurant el temps i calculant les previsions d’una manera molt diferent a l’actual. Les noves generacions han adquirit uns altres llocs de residència i maneres de viure, i en molts casos ni tan sols recorden els noms dels llocs on van néixer els seus avis. La natura té el seu propi cicle vital, la seva pròpia roda, i modifica a la seva manera els espais que els humans abandonen; a això es dedica, i que continuï.

S’ha donat més prioritat, i també s’hi ha dedicat més esforç, a modificar pobles, ciutats i les seves rodalies que a fer viable la vida a pagès. La manera de veure el món i de ser han canviat en una o dues generacions, i durant les properes també seguiran canviant.

Aquí, pels vols d’Etxazuri, ha passat el mateix… El temps no s’atura, perquè ve a modificar-ho tot, i només deixa el passat ancorat enrere.

Al cap dels anys, el fet que la vila hagi anat creixent i estenent-se ha reduït els terrenys de la part de davant d’Etxazuri; a més, a la part de darrere, l’autopista l’ha separat dels prats i boscos que tenia a la vora de la muntanya. Però no ha claudicat del tot davant l’escletxa que aquell mig segle havia portat a la pagesia i a l’agricultura, davant l’època que gairebé ha esborrat de la nostra memòria aquella manera de viure i treballar, i la casa natal de Txomin Iturbe manté l’essència d’allò que havia estat abans. Davant de l’entrada de la masia, hi ha l’hort i el pomerar, i l’estructura de la casa roman al seu lloc original, encara manté el cos original…

Actualment, les antigues masies i la seva forma de vida es consideren sovint bucòliques, però aquella manera de viure tenia un vessant que poc té a veure amb aquesta percepció. En euskara el pagès també s’anomena nekazari[2], i no sense raó; perquè viure al mas suposava treballar amb fatiga, amb una gran fatiga. Així ho recorda la Mariasun, la germana d’en Txomin: «La nostra generació s’ha dedicat a treballar des del naixement. A casa nostra també hi havia boscos i el nostre pare hi anava amb tres nois a fer rolls o el que fos. ‘He d’anar a entrenar’, li deia de vegades en Txomin al pare, i ell li contestava: ‘Quan acabis això hi aniràs’. La mare, en canvi, sortia en defensa del fill, no per oposar-se al pare, sinó perquè li volia obrir camí: ‘Deixa el pobre noi que faci esport’, li deia. La mare sempre el defensava».

Són esdeveniments dels anys 1958-1960; en aquell moment en Txomin ja tenia l’edat suficient per començar a fer algunes feines pel seu compte i assumir responsabilitats. Podia dedicar-se als estudis, a l’esport, als entrenaments i a tot el que volia, però si era capaç de jugar a futbol, també havia de dedicar-se a les feines del mas i ajudar el seu pare.

En Txomin va néixer el 7 de desembre de 1943; el seu nom de bateig era Domingo, Domingo Iturbe, el gran dels sis fills de Pilar Abasolo i Pedro Iturbe. Després vindrien els germans Juan Jose, Antonio i Angel, i les germanes Mariasun i Maixabel. «El nostre germà Txomin era molt generós des que era ben petit. També li agradava la gresca… La resta de germans som una mica més seriosos; bé, tres som més seriosos, i els altres tres més xerraires, o més alegres. En Txomin, era generós fins i tot en el seu humor, i molt obert, potser el més obert de la casa», diu la seva germana Maixabel. Les seves paraules demostren que era l’alegria de la casa, i que l’ambient d’aquelles vivències infantils va deixar una empremta en la memòria de la família. Bromista, divertit i alegre…

Però no era l’única família que vivia a Etxazuri. A més dels sis germans, també hi vivien l’oncle Antonio i la tia Asun (cunyat i germana de la mare) amb les seves filles Idoia i Amaia. I també hi vivia l’avia materna. Els nois (en Txomin i els seus germans) dormien a dalt, i les noies (les dues germanes i les dues cosines), a baix, de dues en dues a cada llit. Els tiets i les cosines van viure a Etxazuri fins que aquestes van tenir uns catorze anys.

«El tiet era txistulari[3], i ens ho passàvem d’allò més bé ―diu l’Angel―; el cap d’any i dies semblants acostumàvem a anar tocant al voltant de la casa, nosaltres amb una olla vella i el tiet amb el txistu». No sempre era festa, és clar, però que dins d’un grup (la gent de casa, en aquest cas) hi hagués algú amb caràcter alegre i divertit feia l’ambient molt agradable, especialment a les llars en què hi havia molta canalla. En aquells anys hi havia bastantes famílies nombroses, conformades pels pares i un munt de fills, i a la majoria dels masos hi havia molta gent: avis, pares, tiets, fills…

No feia gaire que la guerra civil del 1936-1939 havia acabat quan els fills de la nova generació d’Etxazuri van començar a aprendre a caminar, i al poble les empremtes d’aquella guerra eren encara visibles i els seus efectes, ben presents.

La fam, el racionament, l’escassetat i les necessitats de tota mena són temes recurrents dels qui van conèixer i viure aquella postguerra. El racionament dels aliments imposat després de la guerra no va acabar fins l’any 1952. Aquelles necessitats, si més no pel que fa a l’alimentació, es cobrien una mica millor a les masies que no pas als nuclis urbans; la terra, el bestiar… proporcionaven els recursos per fer-ho. Però calien mans per a la feina, i els nens, des de ben petits, començaven a ajudar els pares en les tasques de la casa i assumint responsabilitats; no era d’estranyar que haguessin d’anar al bosc, a l’hort o a fer qualsevol feina del mas, i també a Etxazuri els pares volien l’ajuda dels seus fills per a aquestes tasques. No només era costum, sinó que també era la principal preocupació dels pares de cara al futur donar prioritat al mas i a les feines i necessitats domèstiques. Eren masovers; el propietari de la masia era un senyor que vivia a Gasteiz. El somni de la majoria de masovers era poder comprar algun dia la masia; i aquest era el cas de la Pilar i en Pedro, però el propietari no la volia vendre, ni tampoc va donar permís per reparar-ne la teulada o per modernitzar-la una mica. A més d’encarregar-se de l’hort, el bestiar i els boscos d’Etxazuri, Pedro Iturbe treballava a la Cerrajera (la fàbrica Unión Cerrajera) com a peó. El desig de la mare d’en Txomin, Pilar Abasolo, era arribar a ser propietària de la seva casa natal. «Sempre he tingut por que em moriria abans d’arribar a viure sota l’ombra de casa meva», reconeixia anys més tard.

A les masies, a mitjan segle vint va començar la mecanització; la manera de conrear les terres va canviar i els cultius, també. El blat que se sembrava per fer pa a casa va desaparèixer en pocs anys a les masies de Bizkaia i Gipuzkoa; el blat de moro i els fesols, o els camps de farratge per al bestiar van ocupar els llocs dels antics bladars. També es produí un canvi a la muntanya, i es van reduir les rouredes, fagedes i castanyedes de principis de segle. El carboneig va desaparèixer juntament amb els faigs i els roures. Aquells boscos planificats a llarg termini van ser substituïts per pinedes, que aportaven beneficis econòmics més ràpidament. Els boscos eren una mena de caixa d’estalvis per a les masies que tenien terres a la muntanya, i les pinedes, d’alguna manera, possibilitaven que aquesta caixa d’estalvis fos més propera, més accessible a curt termini. Però cuidar els pins, aclarir-los, talar-los per vendre’ls, recollir-los i amuntegar-los… era una tasca inacabable. Tanmateix, cal recordar que la substitució de castanyers i roures per pins que es va produir a mitjan segle XX o una mica abans no va ser un canvi provocat només per criteris econòmics. Molts d’aquells boscos centenaris de roures i castanyers es marcien afectats per la malaltia i el seu declivi va accelerar l’expansió de les pinedes que ja havien començat a aparèixer. I, òbviament, ocupar-se dels nous boscos requeria treballar a la muntanya. A més, l’atenció quotidiana del bestiar va fer que la vida de les cases de pagès fos encara més esclava. En aquella època i també més tard, l’aportació del fill gran era un deure de la primogenitura a les cases de pagès, i en Txomin era el més gran de la nova generació d’Etxazuri, el primogènit de la casa, és a dir, el que havia de donar continuïtat a la masia.

Es van produir canvis importants en els hàbits de successió de les masies, principalment a mitjan segle XX i als anys següents. Els nens i joves van començar a anar primer a l’escola i després a les fàbriques; a pagès arribava la modernització, el cooperativisme, la mecanització, els canvis en la ramaderia…

Quan en Txomin va néixer, la guerra de 1936-39 ja havia acabat, però no encara la Segona Guerra Mundial. Aquell any el Govern basc estava a l’exili, i el seu president, Jose Antonio Agirre, viatjava per tot el món, de París a Nova York, de Londres a París… a l’encalç dels seus anhels. Creia que la victòria dels aliats a la Segona Guerra Mundial seria una victòria antifeixista, i, per tant, una victòria antifranquista. Creia i volia, que la continuïtat del règim de Franco fos l’establiment d’una República democràtica, que juntament amb l’alliberament d’Espanya satisfés la lliure voluntat de Catalunya i Euzkadi. Així el Govern basc, que a causa de la guerra va haver d’exiliar-se, podria tornar a la seva pàtria…

Cridant a combatre el feixisme, el gener de 1945 es va crear el batalló basc per lluitar contra Alemanya, juntament amb els aliats. Efectivament, el batalló va anar a aquella guerra que va acabar a mitjan 1945, però Franco i el franquisme van romandre inalterables, vencedors, i, a més, per molt de temps.

Abans d’acabar la Segona Guerra Mundial, precisament l’any 1943, va sortir de la presó Juan Ajuriagerra, que estava empresonat a Santoña des que va signar la rendició de l’Euskal Gudarostea[4] l’agost de 1937. A la presó es va convertir en un dels principals referents dels gudaris[5] bascos presos. Ell va dirigir, primer a la presó de Larrinaga a Bilbo i després a Burgos, la primera obra col·lectiva escrita a la presó: la revista “Espetxean”[6]. Amb els treballs que s’hi publicaven es pretenia demostrar que els presos tenien la moral alta; eren contes, algun còmic i una mena de cartes. La revista vessava nostàlgia a dojo, amor al poble; volia reflectir que no s’havia perdut l’esperança i que el País Basc veuria la llum algun dia en el futur.

Tot i així, eren temps molt difícils per als presos i les seves famílies, així com per al conjunt de la societat. El franquisme, que acabava de començar, volia una societat vençuda i subjugada, volia una societat censurada. Els que havien perdut la guerra tornaven en silenci i capcots de les presons i dels batallons de treballs forçats. Semblava que la derrota encara no havia tocat fons; el xim-xim constant del cel amenaçador franquista ho cobria tot, ho amarava tot, i només l’empenta d’una nova generació va poder destapar l’autocensura, la síndrome del vençut, la por…

 

2.- L’ESCOLA

Així com molts pagesos de la seva edat, en Txomin va començar l’escola des de molt jovenet; pel camí, molt a prop de casa seva, s’ajuntava amb Miguel Angel Laspiur, i, ja arribats a la vila, amb Esteban Arana. Tots tres eren amics des de la infància, i més tard també van compartir militància i multitud de peripècies.

Va començar en una escola de monges (La Merced) a cursar allò que en aquella època s’anomenava “pàrvuls” i avui en diríem educació infantil. L’escola no estava gaire lluny d’Etxazuri; era si fa no fa un petit passeig.

Avui, la vila d’Arrasate ha arribat pràcticament a les portes d’Etxazuri. Fins i tot en la infantesa d’en Txomin, la distància que separava el mas del nucli urbà i el seus habitants no era llarga; però eren dos mons diferents. En aquells anys d’infantesa, quan va començar a anar a l’escola, en Txomin també va descobrir el xoc entre el món de pagès i el món urbà, que sovint es reflectia com l’enfrontament entre el món que s’expressava en euskara i el que s’expressava en castellà. «Ens deien casero borono, perquè parlàvem en basc», explicava en Txomin, però ell es reafirmava amb fermesa com a pagès: «Jo soc fill de pagès, fill d’Etxazuri». Havent baixat de la masia, d’un món que només s’expressava en basc, va haver d’anar a l’escola i parlar en castellà al convent de les monges. «Només parlàvem en euskara i gens en castellà»; anys més tard recordava que havia rebut bons cops de regle a la closca, o que havia de posar la mà i paf! O una hora al passadís… Perquè parlar en basc, no saber castellà, o parlar-lo malament eren motiu de càstig. En aquell ambient feixista i opressiu de la postguerra, per no haver de patir aquella tirania, per evitar d’alguna manera aquella humiliació, alguns recorrien al castellà; en determinats pobles, molts van passar al castellà, tot i que les seves famílies fossin totalment bascoparlants. Uns altres no ho van fer, i en Txomin tampoc; ell es va afermar en aquest xoc, en aquesta pugna. Hi veia, d’una banda, la seva identitat, la seva basquitat; i per l’altra, l’actitud amenaçadora del caràcter aliè que s’imposava a través del castellà. Sense necessitat de cap raonament polític profund, va poder copsar la primera clau del problema nacional.

Tanmateix, aquell ambient franquista que es va estendre per mantenir-ho tot i tothom sota la uniformitat no el va amansir a l’escola, ni el va fer endarrerir-se en els estudis; tenia instint per aprendre coses i tirar endavant en qualsevol circumstància. En acabar l’horari escolar, havia de tornar ràpid a casa. «A casa sempre hi havia coses a fer: cuidar el bestiar, conduir els bous, serrar troncs o qualsevol altra feina. En aquella època els pagesos estàvem lligats a la casa a causa de la feina», deia en Txomin en un enregistrament fet a Baiona l’any 1979 amb Jose Luis Arrieta “Azkoiti” i Jose Manuel Pagoaga “Peixoto”.

Els diumenges eren dies de missa. En aquella societat cristiana no estava ben vist no anar a missa els diumenges; s’hi havia d’anar, i en tornar a casa els preguntaven quin mossèn havia fet el sermó… La mare d’Etxazuri, la Pilar, era molt cristiana i molt creient. «El pare, en canvi, ateu», afegeix la Mariasun. Després d’haver dedicat els matins dels diumenges a les qüestions de l’ànima, les tardes eren totalment festives, i els nens i joves del poble es dedicaven a jugar entre amics a futbol, a pilota o a uns altres passatemps. Van jugar partits formidables al gran pati de l’Escola Professional.

La necessitat i el fet de no tenir cap altre remei acostumen a ser mestres severs, i quan va passar del convent de monges a l’escola Hermanos de San Viator, en Txomin ja havia après una mica de castellà; allà va realitzar els anomenats Estudios Primarios. Tots els seus germans i germanes van passar per San Viator. Aleshores tant ell com els seus amics ja havien passat de la infantesa a la joventut, i aprofitaven tots els moments que podien, per exemple al pati de l’escola, per jugar a futbol, «i vinga jugar entre pedres. Jo feia de porter».

En Txomin i els seus amics aviat van aprendre a treure profit a aquells matins de diumenge. Sortien d’hora de casa com si anessin a missa de vuit i jugaven a futbol o anaven al frontó del col·legi a jugar a pilota fins que se’ls embotornaven les mans. De la mateixa manera, durant les estones lliures de l’escola, jugaven a futbol, a pilota o esperaven l’arribada del camió que venia a repartir fruita a les botigues del poble. En Txomin explicava com feien la malifeta més grossa que es pogués imaginar: «Quan Gironza arribava amb el camió al ultramarins Kukuene, esperàvem que entrés a la botiga; llavors, ens omplíem la pitrera amb taronges de la caixa del camió, i fugíem d’allà… Després, ens menjàvem les taronges i jugàvem a pilota. Així passàvem el temps».

Però aquells eren els únics moments per jugar i passar una estona amb els amics: els dijous, els diumenges i durant els patis de l’escola; és a dir, els períodes de descans i prou.

Els franciscans d’Arrasate tenien un cor a la seva església, i ell en va formar part, juntament amb Esteban Arana. En Txomin tenia afició i talent per cantar; «tenia bona veu i bona oïda; comparat amb nosaltres era un bon cantant. El seu germà Jose també hi va anar, a l’Escolania», explica Arana. El fet de participar i cantar en aquell cor, juntament amb la facilitat per aprendre cançons, l’ajudaria a gaudir de la seva passió pel cant durant tota la seva vida.

El convent de les monges estava al costat del de Sant Francesc. «El va fundar Juan de Araoz», explica Xabier Zubizarreta, l’exalcalde d’Arrasate. Juan de Araoz era un indià que va tornar amb diners i va construir una església per salvar la seva ànima. «El que volia Juan de Araoz era portar aquí els jesuïtes, per ensenyar Humanitats, Llatí, Literatura i matèries similars als joves d’Arrasate ―continua Zubizarreta―, i els jesuïtes li van respondre que no; que si volia, a Gasteiz sí, però que aquí no. Tanmateix, ell es va mantenir ferm en la seva intenció, perquè volia que l’escola fos aquí, i va arribar a un acord amb els franciscans, que van venir a impartir aquelles classes que ell plantejava i a dirigir el convent. Més tard s’hi van instal·lar els mercedaris; una part era l’església, una altra el convent, i un dels altres edificis laterals era una mena d’hospital que acollia la gent que vivia al carrer. Era un asil, una mena de residència, encara que se’n deia hospital. Posteriorment, aquell edifici va ser la ikastola; més endavant, durant un període que estava tancat, els joves del poble el van ocupar com a gaztetxe[7]. Més tard, va passar a ser de l’Ajuntament, ja que en temps de Mendizabal l’Estat espanyol el va adquirir durant la desamortització… L’Estat no l’havia inclòs al registre reial, encara que era propietat seva, i ara també ho és. Però l’Ajuntament sí que el va registrar. Tres anys després, els franciscans també ho van fer; van fer el que s’anomena el “Registro Contradictorio”. I es va iniciar un litigi entre l’Ajuntament i els franciscans. Al final, l’Ajuntament hi va realitzar algunes obres i actualment és la biblioteca, “Kulturate”, i disposa de diversos serveis culturals. A partir de llavors, els franciscans van marxar d’aquí. A més, ara també és una mena d’alberg, i estan a punt de tancar l’església; només l’obren de tant en tant, i pretenen dessacralitzar-la. En Txomin va formar part del cor d’aquesta església que té aquesta història tan llarga i plena d’avatars».

Formant part d’aquell cor, una vegada va cantar a la basílica de Begoña de Bilbo; una altra, a Zarautz…

 

[1] Significa “casa blanca”.

[2] El terme “nekazari” significa “agricultor, llaurador, pagès” i està basat en la paraula “neke” “fatiga, cansament, esgotament”.

[3] Músic que toca el txistu, un instrument de vent molt popular al País Basc, semblant a la flauta.

[4] L’exercit basc.

[5] La paraula “gudari” s’utilitza per referir-se a les persones que fan la guerra o lluiten per Euskal Herria.

[6] Significa, “A la presó”.

[7] Casal de joves autogestionat.