És aprendre a valdre’ns pel nostre compte, a no ser populars
i, de vegades, a rebre crítiques; i a fer causa comuna amb altres
persones identificades com al marge de les estructures, per tal de
definir i buscar un món on totes puguem prosperar. És aprendre
a agafar les nostres diferències i convertir-les en fortaleses.5
(Lorde 2023: 129)

L’objectiu d’aquest volum és formular un marc d’anàlisi per a la literatura gallega des del pensament descolonial. En aquest sentit, el que pretén és proporcionar eines per fer una relectura més exhaustiva d’un sistema literari que encara necessita aquesta revisió i obrir, així, una porta perquè en el futur es puguin dur a terme més estudis des d’aquesta òptica, tant d’obres canòniques com de contemporànies.
És inqüestionable que, fins ara, el sistema literari gallec no ha integrat de manera conseqüent una anàlisi que, com intentaré explicar, no és merament un exercici d’historiografia literària, sinó una reformulació de les bases de la crítica i de l’escriptura amb remarcables conseqüències socials. Si bé és cert que, des que vaig escriure la primera versió d’aquest text fins a aquesta versió final impresa, s’han publicat dues aportacions importants, concretament Galicia e o decolonialismo (2022), coordinat pel Grup d’estudis Galiza e o decolonialismo, i un número monogràfic de la revista Clara Corbelhe, «Poder e colonialidades: Espanha na Galiza de hoje» (2021), el treball teòric en general i el literari en particular són ben lluny d’estar consolidats en la manera com parlem, en la teoria i en la pràctica, del nostre sistema cultural.
Abans de res, és important entendre els motius pels quals aquesta mirada ha estat absent fins ara en el camp literari gallec. El primer té a veure amb el fet que, tant des del nacionalisme polític com des del literari, sembla que hi ha un consens generalitzat d’alinear Galícia amb els pobles oprimits i d’eximir-la, com a nació, de qualsevol complicitat en l’opressió d’altres pobles. Aquest discurs, que analitzaré al primer capítol, amaga algunes complicitats colonials que les estructures polítiques, econòmiques i literàries gallegues han exercit de manera força acrítica.
En segon lloc, l’absència d’aquest enfocament teòric segurament també té a veure amb el risc de posar a debat, en un sistema literari pràcticament ocupat en exclusiva per persones blanques, perspectives que provoquen una revisió total de la seva estructura. Així, mentre que els espais hegemònics no tenen cap problema a exercir una crítica agressiva i insultant cap a aquelles persones que en queden fora (particularment, autores feministes i dissidents sexuals i de gènere), sembla que la revisió d’autores o autors des d’enfocaments feministes o descolonials desautoritza aquestes altres crítiques i les situa en el lloc d’allò pamfletari, tot ignorant que la crítica que es fa des d’aquestes bases no parteix de cap dèria, sinó d’un corpus teòric ampli i reflexionat durant molt de temps.

El plantejament d’aquest llibre, doncs, no és assenyalar de manera concreta autores i autors com a «racistes», sinó oferir un marc que permeti transformar un discurs arrelat i insidiós amb unes profundes conseqüències socials. Per descomptat, aquesta aportació també inclou exemples concrets que il·lustren els elements teòrics que s’hi defensen, però l’important serà entendre que els discursos colonials i racistes són estructures que cal visibilitzar, debatre i reflexionar perquè puguin ser transformades. En aquest sentit, els exemples d’aquest llibre no són més que una mostra; no aspiren a constituir un corpus tancat, ni de bon tros jeràrquic. Això vol dir que no han estat seleccionats com «els més» representatius d’un fenomen, sinó simplement com a representatius i, per tant, indicatius de la necessitat de reflexionar-hi.
Un tercer element que impedeix la mera enunciació dels discursos crítics des de la perspectiva descolonial i antiracista té a veure amb la percepció des de la blanquitud que té la societat gallega. Si ens fixem en el sistema literari i, en general, en els espais de representació pública, sembla que a Galícia només hi viuen persones blanques (amb les
excepcions recents d’Ana Peleteiro i Trisha Fernández). Òbviament, això no és veritat: fins i tot si Galícia no és una comunitat amb una alta recepció de persones migrants, sí que hi ha una població migrant i/o racialitzada6 assentada des de fa molt de temps (la diàspora capverdiana a la Mariña, sense anar més lluny), les anomenades «migrants retornades», amb una posició també intermèdia i interessant, una gran població de persones negres adoptades (ara ja adolescents i adultes) i, per descomptat, una població gitana que hi ha estat assentada des de fa segles. Totes aquestes persones existeixen, a la comunitat gallega, però sembla que no es troben o que només apareixen en certes representacions en la literatura en llengua gallega. L’argument percentual, com veiem, resulta problemàtic, entre d’altres coses perquè, sigui quina sigui la proporció, les persones racialitzades existeixen a Galícia i resulta impossible que s’apropin a una literatura que o bé les omet totalment o bé les representa com a objectes o de manera denigrant. I encara és més difícil que s’animin a crear-ne sense fer una anàlisi crítica de la literatura gallega blanca.
Finalment, si bé totes les comunitats blanques i occidentals tenen una certa responsabilitat a l’hora de desconstruir les seves bases colonials i racistes, aquesta tasca és encara més urgent en el cas gallec. Fins i tot si a Galícia no hi visqués cap persona racialitzada, aquest exercici seria fonamental com un veritable acte de justícia cap a aquells pobles que suposadament ens importen (els nostres «irmaus», dels quals parla Celso Emilio Ferreiro) per establir aliances que vagin al cor de les opressions. Resulta realment paradoxal que des de la literatura gallega es veneri la mateixa «literatura universal» blanca, masculina, heterosexual i en llengua hegemònica que precisament exclou el gallec d’aquest mateix concepte. En comptes de decidir establir un cànon que creï aliances amb aquelles que, com diria Lorde, queden «al marge de les estructures» (Lorde 2023: 129), insistim a traduir majoritàriament les mateixes obres i a publicar el mateix tipus de textos que consoliden representacions colonials i racistes.
Mentre continuem fent servir les nostres Altres per definirnos indirectament a partir de la comparació, perdem l’oportunitat de «definir i buscar un món on totes puguem
prosperar», un món en què aprenguem «a agafar les nostres diferències i convertir-se en fortaleses» (Lorde 2023: 129). L’objectiu d’aquest llibre, doncs, és pensar com la literatura gallega s’ha anat construint també mitjançant les exclusions i representacions colonials de les seves Altres i intentar, a partir d’aquesta anàlisi, promoure un diàleg necessari per remoure la terra sobre la qual vam assentar la casa de l’amo, fent servir les paraules d’Audre Lorde, amb la finalitat de buscar nous fonaments.