Epíleg de Maternitats congelades, d’Anna Rebés
Hi ha dies que hi penso. Que penso en per què m’ha passat això a mi, i quan ho faig, se m’obren dos camins. Un és fàcil i s’acaba abans: pensar que m’he equivocat, que he prioritzat malament a la vida i que he pres decisions que m’han anat arraconant en aquest espai tan petit que ocupo ara. Aquest primer camí, sincerament, em fa sentir malament, per la culpa, bàsicament, per pensar que soc jo l’única responsable del que m’ha passat i que m’ho he de gestionar soleta i com pugui.
L’altre camí és el col·lectiu, i aquest em fa sentir millor. No per allò de «mal de muchos», no, aquest camí és el que em connecta amb totes les persones amb qui m’ha tocat viure la vida, les que conec i les que no, que també acompanyen. I fins i tot em connecta amb les persones que m’han precedit i les que vindran després. Totes acabem passant per situacions similars. Definitivament, aquest segon camí és el que em reconforta i em fa moure. Em fa parlar i preguntar. I em fa constatar que les nostres vides no són esdeveniments aïllats que comencen i s’acaben en elles mateixes. Les nostres vides no s’expliquen sense el context, l’entorn i les circumstàncies en les quals es desenvolupen.
Passo de pensar en el perquè m’ha passat això a mi, a preguntar-me per què ens està passant. Per què en som tantes a les sales d’espera de les clíniques de reproducció assistida?
I aquí és on tot comença.
Sí, ja he dit abans que jo vaig néixer el 1978, el mateix any que la Louise Brown, la primera nena nascuda per fecundació in vitro al món, però també va ser l’any que a Espanya es va autoritzar la primera manifestació feminista pel 8 de Març després de la dictadura franquista.
I em sembla interessant veure aquestes dues coses evolucionant a la vegada. Dos rius paral·lels que configuren el meu imaginari. Que em van fer creure dues coses que no eren certes; d’una banda, que la ciència havia guanyat. Que finalment teníem el control. I de l’altra, que les dones, després de tants anys de lluita, havíem arribat a algun lloc una mica amable.
Però estava equivocada… Quan fas quaranta anys sembla que ja has de tenir algunes certeses a la vida, però el que pesa més segueixen sent les coses que no saps.
La ciència. La investigació sobre la reproducció humana, que va començar com un repte mèdic per entendre i controlar el misteri de la vida, però sense suposar un impacte evident en la societat. Sí que és cert que pretenia solucionar casos concrets d’infertilitat en la parella, i en algun cas ho arriba a aconseguir, un impacte positiu per tant, però el seu radi d’acció era molt limitat. Parlem de tractaments molt cars que s’aplicaven exclusivament a parelles amb prou diners per pagar-los, heterosexuals i amb problemes de fertilitat, que en aquell moment era una cosa molt menys habitual que avui. Aquest marc, però, no inclou dones soles ni parelles de dones, aquestes no entren en la conversa de la reproducció assistida fins molt més endavant, qüestionaven idees i creences massa arrelades com la família, la providència divina en tot el tinglado…, allò d’«aviat et quedaràs embarassada, si Déu vol». Un debat encès que va fer aparèixer grans lemes que ja han quedat per la història, com el de «esto es un desmadre, queremos padre y madre». Aquesta lluita es faria uns anys més tard i, per sort, a Espanya es guanyaria, no com en altres països on encara avui es limita l’ús de tècniques de reproducció assistida a problemes diagnosticats d’infertilitat en la parella heterosexual.
A finals dels vuitanta, però, la reproducció assistida seguia sent una cosa allunyada de la gent, una cosa que podies veure a les notícies però que quedava circumscrita a l’esfera científica. Com arribar a la lluna que, sincerament, més enllà del joc entre potències per veure qui la té més llarga, d’entrada, no saps ben bé de què ens serveix. D’acord, aquí se m’ha vist el llautó… clarament la meva terrenalitat malaltissa no em deixa ni pensar en la lluna; evidentment, arribar a la lluna és una fita rellevant per l’ésser humà, però el que vull dir és que no va tenir un impacte directe evident en la vida de les persones.
En el cas de la reproducció assistida, a més, durant molts anys, les parelles que s’havien de sotmetre a algun tractament d’aquest tipus no ho deien, va anar creixent així un tabú i un secretisme que en alguns casos arriba encara als nostres dies i segueix ressonant en tot plegat, i que contribuïa a què seguís sent una cosa totalment invisibilitzada.
Encara havien de passar uns quants anys perquè la reproducció assistida es convertís en un factor clau en relació als canvis d’hàbits reproductius de la nostra societat, el comodí d’or, el pedaç perfecte per tapar un problema estructural que fa molta mandra arreglar.
Però tornem al 1978, mentre al Regne Unit ja celebraven el primer èxit de la reproducció assistida, a Espanya tot just es reprenia la democràcia, el debat polític i la lluita feminista que s’havia reprimit violentament amb l’arribada del Franquisme. Durant la Segona República, ja havia existit un moviment feminista molt potent i esperançador, la guerra, però, el va tenyir de necessitat. Calia que les dones republicanes substituïssin els homes a les fàbriques mentre ells combatien i morien al front. Calia posar les dones també al servei de la lluita antifeixista. El 1938 hi va haver l’últim gran acte reivindicatiu del 8 de març al Cinema Monumental de Madrid, on fins i tot va intervenir la vicepresidenta de les Corts Republicanes, Dolores Ibárruri, la Pasionaria, i on milers de dones van omplir la sala reclamant la construcció d’un país igualitari.
I després, merda.
Quaranta anys de franquisme. Quaranta anys de clandestinitat i repressió pel moviment fins al 78. L’any que jo neixo. L’any de la Constitució, aquella que té set pares però que no té cap mare. I l’any en què es torna a permetre a les dones, de manera pública, reivindicar els seus drets. Sortir de la clandestinitat, perquè durant la dictadura hi va haver moltes dones treballant incansablement per revertir la situació, però les dificultats eren moltes i els canvis possibles, pràcticament imperceptibles.
Comença a caminar de nou el moviment feminista amb una feina ingent per davant. Només a tall de recordatori, durant el franquisme les dones no podien treballar ni obrir-se un compte corrent sense el permís del marit. La Llicència Marital, que tractava a les dones casades com a menors d’edat, no va deixar d’existir fins el 1975. Aquest recuperar l’autonomia, la capacitat de prendre decisions, de treballar i ser independents econòmicament de la parella, es tracta de canvis importantíssims que es van fer de manera molt ràpida i sense massa reflexió. Què suposava per les dones aquesta incorporació al mercat laboral més enllà dels evidents en termes de realització personal, d’autonomia i llibertat?, com impactarien aquelles vuit hores de treball fora de casa en les dones si aquest pas no anava acompanyat de canvis en l’estructura de cures i sosteniment de la vida? Però tot això no va entrar en el debat. L’objectiu era clar, demostrar que podíem, i la queixa no sumava en aquest objectiu. Nosaltres faríem el que feien els homes, però ells no farien mai el que fèiem nosaltres. I així segueix, amb comptades excepcions.
El mercat de treball estava dissenyat per homes i per ser ocupat per homes, que després de treballar arribaven a casa on les seves parelles tenien cura de tota la resta. Tot. Molts homes no es van adonar que tenien fills fins que aquests entraven caminant un dia al menjador, però fins aquell moment no els recorden, no s’hi relacionaven, amb els bebès. Amb aquest panorama, les dones espanyoles als anys setanta i vuitanta van obrar el miracle, es van incorporar massivament al mercat laboral i alhora van sostenir les famílies en solitari i van progressar professionalment amb les mateixes exigències que els homes; bé, una mica més, perquè havien de demostrar que es mereixien aquella oportunitat que els estaven oferint. Per tant, contentes, agraïdes i sense queixar-se. Només faltaria.
Jo n’he sigut conscient més tard, de tot això. En aquell moment no m’adonava que la meva mare era una heroïna, que a finals dels setanta, i sense haver fet els trenta, ja tenia tres fills i s’havia tret les opos per ser funcionària com a professora de francès en un institut. Ens portava a l’escola i ens recollia, ens comprava la roba i ens la rentava, ens portava al metge i ens donava el xarop quan calia, ens omplia la nevera i ens organitzava els àpats.
Així va ser sempre, i quan jo ja entrava en l’adolescència el que recordo és el so de la cullera remenant el Nesquik.
A casa sempre hem estat més de Nesquik que de Colacao. La meva habitació estava paret per paret amb la cuina. I el capçal del meu llit donava precisament allà, al costat de la nevera, d’on ella treia la llet i es preparava el seu punt final del dia. Quan jo ja feia estona que era al llit, pensant en les meves coses, és quan ella començava el ritual. A mi en aquells anys em treia de polleguera, ho he d’admetre, perquè començava aquell so del metall repicant el vidre i el clinc-clinc s’expandia pel marbre fins arribar amplificat a la meva orella. I sabies quan començava, però no podia saber mai quan acabaria, sempre durava més del compte. Ella seguia i seguia… El que feia jo era tapar-me el cap amb el coixí desitjant que acabés. Ara, en canvi, el que veig és a la meva mare cansada, amb el pijama posat, la cuina recollida i assaborint la satisfacció d’haver-ho fet un dia més. Crec que no és massa conscient de què està remenant la llet, té la mirada fixada en un punt indeterminat de la paret, entre el sòcol i l’interruptor, i els pensaments la fan passejar per la casa repassant cada una de les habitacions on tots ja som al llit i sap que segurament el petit es tornarà a despertar aquesta nit; pels volts de les dues és quan la crida. «Mare!». I ella hi anirà, i per sort és menuda i es pot ficar al llit amb ell perquè pugui tornar a conciliar la son. Després, pensa què podem dinar demà, mira l’hora i decideix que s’espera vint minuts més i així pot posar l’assecadora i quan es llevi ja estarà tot sec i la podrà plegar…I jo, com a bona adolescent emprenyada, m’acabava adormint amb el coixí tapant-me el cap. L’adolescència és complicada.
Ara ho faria diferent. Aniria a fer-la petar amb ella. Què?, com estàs?, com ha anat el dia?, com ens organitzem per demà?
Davant d’això, una part del feminisme va sortir disparat, va buscar en la no maternitat la sortida a aquesta situació. Associar el fet de ser mare i tenir cura dels fills a un concepte castrador, antic, de dona submisa i sotmesa als dictats del patriarcat. Una paraula que pot fer mandra, ho entenc, és difícil arribar a abastar-la tota i poder-la definir, però posar nom a les coses és l’inici i la clau per poder-ho canviar tot. Als anys noranta una dona radicalment moderna, independent i feminista, decidia no tenir fills, o com a mínim, endarreria la decisió. D’aquesta manera, s’acabava aquesta doble vida, aquesta doble càrrega i aquest sobreesforç per arribar a tot amb un somriure. El camí per equiparar la nostra realitat amb la dels homes era el de renunciar a ser mares.
També et dic que, després d’haver estat de cara als fogons i els biberons durant segles sencers, entenc perfectament aquesta fugida endavant, sense buscar massa el matís, segurament havia de passar aquest temps i calia agafar aquesta perspectiva per poder-ho mirar ara, amb la distància, i poder desxifrar si és que ens ve de gust a nosaltres o és una cosa imposada… A veure, el patriarcat, que per simplificar vindria a ser un senyor amb barret de copa i puro, a mi m’ha dit sovint que hauria de tenir ganes de coses que no m’han vingut mai de gust i no les he fet… Ara, en canvi, crec que soc jo la que tinc ganes de ser mare…, està malament? Hauria de saber explicar millor el perquè? Ho he de justificar? No és fàcil saber per què vols ser mare. És més fàcil identificar si ho vols o no ho vols, i potser no se’ns ha de demanar més.
Les adolescents dels anys noranta vam créixer amb aquests imaginaris, la maternitat feia nosa, era un obstacle per poder aprofitar les oportunitats que teníem al nostre abast i que les nostres mares no havien tingut; tampoc dic que decidíssim no tenir-ne, de fills, però en cap cas ho prioritzàvem ni ho planificàvem gaire. Els estudis, la vida social, la iniciació professional amb les primeres feines precàries, seguides de les segones feines precàries, alguna estada a l’estranger per tenir idiomes (que si no, no et voldran enlloc), la colla, que en aquella època era multitudinària, amics i amigues per tot arreu tota l’estona, els amors d’estiu i els d’hivern, els d’aquí i els de més enllà… Evidentment, no hi havia massa espai per pensar-hi i tampoc hi havia res ni ningú que ens advertís que aniria bé saber una mica què volíem fer al respecte. Que tot tenia un límit, vaja.
A vegades penso que això de tenir fills és una cosa que biològicament està dissenyada per no pensar-s’ho massa, és el resultat d’una relació sexual, una situació idealment agradable, molt poc reflexiva, molt instintiva i primària. Si hi dones gaires voltes es fa difícil no trobar-hi pegues.
I tot i que el patriarcat, el senyor del puro, hagi utilitzat la maternitat i la criança durant moltíssims anys per sotmetre la dona i relegar-la a les tasques de reproducció i cura, no podem renunciar sempre a les coses que es volen apropiar els que ens volen mal… Si no, acaben guanyant… Què vol dir?, que voler ser mare és de dretes o reaccionari?
Mira, per exemple, l’YMCA de Village People (també del 1978), seguirà sent sempre un himne gai, més enllà que el Trump se l’hagi apropiat en els seus actes de campanya i intenti seguir-ne el ritme fent moviments espasmòdics i feixistes. No podem deixar que guanyin i que hi hagi coses que ja només ells puguin tocar.
[…]