L’envelat lluminós. Capítol 1

Tres caps d’espelma encastats al coll de tres ampolles buides il·luminaven un racó de la sala gran de Cal Dimoni. Aquella era una de les poques estances del vell casalot on encara no es veien els estels a través dels forats oberts entre les teules.
—Em sembla que ja arriben —va dir en Manel, recolzat a l’ampit d’una finestra que amb prou feines conservava alguns vidres.
Tot i la foscor, quan es va obrir la porta tota la colla va reconèixer la Mireia, en Lluís i en Xavier.
—Ja era hora, nois! —va dir la Cesca.
—Us ho heu pres amb calma —va afegir la seva germana. La Mireia les va tallar en sec.
—No ha estat culpa nostra. Com que demà és Sant Bartomeu i la fàbrica tanca, avui m’han fet treballar el doble. I fins fa una estona no han apagat els forns!
La Mireia, com la Pepeta i la Cesca, era de les grans de la colla. Des que al febrer havia fet els nou anys treballava en una de les fàbriques de vidre que proliferaven pels voltants de Sants. No era l’única de la colla que treballava però era la que tenia la feina més dura.
—No us queixeu —va dir en Xavier, el seu germà, fent un somriure—. Portem teca de la bona!
En Lluís, el petit dels tres germans, va obrir una cartera escolar atrotinada i en va treure un grapat de fulls groguencs.
—Més romanços! —va cridar.
Tota la colla s’hi va acostar. Des de feia temps el que més els agradava era reunir-se en aquell casalot abandonat del centre de Sants per llegir els romanços que compraven als venedors ambulants que els exposaven penjats d’un cordill pels carrers i places. En aquests fulls solts s’hi explicaven tota mena d’històries, sovint en vers. Les preferides de la colla de Cal Dimoni, amb diferència, eren aquelles que parlaven de fantasmes, d’ànimes en pena i de criatures sobrenaturals. Asseguts a terra al voltant de les espelmes, els més grans llegien en veu alta aquelles històries tot abraçant en Magí, el més petit de la colla, que feia un parell de setmanes que havia complert dos anys i escoltava els grans amb els ulls ben oberts.
A la colla de Cal Dimoni eren vuit: els tres germans Cano (la Mireia, en Xavier i en Lluís), les dues Biosca (l’Adela i la Cesca, que ja tenia deu anys i era la gran del grup), els dos Miró (en Manel i en Magí) i la Pepeta Gelabert, l’única que venia sola perquè el seu germà ja era gran i no volia saber-ne res, de la canalla.

(…) Continua la història a L’envelat lluminós, d’Oriol Canosa i Lali Miró.