Fragment de Les cançons perdudes d’en Xesco Boix, de Carla Aledo i Maria Mora.

Al carrer se n’està preparant una de bona: avui és Festa Major.

—L’escala més a la dreta, que les banderoles queden tortes —va dir la noia de la brigada mentre supervisava que l’envelat quedés perfecte.

Els veïns i veïnes havien cedit els balcons per penjar-hi els domassos, podaven els geranis vermells perquè lluïssin i només quedava per penjar la garlanda de llums. De ben segur, des de l’última Festa Major, la meitat de bombetes s’havien fos.

La Rita, la de tercer, la de la classe de les girafes, que sempre tenia bones idees, avui n’havia tingut una de boníssima.

—Ei!, què us sembla si avui tots els de l’esplai ens posem la samarreta vermella?

—La que ens vam estampar a les colònies de l’any passat? —va preguntar la Jana.

—Ei! —va fer en Nil, de primer—. I per què no traiem també els capgrossos que s’estan omplint de pols a ballar?

—Bona pensada!—van cridar alhora tots els de l’esplai.

La plaça havia quedat preciosa, l’ocasió s’ho mereixia. Aquest any la Festa Major no era una festa qualsevol. Aquest any, petits i grans, especialment els més menuts, estaven ben nerviosos.

—Janaaaaaaa! —va cridar la Rita.

—Janaaaaaaaaaa, corre! Janaaaaaaaa, corre, que en Xesco ja és aquí!

La Rita i la Jana estaven ben emocionades. En Xesco acabava d’arribar a la plaça per fer-hi un concert. Feia dies que no paraven d’escoltar les seves cançons a tot arreu. A l’escola, a l’esplai, al cotxe, al tren, a la muntanya, a la platja… I a tothora: mentre esmorzaven, mentre dinaven i mentre sopaven.

En Xesco era inconfusible. Sempre anava amunt i avall amb la seva guitarra, el faristol i un cançoner. Duia una barba negra molt frondosa, unes ulleres molt grosses i una gorra grossa també de color negre. En Xesco era el millor del món tocant la guitarra, cantant cançons i explicant històries. I no només perquè ho diguessin la Rita i la Jana, sinó perquè tots els infants ho deien. I, sabeu una cosa? Quan tots els infants coincideixen  en  una  cosa  i  a  l’uníson,  poques  vegades s’equivoquen. I aquesta vegada, no hi havia excepció, aquesta vegada també tenien raó: en Xesco era el millor i punt. Ell i la seva guitarra, que junts feien una parella de deu, com tots els dits de les dues mans juntes.

Els nois i les noies de l’esplai van començar arribar a la plaça. Els més grans portaven els capgrossos. No els va costar trobar-se perquè la Rita realment havia tingut una idea genial proposant que tothom de la colla portés la samarreta vermella de les colònies.

—Ehhhh, anem a abraçar a en Xesco —va dir en Nil, que portava el capgròs de bruixot.

I la resta no van poder-hi estar més d’acord.

—Ai, mare meva! Nois i noies, no us podeu imaginar quina una me n’ha passat! Tinc un problema greu, gros i grupal —va dir en Xesco amb una veu de preocupat, trist i ben atabalat.

—Què ha passat? Què passa, Xesco? No ens diguis que et fa mal el coll i no podràs cantar, ehhhh.

—I ara! Quan us dic que és un problema greu, gros i grupal és perquè és un problema greu, gros i grupal. Sabeu el meu cançoner, aquella llibreta que sempre m’acompanya, on hi anoto totes les cançons i històries?

—Aquell llibret mig esparracat de color vermell?

—Exactament, el de color vermell. El cançoner de color vermell, quina desgràcia.

—Però què ha passat, Xesco? L’has perdut?

—No pas! L’he obert per deixar-lo a punt al faristol, i no us podeu imaginar què ha passat. És buit, han desaparegut totes les cançons. Les pàgines han quedat en blanc, s’han esfumat les lletres.

—Però, però… Xesco, i ara què farem? Com podràs cantar sense la llibreta?

—Doncs això és el que estava pensant, que no sé pas com m’ho faré. Vaja, és que és quasi impossible que ho pugui fer. Hauré de marxar sense cantar.