La Sandra a Tots els regnes de la terra

La novel·la de no ficció Tots els regnes de la terra, de Daniel Bastús, narra el procés de subjectivització política de la Sandra, la protagonista del llibre. Tot seguit, us hem preparat tres extractes sobre tres moments del procés vital d’aquesta militant de la PAHC de Sabadell.

Una possible explicació del que havia passat aquella tarda de dimecres, des de la tribuna de la distància, és que l’univers solipsista de la Sandra s’havia esberlat tan bon punt havia accedit a aquella sala i havia començat a sentir les històries de la resta. On havia estat fins aleshores? De debò aquella gent vivia a la seva mateixa ciutat? De cop i volta, constatava els mesos que portava tancada en si mateixa com un mol·lusc: feia segles que no deixava que una altra persona li entrés dins. Cap balança trucada hauria pogut dictaminar que alguna penúria aliena tenia més consistència que la seva. I de cop i volta, allà estava ella, de lloros contra terra, travessada per aquelles històries com per totes les fletxes d’un carcaix! Com podia haver estat tan egoista? La vergonya i la culpa amb què havia acudit per haver perdut pis i empresa es mantenien estables, però el seu objecte mudava: el motiu pel qual en aquells moments desitjava que la terra se l’empassés fins a l’endosfera era per haver cregut que el seu cas ―el d’ella, que no havia de patir per un sostre i un plat a taula gràcies al Sergio― mereixia alguna atenció al costat del d’aquella gent. Si ella ―insistim: per qui el fet de no poder apuntar la Zoe a tenis havia constituït en algun moment una font de preocupació― s’havia considerat una desgraciada, com s’havia de sentir aquella tal Ahlam, magrebina de vint anys, embarassada de vuit mesos i amb un fill petit en braços, que estava sola al món i que aquella mateixa nit no tenia ja on dormir? Havia sentit fàstic de si mateixaper haver-se pretès col·locar al seu mateix nivell.
Tot aquest procés no passava desapercebut als ulls dels seus amics. Per primer cop en els últims dos o tres anys, era la Sandra qui dinamitzava les trobades; i tampoc en el sí d’aquests encontres tenia la mateixa actitud que en els darrers temps: d’alguna manera, es diria que estava més vital, més segura i alegre. També les seves opinions polítiques havien canviat, i en aquest sentit ni l’Abel ni la resta entenien perquè d’un dia per l’altre la seva amiga se’ls oposava frontalment quan invocaven, com havien fet de forma conjunta tantes vegades, programes polítics com el de Plataforma per Catalunya. La Tania es mirava tot allò des de la distància. Tot i que les dues amigues havien passat de puntetes sobre l’affaire del bloc de Salt, i malgrat que la seva relació es mantingués estable, a ella no se li escapava la magnitud de les erupcions que la Sandra estava vivint, i ja començava a rossegar-la el dubte sobre fins on arribaria tot plegat.
Al voltant del bloc famós, que ja coneixia de sobres de fotografies, vídeos i dissenys, s’aplegava una multitud que la Sandra mai havia vist agrupada al voltant d’un mateix propòsit (fora, és clar ―tot i que no té gaire sentit que això computi― d’en el seu estimat Santiago Bernabéu). Centenars i centenars de persones estaven plantades davant l’edifici sota les primeres llums i les últimes boires, travessades per aquell to verdós poc sistemàtic que els conferia un aire de milícia arreplegada. D’on sortia tota aquella gentada? La Sandra tenia constància que la PAH era una organització articulada més enllà dels límits de Sabadell, però d’alguna manera la seva imaginació havia estat incapaç fins aleshores de previsualitzar altres assemblees en la seva forma física i no només nominal. Va sentir-se sobrepassada. De debò formava ella part de tot allò? Va endinsar-se en la multitud. Al seu voltant rostres durs i alegres saludaven els reforços. Com en el campament de defensa d’un castell saxó assetjat, aquí i allà estendards improvisats subratllaven la procedència de les diverses comitives (“PAH Gandia”, resava un cartell de cartró enganxat a un pal d’escombra que sostenia una senyora llatina de mitjana edat amb qui es va creuar al llindar de l’aglomeració, però també “Lleida”, i “Bages”, i “Terrassa”, i “Ripollet”…). Els primers tambors africans començaven a retrunyir com laudes furiosos. Podia mastegar-se, carnós, un cert aire de satisfacció. Un grup de Sabadell que havia pernoctat a l’edifici els va sortir a l’encontre de seguida.

 

Més informació

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada

scroll to top