Catalunya, postfeixisme i sobirania popular

Ignasi Bernat i David Whyte

 

En les setmanes precedents al referèndum d’independència de l’1 d’octubre de 2017, manifestacions espontànies es succeïen amb càntics de “No Passaran”, “No tenim por” i altres himnes de resistència anti-franquista. Llavors vam escriure: “si això sembla una escena del fosc passat d’Espanya és perquè una repressió política a aquesta escala no s’ha vist probablement a Catalunya des de Franco.”[1]

Les dotacions de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil van ser enviades a Catalunya després que el Parlament aprovés el 6 i 7 de setembre les lleis del referèndum i de transitorietat jurídica. Aquesta situació no tenia precedents. Per primer cop des de la Guerra Civil, Espanya va adquirir el caràcter d’una força invasora amb la inaudita rutina de les patrulles de la Guàrdia Civil.

Actuant sota una combinació d’ordres del Partit Popular al govern i un poder judicial notòriament conservador, la Guàrdia Civil va incautar octavetes, pamflets i paperetes electorals a milers i va arrestar a propietaris d’impremtes d’aquest material delictiu. Es va entrar per la força als edificis del govern, mentre alts càrrecs del govern van ser detinguts. A alguns llocs com a Vitòria, la policia va entrar i clausurar una xerrada feta per polítiques de l’esquerra independentista. Els jutges espanyols van ordenar a Vodafone i Movistar bloquejar l’accés a les webs del govern català ref1oct.eu, una entre les més de 140 webs clausurades, i moltes més pàgines que tenien anuncis del referèndum van ser arbitràriament tancades. L’ús dels poders d’estat excepcionals van ser ampliats a les oficines de correus, que van rebre l’ordre d’obrir el correu “sospitós” i comprovar si contenia material relacionat amb el referèndum.

La forma de la seva arribada semblava la d’una força invasora, encara que una de còmica. Espanya va fletar tres vaixells per transportar i acomodar 6.600 policies, i el més visible, amarrat al port de Barcelona, ​​estava adornat amb imatges dels dibuixos animats de Looney Tunes, personatges com Piolín, el Correcaminos i Daffy Duck. Les escenes violentes posteriors de la Guàrdia Civil i Policia Nacional colpejant, arrossegant i disparant bales de goma als electors l’1 d’octubre, van provocar que molts es preguntessin si això era un retorn als dies més foscos de l’Espanya franquista. I, tanmateix, enllaçar Franco amb aquesta “invasió de Looney Tunes” sembla exagerat; és una connexió que, fora de Catalunya, la gent veu difícil de prendre’s seriosament. Després de tot, Franco era feixista, i això no és feixisme.

Però si no era feixisme, s’hi assemblava molt. Vam veure, molt clarament, un espectacle deliberat de violència policial per part d’un estat determinat a evitar que qualsevol sentiment popular fos expressat als carrers, a les urnes o en mitjans de comunicació autoorganitzats. La repressió política ha estat deliberadament dirigida als polítics i ha intentat explícitament evitar el funcionament del govern. El gabinet espanyol unilateralment es va fer càrrec del pagament dels creditors de la Generalitat per evitar qualsevol despesa relacionada amb l’organització del referèndum. Un sorprenent total de 712 alcaldes ha estat acusat d’”assistir al referèndum”, molts d’ells han estat interrogats per la policia. En aquest context, les paraules de Pablo Casado (que actualment és el president del PP però llavors era diputat) contenien una amenaça: “si Puigdemont declara la independència de Catalunya, pot acabar com Companys”. Casado va retrocedir ràpidament, dient que “només” estava amenaçant en empresonar al president. Però tots els catalans saben exactament què volia dir: Companys va ser el president executat per Franco el 1940.

 

L’Estat postfeixista

Si l’Estat espanyol no és franquista o feixista, llavors, com podem descriure aquest moment de repressió política, un moment d’autoritarisme que sembla haver sorprès a tants observadors externs? Una cosa és clara: la violència que vam testimoniar i patir l’1 d’octubre, el subsegüent assetjament policial, la detenció o l’empresonament d’activistes socials des del referèndum no pot ser entesa en un buit històric. La història ens pot ajudar a entendre aquesta reacció per part de l’Estat espanyol.

Si aquest mode de nacionalisme espanyol té certa ressonància amb el feixisme de Franco és perquè les connexions entre les dues formes de govern mai van ser completament separades per la transició i per l’acord constitucional de 1978. Per copsar aquest gir històric argumentem que l’estat espanyol és postfeixista.

Aquesta introducció intenta comprendre el llegat històric del règim de poder contemporani a Espanya i les seves pràctiques de govern. Som conscients de la tendència entre l’esquerra de fer un ús excessiu del terme feixisme per referir-se i condemnar les pràctiques autoritàries dels governs occidentals. Malgrat tot, des de la Segona Guerra mundial fins a l’actualitat, de tots els països que van ser governats per forces feixistes, incloent Alemanya, Itàlia, Grècia i Portugal o Espanya, és només al cas espanyol, probablement, al qual es pugui aplicar aquest terme. Són les seves particularitats les que fan que s’hagi d’aplicar aquesta noció. Itàlia i Alemanya van passar per diversos processos d’expulsió del feixisme de les institucions i depuració de la pràctica de govern com a resultat directa de la derrota militar. Grècia i Portugal per la seva economia política i llargues dictadures són més comparables a la situació espanyola. Però, malgrat tot, per raons molt diverses, aquelles dues dictadures van ser exposades a processos de reparació, memòria i judicis penals que van ajudar a expulsar i a purgar el feixisme del sistema de govern. Aquest no és el cas espanyol. Aquí el règim de poder mai va ser desafiat profundament.

Emprem el terme postfeixisme per remarcar clarament que avui l’Estat espanyol no és feixista, però al mateix temps per subratllar que els romanents del feixisme de Franco en els modes de poder econòmic, cultural o polític mai van ser completament eradicats. És a dir, la forma de la memòria històrica preservada per l’estat, l’estructura constitucional, l’administració de la política, la policia i l’exèrcit i, un nombre crucial de qüestions d’estat han evitat o bloquejat la completa cesura i transició del règim previ.

En el context espanyol, el règim postfeixista és el resultat d’un procés de formació d’estat que va començar l’any 1939 a través de les institucions clau de poder (policia i exèrcit, sector financer, mitjans de comunicació, esfera cultural, etc). L’acord postfeixista va assegurar la immunitat i impunitat per les elits franquistes quan la transició havia de marcar el naixement d’una nova relació entre ciutadania i estat[2]. El manteniment d’aquelles elits en posicions clau dels negocis i la política va ser un preu a pagar per la concessió de drets civils bàsics. Per tant, les relacions socials profundament desiguals que existien sota el règim franquista no van ser qüestionades en la transició formal a la democràcia. També és important reconèixer que el franquisme va ser capaç de consolidar cert suport a la brutal repressió política no només entre les elits, sinó també entre alguns sectors més amplis de la població. Això es va produir en gran part com a resultat d’un període fordista[3] relativament curt, entre 1959 i 1973, que va millorar les condicions materials de vida per alguns sectors clau de la classe treballadora[4]. En aquest sentit, el règim franquista als anys seixanta i setanta es va mantenir no només per por a la violència de l’estat, sinó també a través d’un corporativisme feixista que buscava un suport públic més ampli. Potser el més significatiu, entre aquests suports al règim, va ser el de l’església catòlica que va tenir un paper molt important per consolidar l’acceptació popular del franquisme des del començament de la dictadura.

Després de la mort de Franco i la transició cap a la democràcia, el règim “postfeixista” de 1978 va establir una base molt diferent per a la seva pròpia legitimitat. Però, enlloc d’implicar una completa ruptura amb el feixisme del passat, la transició, de fet, va conservar algunes continuïtats importants amb el règim anterior. Es poden comprendre aquestes continuïtats a través de 3 dimensions àmplies: institucions culturals, econòmiques i estatals. Són aquestes característiques del règim postfeixista les que necessitem considerar amb més detall per entendre el conflicte als Països Catalans.

[1] Ignasi Bernat i David Whyte, By trying to stop Catalonia’s referendum, they’ve sparked something much bigger, Red Pepper, 22 de setembre de 2017 disponible online a: https://www.redpepper.org.uk/by-trying-to-stop-catalonias-referendum-theyve-sparked-something-much-bigger/

[2] Josep Fontana, 2014. La formació d’una identitat. Una història de Catalunya. Barcelona: Eumo.

[3] El terme Fordisme s’utilitza per descriure un sistema social que utilitza un forma d’organització de l’activitat industrial basada en la producció en massa (relativament alta), salaris i consum de masses. Normalment es refereix a la transició al consum massiu en societats que van començar als Estats Units a principis del segle XX.

[4] Isidro López i Emmanuel Rodríguez, 2010. Final de ciclo. Financiarización, Territorio y sociedad de propietarios en la onda larga del capitalismo hispano 1959-2010. Madrid: Traficantes de Sueños.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada