La poesia va morir al segle XIX, si fa no fa quan va morir Déu, i va caure, també, l’Antic Règim, i la gent no va tenir altre remei que fundar-se ella mateixa, mentre la gran burgesia desplegava la seva iniciativa i la seva agressivitat en la construcció d’empreses i estats nacionals, entossudida a acumular riquesa d’un cap a l’altre del planeta. La poesia es va dessacralitzar i, vinculada a la nova sensibilitat urbana («agitada ciutat plena de somnis on l’espectre en ple dia s’agafa al passejant»), després de Les flors del mal, ja no podria apel·lar a motlles clàssics i patrons definitius, sinó que s’hauria de resignar a morir dins dels seus termes, amb la seva crosta de metàfores obsoletes, i ressorgir d’una altra manera.

La poesia, com el propi ésser humà, és obvi que té un destí necrològic, precisament per la seva intricada vitalitat. És tan versàtil i canviant que es difon i desapareix, no es veu enlloc i encara la podem inferir de gairebé tot. La poesia busca un present en el qual l’experiència i la consciència es renoven. És tot i res, i sucumbir forma part del seu tarannà, de la mateixa manera que de les avantguardes poètiques del segle XX se’n derivava establir-se com a tradició. I és que la poesia, com va dir Victor Vasarely, «és sempiternament una altra cosa».

Concretem més, què és el poema? És un combinat de paraules, signes de puntuació i espais en blanc articulats d’acord amb un sentit i una intenció, que és la de realitzar-se com a poema. Però no existeix una substància poètica que doni lloc a poesia, el que existeix és una pluralitat d’entitats textuals que aspiren a la seva realització com a poemes.

Però el poema, fins i tot quan es realitza, ho fa determinadament i provisional, establint lligams amb les condicions de context. El text en si no és més que una aspiració, una virtualitat, una proposta que busca la pròpia realització presentant-se i reclamant atenció mitjançant un llibre o altres processos extratextuals. El poema no consisteix a atrapar alguna essència purament poètica, sinó a establir relacions textuals i contextuals. És petició que expressa un ésser solitari en la fragilitat del seu destí, és paraula incauta davant les coercions del poder, és memòria obstinada d’un temps, però és quelcom radicalment inconclús. Són els lectors els que acaben de realitzar el poema, tot insertant-lo en una comunitat poètica o creant fins i tot aquesta comunitat.

La poesia és tan lliure, tan oberta, tan qualsevol cosa, que costa veure-la com a res concret, imaginar-la com un tot classificable, com un contingut o una forma, com un objecte o un tema. És aquesta incertesa, inquietud i agitació, això és la poesia, la consciència moderna que la llengua i, amb ella, totes les coses humanes, estan en destret. La poesia sempre està en crisi, morint-se i naixent, i és fonamentalment imperfecta.

Hom va sentir la necessitat d’escriure per replantejar-se les coses, per fugir de la vida quotidiana, mentre la complexitat (l’oculta complexitat de les coses) i les paradoxes esdevenien obsoletes, empipadores, quan no sospitoses. S’esfondrava el projecte d’una societat millor (ara es tracta més aviat de fer-se ric com abans millor), mentre la poesia es devaluava fins a esdevenir insignificant. Es deia que es preferia allò objectiu i allò precís, quan era més aviat tot el contrari: s’exigia el que era dominant, el que era normal. Allò normal, que és un aliment compost d’ignorància selectiva, cinisme i abandó ben avalat, que els serveis informatius i els altres difonen diàriament d’una forma seriosa, amable i amb aires de moralitat. És el límit d’allò que és real i el que és fictici, el que és bo i el que és dolent, establert per l’ordre del poder que, per descomptat, recompensa el conformisme.

Llegir poesia és anar contra corrent. És a dir, que és morta i és viva. És la disposició paradoxal de la poesia el que li dóna sentit, perquè, sense contrasentit i sense desvergonyiment, la poesia seria com un sermó religiós o un discurs polític o un sospir petit-hamburguès. Són les paradoxes el que li atorguen validesa. Sostinc, així, de forma més o menys resistent i variable, que la poesia és, com el gat de Schrödinger, morta alhora que viva.

Joseba Sarionandia

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc utilitza Akismet per reduir el correu brossa. Aprendre com la informació del vostre comentari és processada