Introducció al llibre Futurs (im)possibles coordinat per Rubèn Suriñach i Eva Vilaseca

El llibre Futurs (im)possibles està carregat de futur. D’un futur ja no només possible, sinó estimable, preciós, desitjable. D’un futur que no perviu i es reprodueix en un abstracte i llunyà endemà, sinó que sorgeix, muta i s’expandeix des de l’avui; des de la mirada dels que desafiem la negror del present, posant-nos, cada dia, les ulleres de l’esperança —com a requisit indispensable pel que vol persistir i lluita— i arremangant-nos per construir un futur per a totes.

I no: aquest no és un llibre de ciència ficció. En tot cas, és un exercici de política ficció ancorat en un diagnòstic realista, que mira de cara la profunditat de la crisi ecosocial, i es planteja què cal fer per revertir la cursa suïcida a la que porta massa temps empenyent-nos el capitalisme. I ho planteja de la mà de persones brillants: activistes, estudioses, artistes, pencaires; artesanes del canvi social; persones que, des de fa anys, posen les seves ments i els seus cossos al servei de la transició ecosocial.

El llibre parteix d’un diagnòstic clar i cru, de la mà de l’Alfons Pérez i l’Olga Margalef i la seva anàlisi de la crisi ecològica i les crisis bessones que són la climàtica i l’energètica. L’obra continua amb l’anàlisi dels orígens econòmics de la crisi ecosocial, amb en Josep Manel Busqueta i en Rubén Martínez que, de la mà d’un fuet, desgranen el Capitalocè com a era geològica provocada pel capitalisme.

A partir d’aquí ens submergim en els dos grans marcs econòmics que han de marcar els contorns del nostre sentit comú: l’economia ecològica (amb el Claudio Cattaneo i l’Enric Tello) i l’economia feminista (amb l’Elba Mansilla, la Mag Melara i la Mireia Bosch); un escenari que ens mostra les cares ocultes de l’economia i ens proposa invertir de dalt a baix les prioritats del funcionament del nostre sistema econòmic. Segueix la Carmen Madorrán, que obre el meló de les necessitats i, especialment, ens ajuda a diferenciar necessitats, desitjos i satisfactors, per poder posar límits i tenir eines per abordar de manera democràtica la necessària priorització d’usos dels recursos.

Un cop explorats els marcs, l’Adrià Garcia ens porta del què al com, i explora diferents teories de canvi, de l’aplicació dels punts palanca de Donella Meadows a l’anàlisi del sistema de l’habitatge cooperatiu a Catalunya. I arribats a aquest punt, toquem el moll de l’os: quines propostes estratègiques de transició tenim avui sobre la taula? I, sobretot, com es complementen? Federico de Maria explica la seva proposta del Green New Deal amb el Decreixement, i estableix ponts tant amb la proposta de Green New Deal de l’Emilio Santiago Muiño (on les polítiques públiques i l’Estat han de tenir un paper central en la transició) com amb la proposta de Decreixement autogestionari del Luís González Reyes, on els comunalismes i les lluites del carrer són l’eix de rotació de la transició. La Yayo Herrero conclou el bloc amb la seva mirada sobre la transició ecosocial justa, que marca una direcció clara a l’hora d’abordar els processos de canvi ecosocial: la dimensió social de la transició ecològica està al centre, així com la necessitat de fer un esforç gegantí per afavorir el canvi cultural.

A partir d’aquí, anem sumant peces estratègiques a aquesta visió més sistèmica del canvi ecosocial: primer, el Jordi Garcia, l’Eva Vilaseca i el Rubèn Suriñach exploren el paper de l’economia social i solidària en la transició, i desgranen les seves potencialitats i, especialment, els reptes que té davant aquest vector democratitzador de l’economia. L’Ivan Miró i la Laia Forné fan tot seguit una geneologia de la construcció dels comunalismes i les experiències històriques i presents de col·lectivització de recursos —i formes de vida—, posant-hi la mirada de la transició ecològica.

I als capítols finals aprofundim en alguns aspectes troncals a l’hora de plantejar la transició. Els primers són de l’Àlex Guillamón i l’Álvaro Porro, cadascú des del seu àmbit de treball, que exploren experiències d’innovació en política pública i aprofundiment democràtic per a la transició:  com ara la consulta del Yasuní a l’Equador i les assemblees ciutadanes pel clima, en el cas de l’Àlex, o la coproducció de polítiques d’economia social i solidària en el cas de l’Álvaro. Segueixen la Nerea Morán, l’Erika Zárate i l’Òscar Gussinyer, amb dos articles que exploren el bioregionalisme com a perspectiva per repensar l’ordenació territorial i els models de desenvolupament local i comunitari perquè s’ajustin als contorns que els sistemes naturals disposen. Després, el Jose Luís Fernández Casadevante (Kois) ens submergeix en l’apassionant repte del canvi cultural, explora el paper de l’educació, les indústries culturals i els mitjans de comunicació en la transició, i posa en valor totes les alternatives existents com a ancoratges claus des dels quals promoure el canvi cultural necessari.

I arribem al final, amb l’article de l’Eva Vilaseca i el Rubèn Suriñach, que recull i analitza l’experiència dels tallers de construcció participativa d’escenaris de futur de la campanya Futurs imPOSSIBLES. En el text s’identifiquen les possibles disrupcions ambientals i socials que ens  poden impactar els propers anys i, sobretot, es desgranen els aprenentatges estratègics generats per les més de 600 participants en els tallers d’arreu del territori. I tanquem el llibre amb unes conclusions breus, tres reflexions pensades, sobretot, perquè orientin l’acció dels diferents moviments i actors que lluitem per una transició ecològica justa.

Però, com veureu, aquest llibre no conté només articles, sinó que hem volgut abordar l’exploració d’aquest altre futur també des de l’emoció, generant uns petits grans interludis que ens connectin amb altres llenguatges, que ens ajudin a deixar de pensar en la transició i ens permetin també sentir-la. I ho fem amb les il·lustracions de l’Aida Iglesias de Prada, els poemes de la Blanca Llum Vidal, la Gemma Casamajó i l’Adriana Bertran, i les cartes des del futur del Rubèn Suriñach.

Amb tot això, esperem que aquest llibre contribueixi a la construcció d’un nou sentit comú ecosocial.

 

Futur proscrit

El futur és avui un pres fugitiu.

Un personatge tumultuós a qui l’status quo tem; a qui els que manen perceben com una amenaça contra l’estat present de les coses.

No és més que un delinqüent que s’amaga per totes les atrocitats que porta a l’esquena.

Al futur no se l’ha d’interrogar, ni mirar, ni escrutar, no: se l’ha de cancel·lar.

No volen que el mirem perquè ens pot retornar imatges de canvi; imatges de revolució; imatges sobre el gran renaixement de la Història.

No volen que el mirem perquè tenen por que, en visualitzar el camí de la victòria, ens adonem que avui, entre totes, portem el germen de la revolta.

Tenen por que ens adonem que el capitalisme té els dies comptats i que nosaltres, les revoltades, anem carregades —a mans plenes— de llavors del futur.