BALLANT ALS MARGES: EL PODER TRANSFORMADOR DE LES RAVES
Un article de Joane Unanue Moyua, Irene Perez-Mallaina Otazua, Manuel Sordo Ruiz, Clara Dominguez Gallardo, Oriol Cruz Trullàs i Olivia Pazos Iturrioz al llibre Adobant l’arquitectura II. Organització cooperativa i món professional. (Curs 2023).

Introducció
A finals de 1950, a Londres, es comença a utilitzar el terme rave per descriure les festes autoorganitzades a llocs abandonats o zones rurals(1). Ens preguntem si podem extreure aprenentatges d’aquesta contracultura. Alguns d’aquests interessos
són:
• La seva forma d’autoorganització i com aquesta afecta els valors col·lectius interns o la capacitat d’inclusivitat espacial.
• El procés d’elecció del lloc on es realitzen i la modificació dels territoris que arriben a aconseguir aquests espais degut a la seva localització i temporalitat.
Un bosc, un descampat, un túnel, sota un pont, un edifici abandonat. No volen molestar a ningú ni que ningú els molesti. La rave és un moviment clandestí basat en la música electrònica que va sorgir com a resposta a les restriccions horàries, econòmiques, estètiques, de gènere, raça i edat imposades pels cànons socials (2).
El terme rave significa ‘deliri’ i es va utilitzar per primera vegada per descriure aquest tipus de festes clandestines des de finals dels anys cinquanta fins a l’Anglaterra de Margaret Thatcher. Durant la dècada dels vuitanta, el moviment va atraure multituds, però els polítics reaccionaren negativament fins al punt de prohibir aquestes reunions amb el suport de la premsa sensacionalista i sota el pretext del consum de drogues.
Davant les sancions i accions policials, els seguidors de la cultura van buscar alternatives per continuar celebrant aquestes festes, canviant de localització a cada trobada i instal·lant-se a zones periurbanes o allunyades dels nuclis urbans, situant-se generalment en edificis abandonats o grans esplanades que faciliten la instal·lació de l’equip de música.

Metodologia
Amb la finalitat d’abastar l’ampli marc d’estudi que són les raves, s’estableixen tres casos d’estudi diferenciats amb un paràmetre d’agrupació en funció del nombre de participants i, per tant, de la dimensió, l’escala de l’esdeveniment. La selecció dels tres casos d’estudi pretén establir un criteri comparatiu que permeti definir les diferents estructures organitzatives i espacials que conformen aquestes festes, i així respondre als tres interessos que tenim i hem presentat a la introducció: l’autoorganització, l’elecció del lloc i la seva transformació.

Escala «S»: Amama Gauak, a Donosti
El primer cas que analitzem i el de menor escala és el de La Perla Negra al Monte Igeldo, País Basc. Va ser organitzat per un col·lectiu de trenta persones diverses a qui els unia el gust per la música electrònica. S’havien conegut en punxades, sessions de diferents persones que barregen música amb dos plats i una controladora entrellaçant una cançó i la següent, tot i que també s’agrupaven i es coneixien de ràdios alternatives. Es van arribar a celebrar fins a un total de quatre festes com a resposta a les necessitats d’oci i lleure just després de les restriccions derivades de la gestió de la pandèmia generada per la Covid-19.
Reinvertint els guanys de la festa van aconseguir construir una coberta de forma temporal en un edifici en ruïnes als peus d’un penya-segat del Monte Igeldo. S’hi podia accedir amb cotxe des d’una carretera propera, a cinc minuts de Donosti, i l’últim tram, més escarpat, es feia a peu. Després de la quarta convocatòria, el col·lectiu va deixar de fer raves, però la implicació personal en l’organització i el gaudi d’aquests esdeveniments va crear uns vincles forts entre els integrants del grup. Això ha estat traduït en col·laboracions professionals entre ells i un reforç de la cooperació amb els veïns.

Escala «M»: La Peza, a Granada
Passant a una escala intermèdia, analitzarem la celebració que va tenir lloc al municipi de La Peza, a Granada, durant la nit de Cap d’Any del 2022. La rave va començar la nit del 30 de desembre i es va allargar durant vuit dies, fins que es va desallotjar pacíficament i sense intervenció de la policia.
Fins a deu col·lectius de música van escollir un terreny del municipi de no més de 1.200 habitants per organitzar una festa per on van passar fins a 5.000 persones, incloses veïnes de La Peza i, fins i tot, el seu alcalde.

Escala «XL»: Burning Man, als EUA
El darrer cas i el de major escala és el festival Burning Man. Des del 1986, i durant una setmana a l’any, es construeix una ciutat que acull més de 70.000 assistents que són artistes, creadores i organitzadores comunitàries que cocreen l’esdeveniment. Va començar de forma il·legal i, amb els anys, s’ha constituït en una empresa que ha aconseguit mantenir els deu valors inicials de la convocatòria, entre els quals hi ha la voluntat de no deixar traces, l’autoorganització o l’esforç comunal. Les persones que hi participen acudeixen en automòbils preparats per a les condicions intempestives del desert i, en arribar, despleguen les seves estructures per obtenir ombra i recer durant aquesta setmana. En aquest festival no s’utilitzen els diners més que per comprar gels i cafè. Cada individu ha de portar allò necessari per sobreviure i oferir alguna cosa a la comunitat en forma d’intercanvi, així que hi ha gent que es dedica a cuinar i dona menjar a la comunitat, altres ofereixen espectacles, arranjaments de bicis, etc. Entre tots, s’aconsegueix erigir una ciutat temporal amb totes les necessitats que comporta suplertes mitjançant intercanvis.
Situat al desert de la reserva natural de Black Rock, als EUA, el Burning Man és el cas més allunyat físicament del nostre context. L’entrada general ha arribat a tenir un cost en la darrera edició de 537 $. Si fem comptes amb les seves 66.000 persones que compren l’entrada, i les 4.000 que surten a un preu reduït de 190 $, ens dona un volum de més de 36 milions de dòlars. Una recaptació que serveix per finançar els vistosos escenaris mòbils de prestigiosos estudis d’arquitectura com MVRDV o l’estudi BIG. Unes estructures temporals —dissenyades cada cop amb tecnologies més sofisticades i sempre prioritzant la sostenibilitat— que erigeixen cada any. Tot i això, mantenen els seus valors d’inclusió i les persones amb recursos baixos poden demanar un tiquet especial que permet l’accés gratuït.

Girant l’estigma
Un cop explicats els tres casos d’estudi, donem pas a un desglossament dels punts més interessants que hem pogut analitzar i en els quals hem pogut trobar una connexió organitzativa amb l’Economia Social i Solidària, així com una connexió espacial amb l’arquitectura, que creiem important per a una visió global d’aquest fenomen. «La rave és més que música i droga; és un estil de vida i unes creences, un comportament de tipus ritual. (3)

Secret location
L’elecció de la localització és un dels passos més complexos per organitzar una rave. Hakim Bey (4) descriu les seves Temporary Autonomous Zones amb dues característiques principals: la relació amb l’espai —ocupació o il·legalitat— i l’acotació en el temps —temporalitat. Veiem com a Donosti es feien passejades per triar el lloc que millor complís amb les necessitats de no molestar, no ser vistos, complir una mínima accessibilitat per muntar els equips durant l’arribada de la nit i tenir un aixopluc de la pluja. Així, trobaren un edifici en ruïnes en una zona no urbanitzable i rural de protecció especial. De la mateixa manera, el moviment M23, organitzadors d’aquestes festes per tot Europa, havia desplegat observadors fins a trobar l’emplaçament de La Peza. D’altra banda, veiem com el Burning Man ha de transformar-se en una organització legal després de ser desallotjat per la policia de la seva primera localització. Va començar realitzant-se per part dels fundadors Lara Harvey, Jerry James i alguns amics a Baker Beach per celebrar el solstici d’estiu; la platja era el millor lloc per cremar un home de fusta (d’aquí el nom). La dimensió del ninot que cremaven va anar en augment, de 2,4 m a 12 m, així com el nombre d’assistents; fins que, al quart any, la dimensió de l’esdeveniment ja era tan gran que la policia va prohibir la crema. L’any següent, el 1991, van decidir traslladar-la al Black Rock Desert, una reserva natural, i des de llavors no han canviat de lloc. Actualment, la seva dimensió és de 70.000 assistents, i l’expansió no sembla un problema per a la seva organització interna, ja que pretenen arribar als 100.000 assistents els anys vinents. Aquest cas ens parla de com la pressió de l’Estat incita el canvi de localització constant, o la regularització de les seves situacions en forma d’empresa; per això, les convocatòries que són il·legals són amb secret location.

Sense ànim de lucre
En tots tres casos, trobem unes estructures que, com fan les organitzacions de l’Economia Social i Solidària (ESS), existeixen per respondre a necessitats centrades en les persones, i no per generar una acumulació de capital. Independentment de l’escala, no s’incita al consum per part de l’organització; simplement, es demana col·laboració en el muntatge de les actuacions artístiques o la neteja per emfatitzar una vegada més les relacions horitzontals, de comunitat i el suport mutu.
És interessant veure com, malgrat que el festival Burning Man hagi hagut d’evolucionar per la seva escala a una Societat Limitada, mantenen el seu objectiu de ser una societat sense ànim de lucre. És destacable el fet que actuïn amb valors de l’ESS, tot i adoptar una figura jurídica mercantil que no els obliga a mantenir aquests principis i criteris en el funcionament i gestió de l’empresa. Actualment, els beneficis es reinverteixen en el següent esdeveniment o s’utilitzen per ajudar col·lectius que comparteixen els seus ideals. Aquesta reinversió dels guanys és un paràmetre comú a totes les escales analitzades, encara que en el cas del Burning Man sorprèn pels números que ha arribat a assolir.

Un no al creixement?
D’altra banda, cal destacar que es pot reconèixer com l’escala afecta l’autoorganització d’aquests moviments respecte a la voluntat de les organitzacions de fer créixer el nombre de participants.
L’organització donostiarra, que és la més petita i propera a barris residencials, limita els assistents a trenta persones. El seu temor al creixement es pot atribuir a la por per una possible actuació de la policial o al respecte pels veïns propers, amb els quals s’havia negociat l’ús de l’espai.
Aquesta decisió no la veiem reflectida de manera tan exigent en les altres dues organitzacions, que gaudeixen d’espais més amplis. Veiem com, a partir de l’escala mitjana, poden reivindicar com a valor la inclusió radical de totes les persones que vulguin assistir-hi, sense importar si poden aportar capital o quina edat tinguin. És especialment interessant la barreja d’edats que s’aconsegueix en els dos casos més grans. És habitual l’assistència de criatures i gent gran, encara que no siguin el públic principal; aquest efecte és menys freqüent a les ciutats, ja que en aquestes predominen els esdeveniments en espais tancats.

Nous llocs
Les raves són esdeveniments canviants a l’espai que passen en diferents menes de llocs. Tot i trobar-se amb desafiaments legals, han aconseguit mantenir la seva essència transformadora mudant-se constantment i, fins i tot, arribant al món virtual. Amb la pandèmia, les raves de tipus escala «S» i «M» es van poder seguir fent amb un extra d’atenció. No obstant això, el Burning Man, amb la impossibilitat de realitzar-se de forma legal per les restriccions de la Covid-19, va poder explorar una deslocalització al Metavers. Això va ocasionar que la barrera del preu caigués i més persones poguessin gaudir d’una experiència, tot i que no completa; va poder acostar, una vegada més, els seus valors a un públic encara més gran. També va trencar la barrera del temps penjant diversos fragments de l’esdeveniment per primera vegada a la xarxa de manera gratuïta. Això demostra que els aspectes comuns de la música i la comunitat romanen immutables a la localització o escala de l’esdeveniment.

Mitjans de comunicació
Les raves han estat espais demonitzats des dels mitjans de comunicació massius. Se’ls descriu com a festes il·legals, conflictives i on prima el consum de drogues. Tot i això, el cas de La Peza ha suposat un punt d’inflexió a la perspectiva sobre les raves de gran part de la població, malgrat que els primers dies l’alcalde Fernando Álvarez declarava de forma alarmant que esperava que «en algun moment s’acabi, perquè això ja és una mica desesperant» a Antena 3. Després de la viralització de les primeres queixes i comentaris, els mateixos veïns van deconstruir el discurs demonitzador de les raves i molts mitjans van veure’s obligats a canviar el seu discurs, com podem llegir en les declaracions següents a El País.
«Estoy casi por contratarlos para las fiestas del año que viene.» Alcalde de La Peza (2023).
«Me he quedado con muchas ganas de ir que no te lo imaginas. Quizás esta tarde vaya.» Veïna de La Peza (2023).
«Nos invitaron a café y todo, a mí me encantó. Eso de que dicen de que la gente de la Peza se queja, nada.» Veïnes de La Peza (2023).
«Mientras que ellos no hagan nada mal, anoche estuve yo allí de fiesta hasta las 2 de la mañana.» Veí de La Peza (2023).
«Como si se quieren quedar a vivir, si las criaturas no molestan.» Veïna de La Peza (2023).
Als comentaris dels i les testimonis es pot llegir entre línies un discurs antiproductivista, de tolerància, d’entesa generacional, de construcció d’una narrativa autònoma i de defensa de l’entusiasme i l’alegria.

Transformacions i conseqüències
Les raves són efímeres, però transformen la idea col·lectiva de l’espai on se celebren. Tim Cresswell va considerar els processos que determinen quines activitats o persones són considerades inadequades o fora de lloc en un espai. Segons Cresswell, ser fora de lloc és un acte de transgressió que pot alterar la percepció d’un lloc. Veiem com a Donostia s’aconsegueix rehabilitar parcialment per al seu ús una ruïna. La Peza es posiciona a la ment de tots els espanyols, espanyoles i assistents per la seva forta repercussió mediàtica i la seva bona organització. I el Burning Man aconsegueix cada any crear una ciutat temporal, una pàtria que no existeix en cap altre lloc ni en cap altre temps.
Les raves també poden tenir conseqüències legals i econòmiques que poden perjudicar els seus organitzadors. Segons el diari 20minuts, en el cas espanyol de La Peza els líders podrien enfrontar-se a multes de fins a 60.000 euros. Molts han estat identificats, ja que els esdeveniments no tenen les garanties de seguretat requerides i ocupen il·legalment espais públics o privats. Aquests actes il·legals poden ser considerats com a desobediència a l’autoritat, perjudici al medi ambient, a la salut pública i a la propietat intel·lectual. També poden ésser sancionats per incomplir la Llei d’espectacles regionals.

Conclusions
La comprensió i la utilització d’aquests esdeveniments temporals com a models socials ens permet
entendre l’espai i el territori d’una manera més flexible i adaptable a les necessitats de tots els usuaris. Aquest enfocament exemplifica la coordinació humana i destaca la importància de no planificar o dissenyar en excés. Les formes d’autoorganització sovint milloren els esdeveniments en paràmetres no productius com ara la sostenibilitat o la inclusió. Els punts d’inflexió i fricció entre espais completament administrats —com les ciutats— i territoris menys controlats —com els espais sense ús o les reserves naturals— són crucials al territori i, com a projectistes, hem de ser capaços d’avaluar-los, aprendre’n i determinar si cal intervenir-hi.

Annex: Un experiment durant la pausa del cafè
Ens preguntem si podem fer servir les seves eines per cobrir una necessitat comuna l’últim dia del curs de Cooperativisme celebrat a l’ETSAV. Ens proposem organitzar una pausa del cafè que sigui més sostenible, més barata i més adaptada a les necessitats del grup de l’assignatura de cooperació que l’opció de mercat: la cafeteria de la universitat. Per tal d’incloure tots els participants, s’envien circulars el dia anterior informant de l’esdeveniment sense la localització i demanant una aportació en forma de fotos, que transformaran l’espai el dia de l’esdeveniment.

(1) Evans, 1992.
(2) Lewis, 2006.
(3) Reynolds, 2014.
(4) Bey, 1991.
(5) Cresswell, 1996.

Bibliografia
Bey, Hakim. (1991). T.A.Z.: Zonas temporalmente autónomas. Virus editorial.
Cresswell, Tim. (1996). In Place / Out of Place: Geography, Ideology, and Transgression. University of Minnesota Press.
Evans, Karen. (1992). Out of sight, out of mind: an analysis of rave culture. Wimbledon School of Art.
Lewis, Paul. (2006). 200 riot police break up illegal rave. The Guardian.
Reynolds, Simon. (2014). Energy Flash: Un viaje a través de la música rave y la cultura de baile. Caja Negra Editora.