La queixa

Tercer premi del concurs literari El porc del demà 2024-2025
Òscar Palazón Ferré

Benvolgut senyor Guarro,

Li escric en referència a la meva reserva d’abans-d’ahir al restaurant del qual vostè és administrador i propietari. Si vaig escollir el seu establiment, i no un altre, és perquè les opinions que vaig llegir tant a Pigadvisor com a ThePork el deixen pels núvols. Els clients que hi han estat en queden d’allò més satisfets i sempre li atorguen les màximes puntuacions. Tothom coincideix a destacar-ne l’atenció dels cambrers, qualificant-la d’impecable, i asseguren que t’hi fan sentir com a casa. Doncs bé, permeti’m que discrepi. Com ja es deu afigurar, aquest correu electrònic no és una felicitació ni un elogi, sinó una queixa. I és que, per culpa dels seus empleats, el sopar amb què vaig obsequiar la meva truja en ocasió del nostre vintè aniversari de noces es va convertir en un autèntic malson, i a hores d’ara em penedeixo d’haver-la portat a El Bull.

Dissabte al vespre, res no feia presagiar els perjudicis que em causaria la poca professionalitat del personal que treballa al seu local. Si hagués recelat de l’actitud del maître —el qual ens va donar la benvinguda amb una grandiloqüència circense, de director de pista, i ens va conduir a la nostra taula fent saltirons—, potser hauríem estat a temps de recular. Però ja era massa tard. Les coses es van començar a tòrcer de seguida, tan bon punt vam triar el vi. Malgrat que nosaltres havíem demanat un Montsant, un sommelier hirsut com un porc senglar ens va portar un Priorat. En indicar-li que s’havia equivocat, ens va mirar de fit a fit, mig sorprès mig indignat, i va grunyir que totes dues denominacions d’origen pertanyen a la mateixa comarca, com si fóssim rucs. I abans que poguéssim verbalitzar la nostra indignació per un tal desvergonyiment, ens va comunicar que no era possible fer el canvi perquè ja havia destapat l’ampolla i va afegir que no tenia la intenció de destapar-ne una altra. «Costa Déu i ajuda quan tens peülles en comptes de dits», es va justificar. Quines penques. Va anar d’un pèl que no arméssim un sagramental, que és el que realment es mereixia aquell llenguallarg. No obstant això, per no arruïnar la vetllada, vaig preferir fingir que no havia passat res. Per desgràcia, ignorava que aquella decisió no era la més encertada. Dissentint de la meva truja, que gardenyava que no podíem consentir que ens faltessin al respecte així i insistia que toquéssim el dos, la vaig persuadir de tenir una mica de paciència. Vaig pecar d’ingenu de nou, no sé per què, convençut que la situació milloraria. Com d’errat anava. I quanta raó tenia ella. Tant de bo li hagués fet cas.

Els despropòsits van continuar amb l’arribada dels diferents aperitius i racions de què està compost el menú degustació. La cambrera que ens els servia els dipositava damunt la taula sense obrir el musell. Ni tan sols no es dignava a esmentar quin nom tenien ni de què estaven fets. El seu silenci era tan anormal que fins i tot vam sospitar que era sordmuda. Però no, ni era muda ni era sorda. Quan li vam demanar si podia proporcionar-nos una mica d’informació sobre els ingredients, simplement va rondinar que no ho sabia perquè era nova. I en acabat, per donar la conversa per finalitzada, ens va suggerir que ho preguntéssim al maître. Llàstima que el maître no hi fos per enlloc. Feia temps que s’havia fet fonedís rere la porta de vaivé de la cuina, doblegant el llom per dedicar-nos unes reverències de majordom, i ja no va tornar a aparèixer. Per tant, vam quedar amb les ganes que algú güellés: «els presentem les nostres manetes de pixapins sobre un llit d’herbes aromàtiques i maionesa de gla» o «aquí tenen un cap de xarcuter farcit de rovellons i fredolics amb una guarnició de pinso torellonenc 100 % ecològic de qualitat suprema». Decebuts, no vam tenir altre remei que recórrer a la intuïció per deduir què estàvem menjant. Amb el temor, tot sigui dit, que algun dels plats contingués traces de nous, a les quals la meva truja i jo som intolerants.

Per precaució, primer ensumàvem aquelles delicadeses. Volíem cerciorar-nos que no eren tòxiques. Hi passàvem el morro per sobre i, sense voler, desconstruíem les desconstruccions amb què havien estat emplatades. Sort que la natura ens ha dotat d’un sentit de l’olfacte extraordinari. La facilitat que tenim per trobar tòfones sota terra també ens serveix per detectar els productes que ens poden provocar urticària o dificultats respiratòries. Així doncs, un cop fetes les comprovacions de rigor, i descartada la presència d’al·lèrgens als aliments dels quals la cambrera lacònica ens anava proveint, procedíem a mossegar-los, mastegar-los i deglutir-los amb la golafreria pròpia de la nostra espècie. La veritat és que hauríem agraït poder disposar de més dades sobre les viandes a fi que el sopar fos realment «una experiència sensorial total», segons se’n vanta vostè, a la seva pàgina web. Menjar a cegues, com feien els humans a Dans le noir, aquell restaurant a les fosques amb cambrers cecs, ja no s’estila. No vam fer la revolució per a això. No van rebel·lar-nos a les granges per assemblar-nos als nostres botxins, oink que no?

Les postres i els cafès eren responsabilitat d’un altre cambrer, un porcell que es pensava que tenia vis còmica i provava de fer-se el graciós cada cop que s’apropava a la nostra taula. Era el típic aspirant a monologuista que, mentre espera que li arribi la seva gran oportunitat, ha de guanyar-se les garrofes fent feines amb pocs al·licients per a les seves ínfules artístiques. Aquests humoristes fracassats es comporten com si estiguessin dalt d’un escenari a tota hora. Són capaços de qualsevol cosa –inclús de fer el ridícul a posta– per aconseguir la propina d’un aplaudiment. Això explicaria que el ganàpia assagés el seu repertori de facècies enfront de la clientela del restaurant. Salta a la vista que ho feia per suplir el públic que somia tenir algun dia. O amb l’esperança que, per atzar, hi hagués algun caçador de talents a la sala. I jo em pregunto, en el cas que es produís aquesta carambola, qui el contractaria? Els seus acudits eren dolentíssims i d’un gust força dubtós. Sense cap mena de rubor, per exemple, va deixar anar: «Què li diu la truja al verro?» I després d’una pausa dramàtica, ell mateix va contestar entre riallades: «A porc a porc, que em fas mal, a porc a porc!». I és clar, cada vegada que en deia una, nosaltres somrèiem de pura vergonya aliena. I, alhora, somrèiem per compromís, per compassió, per solidaritat porcina, per no enfonsar la seva autoestima. No sabíem com desempallegar-nos-en. Perquè ens deixés en pau, l’única cosa que se’ns va acudir va ser desitjar-li una carrera fulgurant i un futur brillant en el món de la faràndula, la qual cosa va ser un altre error. Com qui vol apagar un incendi abocant-hi gasolina, les nostres paraules el van enardir encara més i, lluny d’interrompre el seu deplorable xou, el va perllongar ad nauseam. Ara acompanyava les seves anades i vingudes d’un versots de la seva autoria (això va manifestar), uns versots que improvisava entre vestidors o bastidors (no ens va quedar clar del tot), uns versots omnívors i anticlericals que em prenc la llibertat de reproduir aquí (ja que vaig gravar el recital amb el mòbil):

Que la porta no quedi oberta.
Agafa l’aixa i els coltells
i posa pebre i julivert a
dins d’uns quants perols i gibrells.

Fem-n’hi quilos de llonganissa,
de la carn magra i els budells,
malgrat la forta xiscladissa.
No t’escoltis els seus esgüells

i pensa en la degolladissa.
Omplirem almenys deu cubells
de sang quan s’acabi la missa.
No deixarem ni rastre d’ells.

Ens cruspirem fins la sotana,
que dels mossens tot s’aprofita.
I mal que sembli caïnita,
assaciarem aquesta gana

menjant entrepans de baldana
i rodanxes de secallona
i sobrassada de persona
després de tota una setmana

prenent la sopa d’avellana
que vam bullir a la calderona
amb una mica de llimona
i quatre granets de magrana.

La xarlotada que ens tenia reservada com a colofó del seu espectacle va ser una barreja barroera de malabarisme i prestidigitació. Es tractava del famós truc de la tasseta de cafè, que consisteix a simular que ensopegues o perds l’equilibri just quan estàs a punt de deixar-la a la taula. Al comensal, desprevingut, se li glaça el cor creient que el líquid bullent li caurà a sobre, però la tasseta està buida. I no només està buida, sinó que la cullereta, convenientment introduïda pel forat de l’ansa i ben subjecta entre els unglots del cambrer, actua com ancoratge quan el mànec es torna còncau i més ample i la tasseta no pot seguir lliscant-hi, frenant-la en sec i impedint que el petit recipient de pisa surti disparat i s’estavelli contra alguna galta innocent. Imagini’s l’ensurt que ens vam endur. Ell, en canvi, ho va trobar tan divertit que la cua se li caragolava de riure. Com xisclava, el gorrí. Nyic nyic nyic, feia. Solament li faltava un fangar per rebolcar-s’hi. Si no s’haguessin abolit els escorxadors amb la instauració de la República Cansalada, pot estar ben segur que hauria fet un parell de trucades als meus col·legues del Departament d’Agricultura, Ramaderia, Pesca i Alimentació.

Comptat i debatut, senyor Guarro, estarà d’acord amb mi que el tracte que vam rebre la meva truja i jo és inadmissible, gairebé inhumà. Des de la història dels tres porquets i el llop que no presenciava uns fets tan lamentables, amb l’agreujant que abans-d’ahir, al seu restaurant, es van produir entre congèneres. És per això que li exigeixo una disculpa i una indemnització. És de justícia. Una reparació moral i econòmica és la solució més favorable per a tothom, cregui’m. Servirà per oblidar-nos d’aquest assumpte tan desagradable i poder passar pàgina com més aviat millor. No li demano res de l’altre món. Com a empresari, sap a la perfecció què li convé al seu negoci. Espero que sigui raonable i s’hi avingui. Accepti la meva generosa oferta i posem fi a això amistosament. Si s’hi oposa, em veuré en l’obligació de prendre les mesures que consideri oportunes. I si això passa, no sap vostè com de greu em sabrà.

Marranament,

Quim Bacó

El porc del demà. Utopies i distopies per canviar la indústria càrnia.