Ressenya d‘El mon ens mira. Veus desobedients sobre l’autodeterminació i l’emancipació de Catalunya, de VVAA, coeditat entre Pol·len edicions i Bella Caledonia, 2019, a càrrec d’Ann Alfabet.
En el XXXVè Festival de Poesia de Barcelona, a l’Ateneu Barcelonès, en una taula rodona, i amb la presència del mateix Lluís Solà, el gran poeta català ha fet una bellíssima glosa a la paraula. Resumeixo de memòria: la paraula pot ser expressada cap a fora en forma de diàleg, de relació respectuosa entre el que parla i els que escolten, o pot ser també, deglutida, cap endins com un diàleg amb nosaltres mateixos, qüestionant-nos el que pensem i el que som, però sempre la paraula és aquell do màgic que posseïm els éssers humans per relacionar-nos, i no es solament l’expressió del jo, sinó també la capacitat de comunicació de la comunitat, allò que ens fa ser lliures i en definitiva persones vivents.
Una reflexió escaient per comentar el llibre El mon ens mira. Veus desobedients sobre l’autodeterminació i l’emancipació de Catalunya coordinat per Ignasi Bernat i David Whyte i editat per Pol·len edicions i Bella Caledonia. El llibre es un diàleg assembleari entre 42 persones d’ací i d’allà, compromeses i reflexives, que des de molts i diversos enfocaments, donen una visió desconeguda per a la majoria de la ciutadania de la península del recorregut cap a la independència i per la lluita pel dret a l’autodeterminació. Qui va començar aquest camí, i des de quan? Quines han estat les causes i el sentit de la lluita contra el regim postfranquista del 78? Les lectures (mal) intencionadament esteses sobre el suposat lideratge de la burgesia corrupta catalana, o el nivell de protagonisme de la gent del carrer en els fets de la tardor del 2017 (20 de setembre i 1 i 3 d’octubre). Aquets dies també les declaracions dels i les votants de l’1 d’octubre davant del tribunal suprem, han generat en els jutges i els fiscals i acusadors un notable nerviosisme, al veure com els relats inventats pels policies i guàrdia civils es veien desautoritzats per la gent, un darrera de l’altre. Calia un llibre que donés a conèixer detalls i valoracions d’aquesta mena.
També en el llibre no es defuig, ja des de la perspectiva dels mesos que han anat passant, quines han estat les equivocacions, els dubtes i els errors del procés; la capacitat de previsió, l’estratègia política incompetent per a salvar les dificultats, la valoració de les forces dels amics i dels no tan amics i les divergents orientacions polítiques de les forces sobiranistes i en el darrer temps, la gran incapacitat, no del moviment civil, sinó dels responsables polítics, de trobar els mitjans per construir la unitat i la força necessària per aconseguir exercir el dret que es reclama.
Per últim, les aportacions de Gerry Carroll, Fiona Fergusson i Costas Lapavitsas obren la porta a treure ensenyaments valuosos de l’experiència de la lluita del poble català en la lluita per la llibertat i l’emancipació dels altres pobles d’Europa i el mon. Són fileres de paraules, tan llargues com les cues per votar el dia 1 d’octubre que convenen que siguin dites, oïdes, llegides per les dones i els homes de la península Iberica. Donen una informació, estableixen un diàleg necessari entre els amics i amigues dels pobles de la península. És un encert que el llibre s’hagi publicat, també, en anglès sota el títol Building a New Catalonia; us demano que traduïu el llibre al castellà i en feu difusió. M’ho ha suggerit la reflexió d’en Lluis Solà que no perquè sí és un dels millors poetes assagistes i dramaturgs de la nostra llengua.
Ann Alfabet
2 de juliol de 2019