Rosa Campmany: “La guerra, que s’ha fet per matar, a en Joan li va donar la vida”

IMG_20170503_190107.jpg

Rosa Campmany, filla de Joan Campmany, editora del manuscrit del seu pare Sol(s). Diari d’un jove tancat en un orfenat (1931-1945). Novel·lista. L’entrevistem per conèixer com es gesta el manuscrit del seu pare, per conèixer els abusos que va patir a mans d’un capellà i sobretot l’esperit de superació i l’ajut mutu que en Joan, al costat dels seus companys a l’orfenat, va desenvolupar durant els anys que hi va ser tancat. Ans de canvis, de guerra, anys durs, però també anys de creixement personal del Joan.

Com va sorgir la idea del llibre?

Aquest llibre l’he tingut sempre casa els pares i als 14 anys el vaig començar a llegir. Però en aquella edat no estava molt predisposada a llegir manuscrits de 600 pàgines i ho vaig deixar. Als 52-3 anys, que ja me l’havia llegit, el vaig agafar seriosament. Vaig creure que era important difondre’l fora de la nostra família. I em vaig posar a transcriure’l, corregir-lo i finalment, a retallar-lo.

Quantes portes vas tocar abans d’arribar a Pol·len?

He contactat diverses editorials que miraven la part comercial i no acabàvem de quallar. A través d’una amiga, vaig conèixer l’editorial Pol·len i vaig enviar-los el manuscrit.

 El Joan Campmany és la veu de Sol(s). Com el veus?

En el llibre s’hi veu un arc de personatge curiós. Comença sent un nano que se sent molt sol, molt deprimit, molt feble. Però aleshores passa el que passa amb el capellà i, alhora dóna la casualitat que esclata la guerra en aquell moment. La guerra, que s’ha fet per matar, a en Joan li dóna la vida, perquè es buida l’orfenat i els nanos ho regiren tot i el troben tancat a les golfes 14 dies, sense menjar. Tot i fer-li molt mal la guerra, el fa madurar molt. Quan ell torna a l’orfenat, i els altres companys, ja no tornen amb la mateixa submissió que abans. “Ja no rebrem de la mateixa manera que ens deixàvem pegar abans”, diuen.

Què se’n fa del Joan després de la guerra.

Entra al món laboral, malgrat seguir a l’orfenat. Primer amb uns pintors, però a causa de les pintures a ell li surt un mal a les mans que la Superiora –la directora- vol ignorar, fins al punt que no vol agafar els diners que ell guanya perquè creu que estan infectats. No és fins que un dels membres del patronat descobreix les mans del Joan que l’envien al metge i li curen. Aleshores la Superiora l’envia a una sastreria, però a ell no li agrada gent perquè creu que és una cosa de dones. Allà coneix la que será la dona de la seva vida, l’Amèlia, ell amb 15 anys i ella amb 12. Una història d’amor que dura fins que en Joan mor amb 85 anys.

Per què escriu aquest manuscrit el teu pare?

Crec que en Joan en un primer moment escriu el manuscrit per fer neteja, per fer teràpia profunda, perquè ho escriu en sortir, als 17 anys. Als seus fills, a mi i al meu germà, mai després ens va parlar del contingut del manuscrit; ell volia que el llegíssim. Durant la seva vida va ser una persona molt oberta, gens amargat, alegre, carinyós, tendre. Crec que tot aquell mal que li van fer allà dins es va quedar allà. També hi va haver “bé”: tot el que el meu pare sabia li van ensenyar abans de la República a l’orfenat, els primers anys. Ara bé, els pegaven, hi havia mestres i el capellà que tenien la mà més llarga per altres temes [abusos sexuals]. Quan ho escriu, en Joan li regala a l’Amèlia, el dia del seu aniversari, just el dia que ell se’n va al servei militar. Li dóna el manuscrit, com dient-li: “T’estimo molt, i crec que tu també, però llegeix com sóc, tot el que m’ha passat i si m’acceptes quan torni, engeguem la vida junts”.

La institució, l’orfenat Ribas: quins canvis pateix.

L’orfenat va ser fundat pels germans Ribas; ells tenien una fàbrica de panes a Rubí. Primer van fer una escola pels fills dels empleats a Rubí, i després es proposen fer un orfenat a Barcelona, a la Vall d’Hebron, en un terreny de 40.000 m2. Aquest señor deixa 18 milions de pessetes per la construcció de l’orfenat i el seu manteniment. Quà passa? Es funda un patronat amb uns hereus de confiança, que se’n diu. Es fa un col·legi religiós portat per monges. Es fa una escola amb quatre pavellons on hi caben 200 criatures a cada dos pavellons. Havia de ser per nens i nenes, però quan entren les monges diuen que no, que les criatures no han d’estar barrejades a l’hora del pati. Per això es queden dos pavellons buits.

Quan hi entra el teu pare?

El meu pare entra quan hi ha 60 infants, ell té el número 61. La institució està feta d’alguna manera perquè, tot i ser nens orfes, tinguin una educació molt acurada i un tracte com de “nens rics”. Els primers que entren tenen coberts de plates, el menjar està molt bé, l’ensenyament és molt rigurós, però clar, també hi ha molts càstigs. I els infants no tenen a ningú els problemes que pateixen allà dins. I el tema de diners és molt llaminer, i la Superiora i el mossèn fan les seves històries sense que se n’assabenti el patronat. El Joan s’intenta escapar, l’enganxen i el mossèn el tanca a les golfes. Un mossèn que com diu el Joan al llibre s’estima els infants com no se’ls ha d’estimar.

Hi ha un abús sexual?

Sí, i també hi ha una pallissa tremenda, i una manca d’aigua i aliment, a més de cops de corretja. Una veritable tortura, un abandonament del nen durant 17 dies. Ell entra la nit de l’1 al 2 de juliol del 1936 i en surt el 19 de juliol. Surt arrosseguant el cinturó dels pantalons perquè té uns dolors terribles a l’estmómac. El capellà, que al principi li dóna aigua i menjar després s’oblida totalment d’ell. Però la guerra fa que els nanos es facin càrrec de l’orfenat; en recórre’l, descobreixen el meu pare allà tancat, mort de set i de gana.

Durant la Guerra, marxen de l’orfenat. Per on passen?

Els nois passen per Sant Hilari de Sacalm, després a la Bonanova, a la Protecció de la Infància del Poblenou i finalment en una masia al Moncau. Allà passen la pitjor part de la guerra. La persona que estava al seu càrrec els abandona i s’han de buscar la vida sols: primer van robant pels horts, però més tard es fan amb armes i amb elles aconsegueixen menjar. Un cop acabada la guerra, tornen a l’orfenat.

Com es troben l’orfenat, en acabar la guerra?

Ja no hi ha mètodes d’ensenyament moderns, sinó que tornen a les cavernes, tot en castellà. Als 14 anys el fan anar a treballar, però continua vivint a l’orfenat.

Quins valors transmet el llibre?

La germanor, la força d’anar units…Són nens que estan sols totalment, encara que tinguin algun familiar. És molt important veure com s’ajuden els uns als altres durant la guerra, sobretot. De fet, el manuscrit quan el va escriure el pare es deia ‘Germans’. L’honestedat és un altre valor. El meu pare, al cap de 70 anys, va retrobar-se amb un company, i era com si fos el dia següent d’haver estat a l’orfenat. El fet de donar-se suport els uns als altres és el que li dóna la vida.

Per què i a qui recomanaries Sol(s)?

El recomanaria a gent jove, perquè penso que els mateixos problemes que passa el Joan i els seus companys els podrien passar els joves d’ara, tenint en compte com està el món. Cal que es doni importància a la germanor entre els joves. És un llibre que parla d’orfandat, d’abandonament, misèria, però també d’afecte, de tendresa, de solidaritat. És per a totes les edats, però tinc néts i cada cop que parlem d’aquesta història veig que els ulls els fan espurnes.

 

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *